Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  veritat
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

VERITAT f.: cast. verdad.
|| 1. Adequació o concordança entre el pensament i la realitat d'una cosa. No uiu om solament de pa... et és bé ueritad, Hom. Org. 6. Molts filosofs y poetes se són acostats assats a la veritat, Metge Somni i. Es veritat que la falta de respiració nos mataria, Rosselló Many. 41.
|| 2. Adequació o concordança entre allò que hom diu i allò que és la cosa realment. Defallí caritat leyaltat justícia e veritat en lo món, Llull Cavall. 7. Príncep qui és senes veritat e senes justícia, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 292). En él trobauen tota ueritat, Jaume I, Cròn. 71. Veuràs que yo't dich veritat, Metge Somni iii. M'ha de dir la veritat, Penya Poes. 263. Faltar a la veritat: dir quelcom que no concorda amb la realitat. a) En veritat, o Per veritat, o A la veritat, o De veritat: amb adequació entre allò que es diu i allò que realment és. E sàpies per veritat que'l rey d'Aragó ajusta ses osts, Desclot Cròn., c. 2. A la veritat, me tem de perills de ma persona, Valter Gris. 9 vo. Com en veritat, senyor, axí és estat, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli, 25). Prech-te que si ab veritat est estat a mi acusat, te guarts d'ací auant no cayes en tal follia, Curial, i, 12. «T'ho dic de veritat»: t'ho dic tal com és o com ho penso. La veritat, m'inclino a pensar-ho així, Ruyra Parada 85.—b) ¿Veritat?: interrogació amb què es demana a l'interlocutor la seva conformitat amb allò que s'acaba de dir o que es diu tot seguit. ¿Veritat, senyor Rector, que sense la tumbaga el casament no serà legal?, Vilanova Obres, xi, 88.
|| 3. Proposició que no es pot negar racionalment. Les quals propositions e veritats són aquestes, Pere IV, Cròn. 18. Y assegurat | que et dich una veritat, Penya Poes. 88.
    Loc.
—a) Una veritat com el puny o com un temple: una proposició absolutament vera, indubtable.—b) Dir els quatre mots de la veritat: dir a algú la veritat sense encobrir res, sobretot de coses que no són agradables al qui les sent.
    Refr.
—a) «Infants i orats diuen les veritats».—b) «Les veritats són amargues»; «Les veritats amarguen molt».—c) «La veritat sempre sura».—d) «Dient les veritats, es perden les amistats».
    Fon.:
bəɾitát (pir-or., or.); beɾitát (occ., Val.); veɾitát (Cast., Al.); vəɾitát (Valls, bal.). En el català del Principat (or. i occ.) és freqüent la pronúncia bɾitát. A València també s'usa la forma reduïda bitát, i al Maestrat i a Cinctorres recollírem la pronúncia especial biɾtέt i buɾtέt.
    Etim.:
del llatí vērĭtāte, mat. sign.