Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  lloca
veure  lloça
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

LLOCA f.
|| 1. Gallina que cova; cast. clueca. Item II loques ab sos pols, doc. a. 1420 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Com fa la loca | sos fills colloca | dejús ses ales, Spill 12031. Y la lloca, tota ufana, | los mena per la quintana, Salvà Poes. 60. Posar una lloca: fer covar una gallina. Fer-se lloca: posar-se a covar. Lloca venturera: la que fa el nieró pel camp i allà cova, i quan té els pollets surats compareix a les cases amb la llocada (Mall.).
|| 2. Dona grossa i estufada, o enrevoltada de molts d'infants (Mall., Men.).
|| 3. Fadrí assegut dalt un mul amb dues portadores, que replegava les coses de la capta que es feia en la Llordella (Torà); el mul que transportava aquelles coses; com que generalment arreplegaven ous, per això l'anomenaven la lloca (Dicc. Dansa 128).
|| 4. Flor de rosella (Val.); cast. amapola.
|| 5. Persona que encobreix o ajuda un lladre o criminal; casa on s'oculten criminals (Berguedà, Plana de Vic); cast. capa de ladrones.
|| 6. adj. (Pera o poma) massa madura, que ha pres color fosc com si es podrís (or., occ., bal.); cast. papandujo, modorra.
|| 7. (Formatge) entre tendre i vell (Mall.).
|| 8. Fer lloca: no poder llevar d'era perquè ha plogut o perquè no ha fet vent (Puigcerdà, Pallars, Conca de Tremp, Urgell, Gandesa, Tortosa).
|| 9. Fer la lloca: escotxegar el perdigot d'una manera especial quan cerca els petits (Sta. Col. de Q.).
|| 10. adj. Home inactiu o covard (Mall., Val.).
|| 11. Canelobre que té tants de ciris com salms s'han de cantar en l'ofici del Dijous Sant (Ripoll); el darrer ciri que queda encès en el dit canelobre en arribar el darrer salm del fas (Ripoll).
|| 12. La lloca: joc de noies, en què la que para, i que és anomenada la lloca, es posa dreta dalt una pedra grosseta, i les de baix li peguen puntellons i pessics i diuen: «La lloca, està al mig i no em toca»; si ella en toca una, aquesta para (Sanet).
    Loc.
—a) Tindre bona mà per a posar lloques: esser molt sortat (Val.).—b) Semblar la lloca amb tres polls: manifestar molta alegria (Empordà).—c) No diguis res, que la lloca cova!: es diu per fer callar els infants que mouen xivarri (Llofriu).—d) No servir ni per a treure sa lloca a pixar: no servir per a res, esser una persona completament inútil (Eiv.).—e) Enviar a fregir ous de lloca: enviar a mal viatge (Mall.).
    Refr.
—a) «Per un poll no es perd la lloca»: vol dir que per una sola persona no va bé ni malament una institució; que no hi ha ningú necessari.—b) «Cada lloca governa sos pollets» (Val.).—c) «Si no hi hagués lloques, no hi hauria polls»: significa que si no hi hagués encobridors, no hi hauria criminals.
    Fon.:
ʎɔ́kə (pir-or., or., eiv); ʎɔ́ka (Andorra, Esterri, Tortosa, Cast., Val.); ʎɔ́kɛ (Sort, Tremp, Urgell, Ll., Gandesa, Vinaròs, Alcoi, Maó); ʎɔ́kɔ (Pobla de S., Al., Novelda); ʎɔ̞́kə (mall., men.); ʎɔ̞́сə (Palma, Manacor, Felanitx, Pollença).
    Intens.:
—a) Augm.: llocassa, llocarra, llocarrassa.—b) Dim.: lloqueta, lloquetxa, lloqueua, lloquiua, llocarrina, llocarrona, llocarroia.—c) Pejor.: llocota, llocot.
    Etim.:
del llatí vulgar *clŏcca, mat. sign. || 1 (cf. J. Jud en Rom., xlv, 274). Wartburg FEW, iv, 161, relaciona el mot amb el verb llatí glocire ‘escatainar’. En tot cas la ʎ- del mot català queda sense explicar.

LLOÇA f.:
V. llossa.