Diccionari Catalą-Valencią-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  alba
veure  2. alba
veure  3. alba
veure  1. albą
veure  2. albą
veure  3. albą
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinņnims  CIT  TERMCAT

ALBA o AUBA f.
I. || 1. La primera claredat del sol ixent, o el moment en quč la llum del sol comenēa a aclarir l'horitzó; cast. alba. Quant vench sus al matķ, com l'alba aclaria e el sol devia aparer sobre terra, Desclot Crņn., c. 159. Per qual natura fa major fret en la alba que en la mitja nit, Llull Felix, i, 126. E ab tot aēo no's leuaren tro en l'alba, Jaume I, Crņn. 61. E partiren del port de Troya alba demati, Tirant, c. 403. En la hora de l'alba ell ixqué del castell, Tirant, c. 325. Ans de gran stona serą alba, Curial, i, 24. Habia la seguent alba apartades del cel les relvints esteles, Alegre Transf. 56. Alba: vetla de la matinada, Nebrija Dict.—Són abundoses les locucions que designen l'acte i el moment d'aparčixer l'alba: a) Trencar l'alba. Molt abans de trencar l'auba | vetlava l'amo'n Climent, Penya Poes. p. 189.—b) Trenc d'alba. A trench d'alba dins la cova | tornava a deixar la pila, Ruiz Poes. 18.—c) Rompre s'auba. Com a figues bordissots en rompre s'auba, Ignor. 3.—d) Apuntar l'alba. Desde que l'auba apuntava fins que'ls derrers desmais de llum s'havien aclucat, Rosselló Many. 95. Dematķ es gall comenēa a cantar..., s'auba encare no punta, Alcover Cont. 262.—e) A punta d'alba. Moriré a la mitja nit | antes de punteta d'alba, Milą Rom. 173.—f) Riure s'auba. Ell s'auba ja riu, Alcover Rond. iv, 165.—g) Alba prima. Mes no volien los nauxers del port partir car era nit oscura e no convinent a navegar empero lo rey constrenyent e estant alba prima, donaren las velas, Marsili Crņn. 134.—h) Alba roja. «Ja era auba roja quan sortia» (Eiv.).
|| 2. Estel o estrella de l'alba: nom vulgar de la planeta Venus. La stela del alba ne del vespre no son aixķ marauelloses, Eximenis, II Reg. 65. Lo estel del alba qui és appellat Lucifer, Genebreda Consol. 108. Les bellķssimes estrofes dedicades a l'estrella del alba, Verdaguer Exc. 7.
|| 3. Toc d'alba: el toc de la campana a la sortida del sol (Valčncia, Alzira).
|| 4. Mare de Déu de l'Alba: Verge que es venera a Tąrrega per haver concedit a Carlemany una victņria contra els moros en una batalla que tingué lloc a primera hora del matķ.
II. Tśnica blanca, llarga fins als peus, amb mąnegues llargues i estretes, que els sacerdots catņlics es posen davall la casulla per celebrar els oficis divins; cast. alba.
    Loc.
a) Estar d'auba: estar de bon humor (Mallorca).—b) Alba de gavatx, sol a mitja cama: dita que apliquen als qui es lleven tard (Llofriu).
    Fon.:
I, įɫβa (Valčncia, Alacant, Ąger, Alguer); įɫβə (Blanes, Elna, Prada, Sallagosa, Perpinyą, Noedes, Martinet); įɫbe (Prats de Molló, Alcarrąs); įwβə (Barcelona, Manresa, Balears, Capcir); įwβa (Solsona); įwβɛ (Alcoi, Urgell, Tremp, Maó).—II, įɫβə (or., bal.); įɫβɛ (Lleida); įɫβa (Valčncia).
    Sinņn.:
I || 1, aurora; || 2, estel dels Bovers, estel del Pastor.—II, camis.
    Etim.:
del llatķ alba, ‘blanca’.

2. ALBA
I. topon.
|| 1. Puig de les Muntanyes Maleļdes.
|| 2. Coll situat en el terme municipal de Tortosa.
|| 3. Vall situada a la plana de Castelló.
|| 4. Torrent que passa per Martorelles i desemboca al riu Besņs.
II. Llinatge de Catalunya, Valčncia i les Balears.
    Etim.:
de Alba, nom geogrąfic llatķ, d'origen potser ligśric (Bosch Prehist. 194).

3. ALBA f.:
V. ąlber.

1. ALBĄ
1. Nom propi d'home; cast. Albano.
|| 2. Llinatge que existeix a Catalunya i altre temps existia a Mallorca.
|| 3. Poble situat en terme d'Aiguamśrcia.—V. aubą.
    Fon.:
əɫβį, əwβį (or., bal.); aɫβį, awβį (occ., val.).
    Cult. pop.
Aigua per Sant Albą, lleva vi i dóna pa: la festa de St. Albą és dia 22 de Juny.
    Etim.:
de Albanus, nom propi llatķ.

2. ALBĄ f. (Val.).:
V. albada.

3. ALBĄ m.:
V. albar, art. 2.