Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. vell
veure  2. vell
veure  3. vell
veure  4. vell
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. VELL, VELLA adj. i subst.: cast. viejo.
I. adj.
|| 1. De molta edat. Un home vell luxuriós près muller jove, Llull Blanq. 12. Deuen haver hòmens vells e pràctichs en llur affers, Muntaner Cròn., c. 72.
|| 2. Antic, del temps passat; anterior a l'actual. Moysès cant donà la lig veyla, Llull Gentil 110. Mirau lo nou libre: per culpes tan velles, Passi cobles 50. Entre-vinguen los Jurats vells y nous, doc. a. 1617 (Segura HSC 147). Ja saps tu quin era l'Amo vei, Alcover Cont. 47. Lluna vella: la fase de la lluna que ve després del quart minvant. Això ja és vell: això ja se sap de molt de temps enrera.
|| 3. Que ha durat molt; que no és nou. Un proser ueyl de art de cant, de pocha ualor, doc. a. 1370 (Miret Templers 558). Regades ab murcades de vi vell colat, Agustí Secr. 44. L'ombra del vell casal, Costa Poes. 7. Dins el fosc ramatge del vell olivar, Colom Juven. 17. Especialment: a) Que ha servit molt de temps, que ja no és tan bo com quan era nou. Una gramalla fort àvol e vella, Muntaner Cròn., c. 89. Axí és l'orat com lo drap veyl, que si'l cus hom d'una part esquinse's d'altre, Jahuda Dits, c. 44. Cauen uns punys damunt la porta vella, Canigó ix. Hi arreconen carbó y trastos vells, Rosselló Many. 23.
II. || 1. m. i f. Persona de molta edat. Fora, fora de Aragó la vella mala, Pere IV, Cròn. 70. Tant és notòria, que ja la reciten les velles, Metge Somni iv. Oidà, vet allà la cara d'un vell mofeta, Ruyra Parada 18. Vell xaruc o Vell arrossinat: persona molt vella i decaiguda. Vell jubileu: (ant.) vell centenari. Vell jubileu | mort civilment, Spill 166. Vell verd: home vell que encara té bon humor i delit. a) m. Membre d'un Senat o corporació on preval l'edat. Cité los vells de la illa de Gerba, Muntaner Cròn., c. 252. Els vells van a dir-li, en nom del llinatge israelita, Alcover Poem. Bíbl. 43.—b) Persona de la generació de més edat dins una família; avi, àvia (Pallars); pare, mare (Mall.). Res vuy dir an es teus veys sense sebre abans si vénen a bé o no a que mos casem, Roq. 28.
|| 2. Ocell pare o mare, en un niu. «He trobat un niu amb tres moixons; no hi havia els vells». a) Vella: cuc de seda mare; cast. gorrón.
|| 3. a) Figura d'home feta de roba plena de palla, que se sol penjar a balcons o al carrer en temps de carnestoltes o a mitan quaresma (val.); cast. pelele.b) Figura d'home feta de roba plena de palla, o simplement de roba vella, que es posa dreta en el camp per fer fugir els ocells (Crevillent, Guardamar); cast. espantajo.
|| 4. Cadascun dels caps de les sarments que creixen (Manacor).
|| 5. Conjunt de branques d'una figuera anteriors a les de la darrera crescuda (Sencelles).
|| 6. Pedra més petita que la tella, que es para dreta i al seu darrera es posen els diners que es juguen (Àger).
|| 7. Vell marí: foca, vedell marí (mall., men.). Axí com bugia o ors o vell marí, qui són pus semblants en figura a home que cavall ni sardina, Llull Cont. 171, 6. Una bossa de pell de vey marí, Ignor. 28.
|| 8. a) Les velles: joc de nenes, que es posen de dues en dues, ajupides, i van saltant sense deixar d'estar ajupides, cantant: «Les velles com van a missa, li alcen la camisa»; la que cau o s'alça, ha perdut (Vilafr. del P.).—b) La vella sorda: joc de nenes, en què la que para, anomenada la vella, està enrevoltada de les altres nenes, que canten: «La vella vella sorda, | com fila mai se torba. ¿Què fila? Seda vermella. | ¿A quant va l'unça? A quatre diners. | Salta quins morters!» Aleshores una nena diu a la vella: «Vella vella, el vostre home està malalt»; i ella respon: «Maldament fos confessat!» El diàleg segueix així: «Vella vella, el vostre home és confessat.—Maldament fos combregat!—Vella vella, el vostre home és extremunciat.—Maldament fos mort!—Vella vella, el vostre home és mort.—Maldament fos enterrat!—Vella vella, el vostre home és enterrat—Maldament fos menjat dels cucs!—Vella vella, el vostre home és menjat dels cucs». Aleshores la vella sorda encalça les altres, i la que agafa, fa de vella, i tornen començar (Rupit).—c) La vella sorda: joc de la gallina cega (Men.). El diàleg entre els jugadors i el qui para, sol esser aquest: «Vella sorda, ¿què cercau?—Una agulla amb un didal.—¿Grossa o petita?—Petita!—Idò xuia!»; i en dir «xuia!», comencen a pegar cops al qui para, el qual s'ha d'esforçar a agafar un dels jugadors, i si en haver-lo agafat el coneix i diu el seu nom, s'allibera de parar, i comença a parar el que ha agafat, al qual tapen els ulls, i el joc torna començar.
Vell: llin. existent a Igualada, Vila-real, etc. Hi ha la variant dialectal Vey, existent a Gir., Barc., Men., etc.
    Loc.
—a) Més vell que Adam, o que Matusalem, o que l'anar a peu, o que l'arròs a l'olla, o que l'arna, o que la tinya, o que el mal pa, o que els camins, o que el camí de la font, o que el pastar, o que la picor, o que l'escopir en terra, o que el pixar en terra, o que les gallines menjar sense dents, o que el cagar ajupit: es diu d'una persona o cosa molt vella.—b) Amb seny de bístia vella: amb molta circumspecció (mall.).—c) ¿Que ens hi hem de fer vells, aquí?: pregunta que fa algú en impacientar-se d'estar molt de temps en el mateix lloc.—d) Fer el compte de la vella: comptar o fer càlculs per mitjans indirectes, prescindint de les regles normals de l'aritmètica.
    Refr.
—a) «No són els anys que fan vell»: significa que sovint les persones envelleixen més pels disgusts que per l'edat.—b) «Ningú vol ser vell, i tothom hi vol arribar»: vol dir que a ningú li agrada que li diguin vell, però tothom vol viure prou per a arribar a la vellesa.—c) «De joves en moren molts, però de vells no en queda cap»; «De vell enllà, no es pot passar»; «Per no veure's vell, hi ha pena de la vida».—d) «Si vols arribar a vell, no treguis oli de la teva pell»; «Qui vulgui ser vell llarg temps, que comenci prest»; «Qui de jove fa de vell, de vell fa de jove»: significa que el qui quan és jove té moderació i seny, sol arribar a vell mantenint-se en bon delit.—e) «Vell, pobre i boig, són tres mals que no fan goig».—f) «El vell, tot és pell»; «Quant més vell, més pell».—g) «Home vell, cada dia un mal novell»; «Burro vell, ple de nafres»; «Caldera vella, bony o forat».—h) «A l'home vell, no li posis gros farsell».—i) «A l'home vell, muda-li d'aire, i deixarà la pell»; «Arbre vell i transplantat, primer mort que arrelat»: significa que les persones velles necessiten estar allà on han estat sempre.—j) «Vells i tarats, quan cau la fulla, colgats»: vol dir que les persones velles, en venir la tardor, estan en perill de morir.—l) «De l'home vell, si és ric, tothom és parent o amic».—m) «Pobre i vell, mal llinatge».—n) «Del vell, trau el que pugues d'ell» (val.).—o) «Els vells i els forns, per la boca s'encalenteixen»: vol dir que els vells necessiten aliment per a estar a pler.—p) «Al vell, carabassa o ceba en ell»: significa que als vells cal donar-los a menjar coses molles, fàcils de rosegar (val.).—q) «Al vell, foc en ell»: significa que les persones velles necessiten escalfar-se (val.).—r) «El que de jove no estalvia, de vell no somnia» (Empordà).—s) «El dimoni sap molt, perquè és vell»: indica que una de les coses bones de la vellesa és l'experiència.—t) «Visquem i vegem, que morirem vells»; «Mai hauria de morir la vella»: significa que mentre vivim sabem o veiem coses noves.—u) «La roba vella guarda la nova»; «Amb una caldera vella, se'n fa una de nova»: significa que no cal tirar les coses velles, perquè ajuden a conservar les noves.—v) «Com més vells, més ases»: es diu quan alguna persona gran fa ximpleries o diu disbarats.—x) «Quan el vell fa bogeries, no li passen en vuit dies»: indica que les passions senils solen ser males d'esvair.—y) «Del vell el consell, i del jove (o «del ric») el remei»; «Si vols prendre bon consell, pren-lo sempre d'home vell».—z) «Consells de vells, caga't en ells» (Maestrat).—aa) «El vell desvergonyit, fa el xic atrevit»: significa que la persona gran que no se sap fer respectar, no és respectada (val.).—bb) «A gat vell, no li cal cascavell» (Maestrat); «A ca vell, no hi ha cus cus» (Mall.); «Ocell vell, mal d'engabiar» (Mall.): vol dir que la gent vella sol tenir prou experiència per a no deixar-se enganyar.—cc) «Més val un vell, que estar sense ell»: significa que convé tenir vells a la casa, per aprofitar la seva experiència (val.).—dd) «A gat vell, ratolí tendre»: es diu referint-se a un home vell que es casa amb dona jove (Mall.).—ee) «No deixis l'amic vell, que el jove no serà com ell».—ff) «Bandera vella, honra de capità»: es diu per justificar l'ús de coses velles.—gg) «El vell, al darrer amo enganya»: significa que no convé llogar persones velles ni animals vells (Vila-real, ap. BSCC, xiv, 450).
    Fon.:
béʎ (Fontpedrosa, Angostrina, Porté, Prada, Puigcerdà, Martinet, Andorra, La Seu d'U., Solsona, St. Llorenç de Mo., Manresa, Cadaqués, Campmany, Organyà, Barc., Val.); bέʎ (Sort, Isavarri, Llavorsí, Boí, Cabdella, Pobla de S., Tremp, Tamarit, Fraga, Balaguer, Urgell); véʎ (Cast., Al., Alg.); béј (Empordà, Garrotxa, Berguedà, Lluçanès, Ripoll, Ribes, Plana de Vic, Vallès, Penedès); véј (bal.).
    Intens.:
vellàs, -assa; vellarro, -arra; vellard, -arda; vellarcàs, -assa; vellarcanàs, -assa; vellet, -eta; vellot, -ota; vellarot, -ota.
    Var. ort.
ant.: veyl, veyll, veill, vey, vel.
    Etim.:
del llatí vg. veclu, var. del clàssic vĕtŭlus, ‘vell’.

2. VELL (preferible escriure véll). m.
|| 1. Conjunt de la llana tosa d'una ovella o d'un xai; cast. vellón. «Darrera un ravell | vaig tondre es meu ca; | i qui vol es véll, | que el vaja a cercar» (cançó pop. Mall.).
|| 2. Manyoc d'una fibra vegetal, com lli, espart, etc.; cast. vellón, vedija. Un vell de li, doc. a. 1380 (BABL, vi, 472). Cada vell d'espart que surt embudoxat, Roq. 11.
    Refr.
—a) «Cada ovella té el seu véll» (Mall.).—b) «En es gener ses ovelles crien es véll, i en es juriol s'anyell» (Mall.).
    Fon.:
béʎ (or., occ.); véʎ (bal.).
    Etim.:
del llatí vĕllus, mat. sign.

3. VELL m. (castellanisme)
Pelussa, pèl fi; cast. vello. Avui que el camp té el cos d'adolescent | ombrejat pel primer véll de verdor, Bonet Coral 51.

4. VELL m., grafia ant.,
per vel. (Usada en Carbonell Ex. Joan II, c. 67).