Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. seu
veure  2. seu
veure  sèu
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. SEU f.
|| 1. Seti d'autoritat, centre d'un poder, especialment eclesiàstic; jurisdicció i potestat eclesiàstica; cast. sede. La Santa Seu, o la Seu apostòlica, o la Seu papal, o la Seu romana: la potestat i jurisdicció del Papa. La apostolical seu, doc. a. 1254-61 (Miret Templers 341). La seu romana és cap de tota crestiandat, Eximenis Dotzèn, c. 468 (Aguiló Dicc.). Jamés la seu papal, que és lo cap e'l centre e cor de crestianisme, no's mudarà jamés en Hierusalem, Eximenis ibid. Seu episcopal: la potestat i jurisdicció d'un bisbe. Seu vacant: la que no està ocupada, sia per mort, sia per cessació del prelat que l'ocupava.
|| 2. Església catedral; cast. catedral, seo. Encara s'usa vulgarment el mot Seu amb aquest significat a Tortosa, València i Mallorca; a les altres diòcesis s'usa gairebé exclusivament el mot catedral. Gran res de canonges de aquella seu eren hòmens molt mal acustumats, Llull Felix, pt. viii, c. 13. Romàs ubert per la segrestia de la Seu, Codi Çagarriga 143. Com a la Seu | Déu s'hi alçava, Spill 2512. En la Seu va entrant en triunfo la funeral processó, Llorente Versos 80.
|| 3. fig. Centre originari d'una família, d'una institució; cast. sede. El casal dels Vallalta, casal fort, seu d'un llinatge avui extingit, Espriu Anys 161.
La Seu d'Urgell: ciutat capital de la comarca de l'Urgellet, residència del bisbe d'Urgell que és copríncep del país veí, Andorra.
    Loc.
—a) Semblar o Parèixer l'obra de la Seu: esser una feina o empresa de molta durada.—b) Ja és mort qui va fer la Seu: es diu per indicar que no cal parlar més d'una cosa, que ja no té remei o solució (Mall.).—c) Fer almoina (o caritat) a la Seu: fer un donatiu una persona a una altra que té més béns que aquella (Mall.)—d) Ja tenim la Seu plena d'ous!: es diu irònicament per indicar la vanitat o ineficàcia d'allò que algú considerava com una gran cosa (Mall.).
    Refr.

—«La Seu no espera parròquies»: vol dir que els superiors no han d'esperar els inferiors quan aquests arriben tard.—b) «A la Seu, si no hi pots ficar la cama, fica-hi el peu»: significa que la carrera eclesiàstica és molt convenient.
    Fon.:
sέw (or., occ.); sέ̞w (val., bal.).
    Var. form.
ant.: sed (doc. a. 1234, ap. Rev. Biblgr. Cat. iv, 27; doc. a. 1244, ap. Pujol Docs. 19); set (doc. segle XIII, ap. Pujol Docs. 32).
    Etim.:
del llatí sĕde, ‘seti, cadira’.

2. SEU, SEVA (dial. seua). adj. i pron. poss. de tercera persona; cast. su (com a adj.), suyo (com a pron.).
|| 1. D'ell o d'ella (o sia, referit a posseïdor únic). Els usos sintàctics es poden resumir d'aquesta manera: a) Avantposat al nom, va sempre amb l'article o amb un altre determinatiu. Los seus diciples, Hom. Org. 3. vo. Reembre lo seu poble de la servitut del diable, Llull Blanq., pròl. Un seu caualler hauia gran desir, Llull Felix, pt. i, c. 3. Com a rey qui ama carament los seus sotmesos, Pere IV, Cròn. 360. Caualcà en un seu palaffrè, Eximplis, i, 3. Los seus brassos semblen rames de carrascha, Coll. Dames 1048. Li ha descubert que en aquest seu monestir hi hauia un deuot Vita Christi, Villena Vita Chr., dedic. Me sembla una de les seves mans que em saluda, Ruyra Parada 11.—b) Precedit del nom, i aquest de l'article o d'un altre determinatiu. Per lo feit seu, doc. segle XI (Pujol Docs. 13). En G. de Ribes o'l balle seu, doc. a. 1283 (RLR, iv, 54). Sobre tots altres sotsmesos seus, Codi Çagarriga 111. Si no fos per un onclo seu, doc. a. 1747 (Hist. Sóller, ii, 26). No li mana res sinó per lo bé seu, Egidi Romà, ii, 2a, 17. Aquell companyó seu, Cobles Roca. D'aquella fiona seua, Alcover Cont. 8. A la presència seva David crida els ministres, Alcover Poem. Bíbl. 72.—c) Postposat al nom i sense article. Si no y hauia parent seu, Consolat, c. 119. Don Pedro de Cardona pare seu, Tomich Hist. ix. Si a casa seva fossen richs, Pons Auca 9. Que per cert és veynat seu, Penya Poes. 186. A ca seua na Margalida li dóna costat, Rosselló Many. 30.—d) Com a predicat d'un verb copulatiu. Un cos de la dita senyora, e era ya seu com era donzella, doc. a. 1523 (Alós Inv. 40). Digues-los tu que jo no só seu, Faules Isòp. 5. Cadascú tenga lo que és seu, Penya Mos. iii, 126.—e) Com a pronom. Entre ton linatge y el seu, Serra Gèn. 10. Y així bé reba y fassa seu lo salari, Ordin. Univ. 1638, 11 vo. Tot lo món ja s'han fet seu, Penya Poes. 203. No hi havia fums que rendissin els seus, Víct. Cat., Ombr. 53.—f) En plural i sense anar acompanyat de nom (els seus o los seus), indica ‘els de la seva família’ o bé ‘els del seu partit o companyia’. Per les grans noblees que los seus havien fetes en Roma, Genebreda Cons. 10. Veé venir allí Sathanàs ab tots los seus, Eximplis, i, 102. Ay, si manassen los seus!, Vilanova Obres, xi, 178. I a Rebeca i als seus ne fa ofrena, Alcover Poem. Bíbl. 37). A Mallorca és usual dir los seus amb el sentit de ‘els seus familiars’.—g) El seu o lo seu, o ço del seu: els seus béns o propietats. Bernat Serra... bastrach del seu, doc. a. 1311 (Capmany Mem. ii, 71). No li bastava lo seu a fer la sepultura, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli, 91). Mon senyor se fia en mi, e en mon poder ha mès tot ço del seu, Serra Gèn. 35. Que si's feya, que ell del seu propi hi donaria, doc. a. 1587 (Segura HSC 183).Posar-hi del seu: aportar diners a un negoci o empresa (Mall.).—h) Acompanyat d'una preposició o adverbi: «Davant seu» (=davant ell), «sota seu» (=sota d'ell), etc. I damunt seu, terribles com mai descarregant-se, Atlàntida viii.
|| 2. D'ells o d'elles (o sia, referit a posseïdor múltiple). En aquest sentit, el possessiu clàssic i més correcte és llur, però aquest ha desaparegut quasi completament del llenguatge viu, substituït per seu. De l'ús de seu en lloc de llur es troben exemples en el català antic, i més nombrosos en la literatura actual (Cf. Fabra Gram. § 115; R. Aramon en Festschrift Gamillscheg, 16-19). Draps de lana... los quals en totes les sues (=seves) parts en colors e obrages sien semblants al dit lit, Ordin. Palat. 175.
    Loc.
—a) Anar a la seva: obrar decididament segons la pròpia intenció o conveniència.—b) Fer la seva: obrar amb independència, encara que sigui en perjudici d'altri.—c) Fer-ne de les seves o Anar de les seves: obrar inconsideradament, fer accions de poca correcció moral.—d) Sortir-ne (o Eixir-ne) amb la seva: aconseguir algú allò que volia, malgrat les dificultats.—e) Prendre la seva: prendre una resolució sense manifestar-la.—f) Anar a algú per les seves: parlar o obrar segons la seva intenció o el seu gust.—g) Dir-hi la seva: expressar la pròpia opinió.
    Refr.
—a) «Cadascú que tingui el que és seu».—b) «Cadascú, de lo seu, fa lo que vol».—c) «Lo que és seu, dar-l'hi»: es diu per concedir o regonèixer una qualitat bona d'algú o d'alguna cosa que en té altres de dolentes (mall.).
    Fon.:
séw (or., occ., val., bal., alg.). Tenim recollida la pronúncia sέw a Fraga. La forma femenina en el Principat és generalment seva (séβə or., séβɛ o séβa occ.); però hem recollit la forma seua a l'Empordà, al Vendrell, a la comarca de Balaguer, al Camp de Tarragona i a Tortosa. Aquesta forma seua conviu amb seva en el baleàric, i predomina absolutament en el valencià, on es pronuncia séwa. En rossellonès i en alguerès existeix la forma femenina sua (de la qual donarem informació detallada i documentació antiga en un article especial: V. sua).
    Etim.:
del llatí vg. *sĕum, modificació del clàssic sŭum produïda per analogia del possessiu de primera persona mĕum.

SÈU m.
|| 1. Greix fos dels animals remugants, que serveix per a fer-ne candeles i sabons i per a lubrificar peces de màquina; cast. sebo, grasa. Quintal de sèu de sagins, Lleuda Coll. 1249, 251. No gos vendre la lliure de les caneles de sèu sinó que sien de bon sèu, Mostassaf 42. Costaren una lliura de candeles de sèu sis diners, doc. a. 1416 (Miret Templers 565). La liquor que hix del sèu del moltó can hom lo rust, donat a beure, sana, Tres. Pobr. 18. Se fonia com un pilot de sèu, Galmés Flor 172. Donar sèu: untar màquines o altres coses amb greix animal per lubrificar-les.
|| 2. Saïm, greix animal en general, i principalment el del porc (Men.); cast. grasa. Sèu negre: la doga de greix que queda dins la caldera després de coure el cap, el lleu i l'averia negra del porc (Men.).
|| 3. fig. Lloances excessives o interessades (Empordà); cast. coba. «No em donis tant de sèu!»
|| 4. fig. Tupada, cops per agredir (Mall.); cast. leña, palo.
    Fon.:
sέw (pir-or., or.); sέ̞w (Maó, Alaior, Alaró, Binissalem); séw (occ., val., alg.); sə́w (Mall., Ciutadella, Eiv.).
    Etim.:
del llatí sēbum, mat. sign. ||1.