Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  saber
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

SABER v. tr. i intr.: cast. saber.
I. intr.
|| 1. Tenir gust (de tal o tal cosa, la qual s'expressa per un mot introduït amb la preposició a). Si no sab prou al gingebre, met-n'i un poch de picat, Robert Coch 9. Metets-hi pebre, que a totes aquestes tres coses deuen saber les frexures, Flos medic. 237. La vianda sab a cremat, Lacavalleria Gazoph. Aquell plat que sap a pebre, Penya Poes. 22. «Aquest conill sap a sa mare»: es diu d'un conill que té un regust especial molt fort (Mall.). «El menjar sap a fum, a florit,» etc.: fa gust de fum, de floridura, etc. «Aquest arròs sap a poc»: és molt bo, té només el defecte d'haver-n'hi massa poc. a) ant., a vegades usat com a tr.: Aquesta salsa vol saber un poch la agror, Robert Coch 9.
|| 2. Esser agradable (saber bé o saber bo). a) Referit a coses de menjar. Si ha a menjar, no li sap bo, Sermons SVF, ii, 137. Axí'ls se menja. Dexa'l star, que bons li saben, Tirant, c. 248. Millors li sabran que les canyamels, Proc. Olives 448. Aquesta vianda me sab bona: Iste cibus sapit mihi, Esteve Eleg. b 4.—b) Referit a coses d'altres sentits o immaterials. A vós deu saber millor que yo sia rey, Muntaner Cròn., c. 40. No'ns sabria bo si Nós no u òyem, ibid., c. 85.
|| 3. Saber greu: donar disgust. Lo senyor rey de Mallorques, ab greu que li sabé, no se'n mes sobre ell, Muntaner Cròn., c. 45. Tements que a Nós no sabés greu, no y volgueren comparer, Pere IV, Cròn. 78. Axò sí que em sabria greu, Vilanova Obres, xi, 191. Que parlen d'ell li sap greu, Penya Poes. 144.
|| 4. Saber grat: agrair. Saben-li grat com axí's vehen soltes, Ausiàs March lxxv.
|| 5. fig. Tenir semblança (a tal o tal cosa). Passaren tanta de pena e tal congoxa..., que sabé a un gran martiri, Pere Pasqual, Obres, i, 70. És molt valerós caualler, mas ço que ara fa, més sab a mortal batalla que a torneig, Curial, i. En quant la present nostre sentència y lohament sab a condemnació, les dites parts condemnam; y en quant sab a absolució, aquelles absolem, doc. a. 1512 (Hist. Sóller, i, 922). Lo arrastà en sa casa dient que allò sabia a tumulto, doc. a. 1666 (Hist. Sóller, i, 561).
|| 6. ant. (substantivat) m. Gust. Bon saber: bon gust, plaer. Mal saber: disgust. Molts altres desplers e ires e mals sabers... avets soferts, Pere Pasqual, Obres, i, 33. No's podien tenir de plorar del bon saber que hauien de la nostra venguda, Jaume I, Cròn. 112. Con hom menugua fruyta per delit del bon saber, Arn. Vil. ii, 141. Han glòria e bon saber com molts ne enderroquen, Flos medic. 132.
II. tr.
|| 1. Conèixer amb certesa; estar informat, tenir coneixement que una cosa és o s'ha esdevingut. a) Amb un substantiu o pronom com a complement directe. Jo'm pensava saber tot vostre desig, Llull Blanq. 1. Nostre Senyor Jesu Crist que sap totes coses, Jaume I, Cròn. 1. Solament has dit açò que tot lo poble sap, Genebreda Cons. 50. Lucrècia no'n sabia res, Scachs 21.—b) Amb una completiva interrogativa o dubitativa com a complement directe. No sabia qual conçeyl se presés, Llull Gentil 7. No jaga la nuyt per saber què ha perdut ni què ha goanyat, Jaume I, Cròn. 108. Volgueren saber les viandes com eren ordonades, Muntaner Cròn., c. 23. Cobejant saber per què ho havia dit, Metge Somni iii. Encara no sabem si sou reyna, Metge Somni iv. Lauores sabran si és Rebecha los qui u ignoren, Coll. Dames 974. Quins mars o terres foren ses fites, ningú ho sap, Atlàntida i. Vostra llarga malaltia | ningú mai sabrà quina és, Colom Juven. 129.—c) Amb una completiva introduïda per la conjunció que o com. Vós sabeu que occasió és més fort cosa que ventura, Llull Blanq. 3. No la començaria si sabia que los personers li deguessen fallir, Consolat, c. 48. Nós sabem que vós sots privat del senyor rey, Muntaner Cròn., c. 3. Puix sabien que yo era en la cort, Tirant, c. 71. Ja sabeu com jo só lo menor de vosaltres, Isop Faules 5. Sempre saben que poden dar pa a la família, Vilanova Obres, xi, 110.—d) Amb una completiva amb el verb en temps personal sense el nexe que. Tots los béns e tots los mals que cascun hom sabrà haurà feyts, Llull Gentil 105. Llà hon sabien francesos hi eren, Muntaner Cròn., c. 43. París, sabent lo Dalfí volia fer-lo matar, Paris e Viana 16. Donchs què m'interrogues, puix saps no't plauria, Passi cobles 21.—e) Amb una completiva d'infinitiu. Vers aquelles parts hon sabéssem esser lo dit rey de Castella, Pere IV, Cròn. 331.—f) Amb complement directe compost d'un pronom i el seu predicat nominal. Adoncs los meus ulls espirituals me veen e'm saben molt beil e molt nèdeu, Llull Cont. 104, 29. Car lo sabien mal e cruel, Llull Blanq. 70. Us sé tan bella devora el vitratge, Barceló Poes. 128.
|| 2. Adquirir coneixença (de tal o tal cosa). Quant la muller sabé la mort de son marit, vench denant lo rey, Llull Felix, pt. i, c. 7. Saberen per tota la terra les males novelles, Desclot Cròn., c. 168. Lo comte que hach sabut que la comtessa se n'era anada, Muntaner Cròn., c. 32. Jo no fuy hoit, ne'n sabí res, Genebreda Cons. 40. Ab paraules ergulloses e verinoses se sforcen a saber-ho, Metge Somni iii. Com sabé Paris que lo Dalfí casaua sa filla, Paris e Viana 14. No sé com ho agafarà quan ho sàpiga, Pons Auca 237. Fer saber o Fer a saber: comunicar, donar notícia. Fem-vos saber que nós som..., doc. a. 1251 (Pujol Docs.). Envià sos missatgers al rey d'Aragó fent li assaber com se volia fer chrestià, Muntaner Cròn., c. 44. A saber o És a saber: fórmula per a entrar en el detall d'una cosa. Aquestes coses, ço és assaber la amor, doc. a. 1274 (Bofarull Mar. 76). Ordonament dels forns teulers, so és assaber en qual manera deuen coyre, doc. a. 1285 (RLR, iv, 362). Aquell clergue mudava les entencions, ço és saber, que nostra Dona és mare de Déu per la primera entenció e de recreació per la segona, Llull Sta. Mar. 30. D'amdues les parts, ço és assaber, de nostre aui ab la regina dona Sanxa, Jaume I, Cròn. 2.
|| 3. Tenir coneixença o idees clares (sobre tal o tal cosa). a) Amb complement directe indicador de la matèria de què es té coneixement. Jats fos que sabessen letres e haguessen molt gran sciència, Llull Gentil 265. Per la philosophia que jo sé... son vengut a conexença de la trinitat de Déu, Llull Felix, pt. i, c. 4. Entendre e saber sciència és cosa divinal, Genebreda Cons. 96. Si tu sabesses la sua definició, Metge Somni i. Com pots tu demanar caualleria fins que sàpies l'orde, car negun caualler no pot mantenir l'orde si no'l sap, Tirant, c. 30. No sé la sua lengua, e vós sabeu-la, Paris e Viana 26. Vuy dur ben sabudes ses llissons, Ignor. 68. Fins que va saber les quatre regles, Víct. Cat., Ombr. 52.—b) Introduint amb la preposició de el complement indicador de la matèria de què es té coneixement. Era acordat per los nobles barons e per aquels qui sabien de mar, Jaume I, Cròn. 58. Senyor, jo no sé de metgies, Serra Gèn. 265. Si vols saber de les condicions dels pexos, Flos medic. 260. Tu no sabies de lletra y volies llegir, Faules Isop. 2. No sabem de res y per axò volem parlar de tot, Ignor. 1.
|| 4. absol. Tenir saviesa o ciència. Uosaltres que y sabets més que yo, Jaume I, Cròn. 61. Con la ànima racional sente, sàpie, visque, Metge Somni i. Per tal que entre los alegrants se alegre e entre los sabents sàpia, Tirant, c. 478. Seràs ministre; saps molt, Vilanova Obres, xi, 55.
|| 5. Poder, esser capaç; tenir capacitat o habilitat (amb complement verbal en infinitiu). Fuy molt trista... d'aquell clergue qui tan poc sabia de loar nostra Dona, Llull Sta. Mar. 30. Senyer ermità... ¿sabríets-me vós dir què és Déus?, Llull Felix, pt. i, c. 2. Que bé m'i sabré tornar, Muntaner Cròn., c. 23. Si l'arbre... sabia parlar, ell diria qui l'ha despullat, Metge Somni iii. Lo senyor deu saber manar, Egidi Romà, i, 1a, 1. No li he sabuda fer la honor de què era merexedor, Tirant, c. 11. Jamés del lepar deixar-se sabria, Proc. Olives 292. Jo sé fer, senyora, tot quant se present, Penya Poes. 32. Quan l'insinuà per acompanyar-la, no sabé negar-s'hi, Pons Auca 177. Una impressió que difícilment sabré explicar, Ruyra Parada 82.
|| 6. ant. Si sabia: encara que. Lo dit senyor de la nau los és tengut del tot a restituir si la nau ne sabia esser venuda (=encara que la nau hagués d'esser venuda), Consolat, c. 94. E altre senyor no y mudaríem, si a mi, senyor, sabíets tolre lo cap del coll ne si'ns sabíets a tots matar (=encara que m'haguéssiu de tallar el coll o ens haguéssiu de matar a tots), Pere IV, Cròn. 65. No'ns staríem, si sabéssem morir (=encara que haguéssim de morir), que no la anàssem a veure, Pere IV, Cròn. 126. A fembra, no consultar-la, | que, si sabien matar-la (=encara que l'haguessin de matar), | res no pot tenir secret, Cons. casada 169.
III. (substantivat) m. Ciència, saviesa. En aquel loc serà lo saber dels omes destrujt, Hom. Org. 2 vo. Savi Senyor en tots sabers, poderós Senyor en tots poders, Llull Cont. 329, 16. De donar a uós bon conseyl a tot nostre saber, Jaume I, Cròn. 56. No ha ell tal saber ni tal poder, Epist. Pere 148. En special tals sabers cauen en gents qui van molt per lo món, Tirant, c. 10. Confiant de son saber, Spill 6567. De l'arbre del saber mística branca, Atlàntida introd. El Gai Saber: la poesia, l'art poètica. Ignorant suy del stil dels trobadors del saber gay, text medieval del Cançoner Vega (Aguiló Dicc.). Mestre en Gai Saber: títol que en els Jocs Florals de Barcelona i de València es dóna al poeta que arriba a obtenir tres premis ordinaris.
    Loc.
—a) Sàpies (sàpia, sapiau i ant. sapiats, sàpien): fórmula d'imperatiu per a fer fixar l'atenció d'algú en allò que li van a comunicar. Sàpies, gentil, que és significat que en Déu ha granea, Llull Gentil 38. Sapiau... que jo sé la vostra sancta vida, Llull Blanq. 4. E nós dixem-li: Sapiats, en R. Alaman, que més ual açò, Jaume I, Cròn. 66. Sabets, digueren ells al cavaller, Muntaner Cròn., c. 3. E sàpies que aquest brou tornaria un hom de mort a vida, Robert Coch 25. Sàpiga i entenga: frase vulgar que se solia posar als contractes d'arrendament del segles XVII i XVIII i que ha quedat popular en la conversa. Sàpies y entengues que s'intemperància des trebay és molt mal sana, Ignor. 11.—b) ¿Saps què?: abreviació de frases com «¿saps què farem?» o altres de similars, que s'usa quan volem cridar l'atenció d'algú sobre una idea que se'ns ha ocorregut sobtadament.—c) Saps que... (o Sabeu que...)!: fórmula per a introduir una frase afirmativa amb gran èmfasi. «Amb so sò de s'espadella, | saps que fa de bon cantar!» (cançó pop. Mall.). Ahont estàs? Saps que t'estim!, Penya Poes. 77. Sabeu que està d'envantet, lo d'es casament!, Alcover Cont. 22.—d) Déu sap! o Qui sap!: fórmules per a introduir una frase expressadora de cosa molt insegura. «Déu sap si ens veurem mai més!»«Qui sap si tornarem!»Qui sap quan se les hagueren dexat anar, Vilanova Obres, iv, 10. Ja qui sap on seríem, Ruyra Parada 15.—e) Qui sap lo...! (or., occ.); Què sap u! (Maestrat); A saber! (Morella): exclamacions per a indicar un gran nombre o quantitat. (V. qui-sap-lo). «Eixe home és a saber, de ric» (=és moltíssim ric) (Morella). També s'usa dialectalment la locució A sapiguer: «A sapiguer, les centes quarteres que n'hauran collit» (Montblanc).—f) Perquè ho sàpigues (o Perquè ho sàpiga, etc.): fórmula emfàtica per a manifestar a algú una cosa que suposem que ignora completament. Donchs, perquè ho sàpigues, fa quinze dies que tinch compromesa la balladora, Vilanova Obres, xi, 15.—g) Ja ho saps (Ja ho sabeu, Ja ho sap, etc.): fórmula per a fer fixar fortament l'atenció sobre allò que es va a dir. Ja ho sabes: cuyda't bé dels cortos, Girbal Pere Llarch 38.—h) Saps? (Sap?, Sabeu?): mot d'interrogació que s'usa per fer fixar l'atenció del qui escolta sobre allò que li diem. Sóc es noi de s'espardenyer, En Xaneta... ¿sabeu?, Ruyra Parada 28.—i) Que jo sàpiga (o Que sapiguem): frase amb què volem indicar una limitació en allò que diem d'algú o d'alguna cosa. Que jo sàpiga, no s'ha passat p'es cap esser diputat, Ignor. 25.—j) Saber de cor: saber de memòria.—l) Saber una cosa a ulls clucs, o pel cap dels dits, o com el parenostre: saber-la perfectament.—m) Saber la prima o Saber el net o Saber les fites netes d'una cosa: saber-ne tots els detalls, estar-ne ben informat.—n) Saber-la llarga o Saber la carta de navegar: tenir molta experiència i astúcia.—o) Saber més que l'oli ranci, o saber més que l'oli de basses, o saber més que l'oli de tenda, o saber més que Lepe, o saber del llim de les olles, o saber molta lletra menuda: saber molt i de moltes coses, esser molt savi.—p) Saber el dimoni on se colga, o saber on jau el dimoni: saber coses difícils o poc conegudes de l'altra gent.—q) Saber més que set bisbes (Men.), o saber més que el llibre de les set sivelles (or.), o saber més que el cul de mestre Vidal (Torra Dicc.), o saber més que En Pixeta (Tarr.), o saber més que s'oli d'Artà, que sap i taca (mall.), o saber i no ser gat (val.), o saber molt i anar a peu (men.): expressions que s'apliquen a aquells qui presumeixen, sense motiu, de saber molt.—r) Saber fer de tot, fora culs d'olla (mall.): es diu del qui presumeix de tenir moltes habilitats.—s) No saber brot, o no saber pelada, d'una cosa: no saber-ne gens.—t) No saber dir «dos», o no saber quants de dits té a la mà, o no saber quin dia menja pa: esser molt ignorant o curt d'enteniment.—u) No saber què es fa, o què es pesca, o què es magenca, o què es diu: estar molt equivocat o obcecat.—v) No voler saber res, d'algú o d'alguna cosa: no voler-hi intervenir o participar.—x) Sabrà jo qui som, o sabrà què cosa és bona, o sabrà amb qui se les ha: es diu en to d'amenaça contra algú.—y) Tornem-hi, Tonina, que bo m'ha sabut!: es diu en to d'impaciència davant una cosa molesta que es repeteix (Mall.).
    Refr.
—a) «Volen saber més els ous que les gallines»: es diu referint-se als nois o joves que volen donar lliçons als vells o als més experimentats.—b) «Sap per als altres i no sap per a ell»: es diu d'algú que procura posar remei als mals d'altri i no se sap guardar dels propis perills.—c) «Tant hi hagi com jo hi sé»: ho diuen per indicar que no saben res d'allò que es tracta, i sobretot en no voler contestar sobre el que altri demana (Mall., Men.).—d) «Tant en sé com en sabia»: es diu per indicar que, malgrat les explicacions o esforços fets, no s'ha aconseguit treure l'aigua clara d'un assumpte.—e) «Qui més hi sàpiga, que més hi digui»: ho diem en voler que els altres expressin la seva opinió sobre allò de què estem parlant.—f) «Qui manco hi sap, més hi diu»: significa que els ignorants solen esser els qui parlen més d'allò que no saben.—g) «Deixa fer qui sap»: es diu per recomanar que no posin objeccions o no pretenguin donar lliçons al més sabut o experimentat. A vegades es diu irònicament, completant la frase així: «Deixa fer qui sap..., i matava el porc pel cul» (Mall., Men.).—h) «De tot sap, i lletra cap»: es diu del qui presumeix de saber molt, però sense fonament (val.).—i) «Qui no sap, és com qui no hi veu»; «Tant fa un qui no sap, com un qui no hi veu»: significa que l'ignorant obra tan a les fosques com un cec.—j) «Més saben dos que un»; «Sap més un missèr i un ase que un missèr tot sol» (bal.); «Entre un missèr i un ase, se sap tot» (men.): significa que sovint una persona modesta i de poca instrucció pot orientar un home instruït o experimentat.—l) «Sap més un boig a casa seva que un savi a casa d'altri»; «Sap més un ase a ca seva que cent savis a ca d'altri» (mall.).—m) «Si en saps, posa-hi les mans, i no et fiïs de manyans»: es diu a aquells qui confien a gent poc entesa les coses que ells mateixos podrien fer (bal.).—n) «Tot ho sàpies fer, i a ningú hages de menester» (val.).—o) «Sempre és bo que el senyor rector sàpiga de lletra»: vol dir que el qui té càrrec directiu ha de saber treballar en allò que dirigeix.—p) «Fa més un qui sap que deu que cerquen» (Empordà).—q) «Qui vol fer el que no sap, cau en terra i es trenca el cap».—r) «Qui diu que ja sap prou, té el cap més gros que un bou»; «Qui es pensa saber massa, té el cap de carabassa».—s) «Tant se perd el qui sap massa com el qui sap massa poc»: vol dir que a vegades, per excés de precaucions o d'idees preconcebudes, es fracassa tant com per no tenir cap idea formada.—t) «Qui n'ha sabut, sempre en sap»: significa que les coses ben apreses no s'obliden.—u) «Per saber, s'ha de cremar oli»; «Si vols saber, gira fulls»: vol dir que per a saber bé les coses, cal esforçar-se a estudiar-les.—v) «Qui fa el que sap, no està obligat a més».—x) «Qui no sap, no peca» (Mall.); «Qui no en sap més, amb sa mare es gita i no peca» (Val.): significa que la ignorància de la malícia dels actes propis excusa de culpa.—y) «Si no vols que ho sàpiguen, no ho díguis» (o «no ho facis»).—z) «El darrer que ho sap és el banyut»: vol dir que quan algú és enganyat, no se'n sol adonar fins que tothom ja en té notícia.—aa) «L'home val tant com sap».—bb) «Més val saber que haver» (o «que tenir»): significa que la ciència és un tresor millor que la riquesa material.—cc) «El saber no ocupa lloc»: es diu per indicar que mai fa nosa l'augment dels coneixements.
    Var. form.
(dial.): sabre, sebre, sapiguer, sabiguer. ¿Qui anava a sebre quina mena de virosta li venia as damunt?, Ruyra Parada 27.
    Fon.:
səβέ (pir-or., or.); saβé (occ.); saβéɾ (val.); sáβɾe (Vilaller, Bonansa, Benavarre, Tamarit de la L., Gandia); sέβɾə (Cadaqués, Binissalem, Maó, Sant Mateu d'Eiv.); sə́βɾə (Mall. en general, Ciutadella, Eiv.); sέβɾɛ (Alaior, Maó); səpiɣέ (pir-or., or.); sapiɣé (occ.); saβiɣé (Gandesa).
    Conjug.:
la conjugació dialectal va indicada en els paradigmes adjunts (pp. 640-643).
taula 
Les formes normals de la llengua literària són aquestes:—Infinitiu: saber;—Part. pres.: sabent;—Part. pass.: sabut;—Pres. d'indic.: sé, saps, sap, sabem, sabeu, saben;—Pret. imperf. d'indic.: sabia, sabies, sabia, sabíem, sabíeu, sabien;—Perf. simple: sabí, saberes, sabé, sabérem, sabéreu, saberen;—Futur: sabré, sabràs, sabrà, sabrem, sabreu, sabran;—Condicional: sabria, sabries, sabria, sabríem, sabríeu, sabrien;—Pres. de subj.: sàpiga o sàpia, sàpigues o sàpies, sàpiga o sàpia, sapiguem, sapigueu, sàpiguen o sàpien;—Pret. imperf. de subj.: sabés o sapigués, sabessis o sapiguessis, sabés o sapigués, sabéssim o sapiguéssim, sabéssiu o sapiguéssiu, sabessin o sapiguessin; sabera, saberes, sabera, sabérem, sabéreu, saberen;—Imperatiu: sàpigues, sapiguem, sapigueu.
    Var. ort.
ant.: sceber (per analogia del llatí scire). (V. esceber).
    Etim.:
del llatí sapĕre, mat. sign.