Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. rufa
veure  2. rufa
veure  3. rufa
veure  rufà
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. RUFA f.
Arruga (pir-or.). Dins una faldilla rocegant i tota de rufes, Berga MT 33. Treure's una rufa: assaciar-se, menjar prou. Si no enganya el color del peix que m'han servit, serà el cas... de me'n treure una rufa, Caseponce Faules 165.
    Fon.:
rúfə (Ross., Conflent, Cerdanya, Vallespir); röfə (Capcir).
    Etim.:
de rua, modificat per analogia de arrufir.

2. RUFA f.
Torçament que pren la quilla d'una embarcació per defecte de construcció, per accident o per vellesa (BDC, xii, 63).
    Etim.:
derivat de arrufar.

3. RUFA f.
|| 1. Nuvolada d'aspecte molt voluminós, indicadora de tempestat de vent propera (Empordà, Gir., Pla de Bages, Vallès, Ribera de Sió, Pla d'Urgell); cast. cerrazón.
|| 2. Tempesta de vent i neu (Garrotxa, Berguedà, Solsona, Conca de Barberà); cast. ventisca. Com és neu de rufa, la poca que cau, l'endemà el sol se la menja, Catllar, 16 juliol 1921. Cel de rufa: cel esblanqueït i d'aspecte plujós, amenaçador de mal temps (Alt Empordà).
|| 3. fig. Tempesta de crits, de soroll d'irritació (Solsona).
    Refr.

—«Quan a muntanya hi ha rufa, la tramuntana ja bufa» (Verdaguer Folkl. 67).
    Fon.:
rúfə (or.); rúfɛ (Pla d'Urgell).

RUFÀ
Llin. existent a Alió, Perafort, Secuita, Vallmoll, Valls, etc.