Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. oliva
veure  2. oliva
veure  òliva
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  Termcat

1. OLIVA f.
|| 1. Fruit de l'olivera, més o menys rodonenc, que s'usa com a aliment per a menjar-se sencer o com a productor de l'oli en virtut de la pressió; cast. oliva, aceituna. Les oliueres nuyl hom no les tayl ne malmeta les olives, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 305). L'oli és medicinal, specialment oli de oliva, e serveix a moltes malalties, Sermons SVF, i, 173. La jove tragué formatge, | porquim, olives y pa, Costa Agre terra 62.
|| 2. Oliva de llor o de llorer: fruit del llorer. Sis almuts de olives de lor, doc. a. 1409 (Arx. Patriarca de Val.).
|| 3. Cadascuna de les bambolles negroses que es formen en el pa a conseqüència de no esser ben tova o fermentada la pasta (Val., Pego, Benidorm); cast. ampolla.
|| 4. Mol·lusc pectinibranqui, caragol cilíndric de boca allargada i escotada en la base, amb trompa molt llarga i peu tan eixamplat pels dos costats que cobreix tot el caragol (Mall.).
|| 5. Figura o motiu decoratiu de forma corba i oblonga, semblant al fruit de l'olivera; cast. oliva.
|| 6. Herba d'olives: saborija, planta aromàtica silvestre que es posa a les gerres de les olives que s'han de menjar, per donar-los millor gust (Tortosa).
|| 7. topon. a) Oliva: ciutat d'uns 20.000 habitants situada a vuit quilòmetres de Gandia.—b) L'Oliva: poblet del districte municipal de la Baronia de Rialb (comarca de Solsona).—c) L'Oliva: poblet de 90 habitants agregat al municipi d'Alfar, prop de Figueres (Alt Empordà).—d) L'Oliva: llogaret situat a una hora de Tarragona (Guia Cat. 76).—e) Les Olives: llogaret agregat al municipi de Peralada; poble de 120 habitants pertanyent al municipi de Vilademuls; poblet de 220 habitants agregat al municipi de Garrigoles.
    Refr.
—a) «Oli d'oliva, tot mal esquiva» (o «de tot mal priva»).—b) «No diguis oliva que no sigui collida» (or., occ.); «No digues oliva si no la tens baix la biga» (val.): significa que no cal esser massa optimistes ni donar per segures aquelles coses que són problemàtiques.—c) «Oliva, una és or, dues plata, i la tercera mata»: vol dir que les olives bones són molt gustoses, però indigestes.—d) «Sopes i olives, o cap, o a estibes»: significa que cal no menjar-ne o menjar-ne moltes.—e) «Val més una oliva a casa, que una quartera al tros»: indica que convé més una poca cosa segura que l'abundància de coses insegures (Espluga de F.).—f) «No totes les olives cauen a la borrassa»: vol dir que no sempre es té bona sort, ni sempre es té desgràcia.—g) «D'olives i de glans, tantes en cullen els petits com els grans»: es diu per justificar o explicar que en la feina de collir olives intervinguin famílies senceres, inclosos els infants.—h) «Al temps de les olives, fan nóvio les fadrines» (Griera Tr.).—i) «Qui es menja l'oliva, que cagui el pinyol»: significa que és just que el qui té el profit d'una cosa en tingui també les molèsties o els desavantatges (Empordà).—j) «El vent de gener, porta l'oliva a l'oliver».—k) «Les olives, per sant Joan, són com grans de sal; per sant Pere, són com grans de pebre».—l) «Si el dia de sant Pere vas a l'olivar i veus una oliva aquí i una altra allà, torna-te'n a casa, que olives (o «oli») hi haura». «Per sant Jaume ves a mirar l'olivar; si en veus una ací i una altra allà, ves-ten a casa, que prou n'hi ha» (Segarra, Urgell).—m) «No diguis oliva, que de l'agost no sigui sortida» (or., occ.); «No es pot dir oliva, que de l'agost no siga eixida» (val.).—n) «Per santa Caterina, l'oli és a l'oliva»; «Per santa Caterina, plega l'oliva»: significa que per la festa de santa Caterina (25 de novembre) és bon temps per a collir les olives.—o) «Qui replega l'oliva abans del gener, deixa l'oli a l'oliver»: es diu perquè a certes comarques les olives no són ben madures fins al gener. Hi ha qui completa el refrany dient: «Qui cull l'oliva ans del gener, deixa l'oli a l'oliver, però el troba l'any qui ve» (Fulleda).—p) «Ses olives i ses dones, a fora casa són ses bones» (Binissalem).
    Cult. pop.
—El conreu de l'olivera constitueix una de les principals branques de l'agricultura en el nostre país. La recol·lecció d'aquest fruit es fa des de l'octubre fins al gener, segons el grau de maduresa assolit per l'oliva, depenent principalment del clima i de les condicions especials del terreny de cada comarca. La primera part de la recol·lecció consisteix a aixecar de terra les olives caigudes naturalment de l'arbre; les que queden sense caure, són obligades a caure a cops de bastó (espolsar o batre olives) o són collides amb la mà per homes enfilats a les branques (aixonar o munyir olives). Les que es destinen a fer-ne oli són transportades a l'almàssera, molí o tafona, on són sotmeses a les operacions que hem descrit en l'article oli. Les destinades a esser menjades, es posen a confitar amb diversos ingredients, principalment aigua-sal, vinagre i llorer o altres herbes aromàtiques; n'hi ha que es deixen pansir exposades al sol i a la serena. L'aplicació de les olives a uns o altres usos depèn de les condicions de sabor, grossària, sucositat, etc., de les diferents varietats d'aquest fruit, que són abundantíssimes; donarem a continuació els noms de les principals i una descripció breu de llurs característiques. (Cal advertir prèviament que un mateix nom s'aplica en diverses regions a molt distintes classes d'oliva, de manera que devegades semblarà contradictori que la mateixa denominació porti descripcions totalment discordants segons les comarques o les localitats, que procurarem deixar ben clarament determinades segons informació recollida directament de boca dels agricultors de cada encontrada). Oliva argudell: és la millor per a la producció d'oli, que dóna en gran abundància (Empordà). Oliva grossal: és rodona mitjancera, rogenca, bona, i madura a l'octubre i novembre (Cast.); és grossa i negra, i la cullen pel gener (Llucena); és grossa, de color morat fosc, i molt bona; ve pels mesos d'octubre i novembre (Xàtiva); és grossa, llarguera, negra i molt bona tant per menjar com per fer-ne oli, i madura pel novembre (Alcoi); és plena i molsuda, molt bona principalment per a esser salada (Igualada). Oliva mançanella: és grossa, rodona, negra i bona, i madura pel novembre (Alcoi); és més petita que gran i és bona per a oli (Pego). Oliva de cap de gat: oliva de casta grossa (Orient de Mall.). Oliva rebordenca: la classe més grossa (Calasseit, ap. Aguiló Dicc.). Oliva de tap d'ampolla: és molt grossa i molsuda i serveix principalment per a esser menjada adobada amb sal i aigua i alguna fulla de garrofer (Vinaròs). Oliva sevillana: varietat d'oliva relativament grossa, procedent d'Andalusia, generalment llarguera, verda, bona per a menjar, però poc productiva d'oli; també n'hi ha de rodones, que són més bones i tenen el pinyol més petit (or., occ., val., bal.); per a preparar-les hi ha dos procediments: collir-les verdes i posar-les en aigua-sal perquè es conservin, o bé collir-les madures, esclafar-les i posar-les a la serena amb sal i llimona (Falset). Oliva mariàngela: és grosseta, bona per a salar, no gaire abundant d'oli (Pego). Oliva farga: és negra, llarguera i no gaire grossa, bona principalment per a oli, però no per a menjar, perquè té molt de pinyol (Falset, Cast., Llucena). Oliva de llumetes: semblant a la farga, més petita, molt agafada a l'arbre (Freginals). Oliva cuquellera (Llucena) o del cuquello (Val., Pego, Alcoi): és rodoneta amb una mica de punta a l'extrem, petita, negra, bona per a oli i per a confitar; cast. aceituna zorzaleña. Oliva morruda: és rodona amb un bequet a l'extrem (Tortosa); és corbada, negra, grossa i molt molluda (Llucena); és llarguera, negra, molt bona per a menjar, però no per a oli (Alcoi, Pego); és més rodona que la mallorquina, més llisa i menys oliosa (Artà). Oliva de la punxeta: és grossa, llarguera, negra i madura pel novembre (Alcoi). Oliva del coll llarg: és molt molsuda, semblant a la sevillana, amb un punxó llarg, i es corca fàcilment (Tortosa). Oliva cornicabra: és grossa, llarga, i madura pel novembre (Alcoi). Oliva llimonenca: té un bonyet a l'extrem oposat al capoll, de manera que té forma semblant a una llimona (Mancor). Oliva menuda: és petiteta, negra, bona, i madura pel gener o febrer (Alcoi). Oliva vera: varietat d'oliva molt petitona (La Jonquera). Oliva corivell: oliva menudona (Llofriu). Oliva xanglotera: és menuda, rodoneta i negra, bona per a oli (Xàtiva). Oliva del xanglot reial: és menuda, negreta i no gaire bona (Xàtiva); és grossa, bona per a fer-ne oli, i madura pel novembre (Alcoi, Pego). Oliva sivellina: és relativament petita, rodoneta, poc oliosa i de gust exquisit (Mallorca). Oliva blanca: abans de madurar és blanca, i quan ha madurat conserva un color groc blanquinós; és bona especialment per a oli (Alcoi, Pego, Mall.). Oliva blanqueta: és blanca, menuda, rodoneta, bona, i madura a l'octubre (Cast.); és petita, grogosa i no gaire bona (Xàtiva); és petita i bona, de color clar abans de la maduresa i negrós quan ha madurat (Alcoi). Oliva rojal: és llarguera, mitjancera, de color vermellós, bona per a fer oli, però no gaire per a menjar (Falset). Oliva rojaleta: és mitjancera, de color moradenc, bona (Alcoi). Oliva roget: és petita i de color vermellós (Llofriu). Oliva de la fulla negra: és llarguera, grossa, bona, i madura pel desembre (Alcoi). Oliva vidiella: és llarguera i punxeguda, amb molta pell i molt de pinyol, i no gaire bona (Camp de Tarr.). Oliva llenyosa: la que té poc oli (Artà). Oliva alfafarenca: és grossa, rodonenca, de color negre o morat fosc (Xàtiva, Alcoi); procedeix d'Alfafara, poble de la Serra de Mariola. Oliva arbequina: petita, rodona, molt bona; la cullen verda, però si la deixen madurar es fa negra; és la que fa l'oli més fi (Priorat, Camp de Tarr., Garrigues, Urgell); procedeix d'Arbeca. Oliva artanenca: és llargueta, menuda, negra, bona, i madura a l'octubre (Cast.); procedeix d'Artana, vila de la Serra d'Espadà. Oliva borriolenca: és rodona, grossa, verda i molt bona, sobretot per a menjar (Llucena); procedeix de Borriol (p. j. de Castelló). Oliva villalonga: és rodona, grossa i bona, i madura al novembre (Alcoi); procedeix de Villalonga de la Safor, poble de l'Horta de Gandia. Oliva mallorquina: és una varietat considerada autòctona de Mallorca, o de la qual almenys s'ignora el lloc de procedència; és un poc llarguera i molt oliosa (Mall.). Oliva valenciana: oliva que es produeix a Mallorca, però procedent de València, i que es distingeix de la mallorquina per esser més grossa (Mall.). Oliva morisca: és rodona, molsuda, la més grossa que es produeix a Mallorca, més llisa i menys oliosa que la mallorquina (Mall.). Oliva algerina: és llarguera i de poca pasta (Mancor). Oliva tunesina de Córdoba: és un poc aplanada de la part del capoll i de l'extrem contrari (Mancor). Oliva genovesa: és molt grossa, negra i bona, i madura pel novembre (Alcoi).—Segons el grau de maduresa, la manera de fer la recol·lecció, el procediment per a la conservació, etc., les olives reben també diferents noms, dels quals explicarem els principals. Oliva escurada: oliveta que comença a sortir de la flor (Mancor). Oliva culinegra: la que comença a verolar (Tortosa). Oliva verosa (Tortosa) o Oliva verda (Mall.): la que té el color verdós, que encara no ha madurat. Oliva envinagrada: la que ja no és verda però encara no ha completat sa maduresa, i té un coloret com a blau clar (Artà). Oliva bragada: la que comença a tenir clapes negroses damunt el fons verd, quan comença a madurar (Mancor). Oliva negra: la que ja ha adquirit el color morat fosc indicador de la maduresa. Oliva vidriada: la que és negra i llisa, encara no pansida (Mall.). Oliva grumera: la que encara no s'ha pansit completament (Mall.). Oliva pansida: la que ha madurat del tot i té la pell rugosa (Mall.). Oliva placera: la que té bon aspecte, bona per a dur a la plaça a vendre (Mancor). Oliva ventana: la que cau de l'arbre per l'acció del vent (Empordà). Oliva plegada: la que ha estat recollida de terra, i està més o menys bruta (Matons Voc. oli). Oliva batedissa: la que s'aguanta a l'arbre fins que els batedors la fan caure (Lledó). Oliva corcada o tocada o cucada: la que sofreix l'acció del corc o mosca de l'olivera; també se'n diu oliva ratllada, llaurada, erugada i enxixinada (Masllorenç). Oliva viva: la que madura bé, molsuda com cal, que no ha perdut l'aigua (Calasseit). Oliva gelada: la que s'ha pansit prematurament per l'acció de les glaçades (Calasseit). Oliva judaica: la que és bona per a fer oli, però no per a menjar (Labèrnia-S. Dicc.). Oliva marcida: la que s'asseca per a confitar-se amb sal (Massalcoreig). Oliva posada: la que es posa en conserva amb aigua (Massalcoreig). Oliva trencada: la que, havent-se de confitar, és esclafada prèviament perquè la sal i altres ingredients la penetrin millor (Mall.). Oliva confitada, o adobada, o en recapte: la que es posa en aigua-sal i amb altres ingredients perquè es conservi fins al moment de menjar-la. Oliva escabetxada: és negra i posada en sal i vinagre (Mall.). Oliva pitxolina: la que abans de confitar-se ha estat en remull dins lleixiu i passada després per diverses aigües per netejar-la (Mall.). Oliva envinagrada: la que s'ha confitat amb sal, oli, vinagre i algunes herbes (Mall.). Olives salades: les que es conserven en aigua i sal. Oliva sabatera: la que després de salada s'és amollida i queda reduïda a suc.
    Fon.:
ulíβə, əwlíbə (pir-or., or.); olíβa, awlíβa (Andorra, Esterri, Pont de S., Tortosa, Calasseit); olíβɛ, awlíβɛ (Ll., Pla d'Urgell, Les Garrigues, Falset, Gandesa); olíva (Cast., Xàtiva, Pego, Al.); olíβa (Val.); olíβɛ (Sueca, Alcoi); olívə (Mall.); ulívə (Men., Eiv.); əlíβə (Llofriu).
    Intens.:
—a) Augm.: olivassa, olivarra.—b) Dim.: oliveta, olivetxa, oliveua, oliviua, olivona, olivó, olivoia.—c) Pejor.: olivota, olivot.
    Etim.:
del llatí olīva, mat. sign. || 1.

2. OLIVA
1. ant. Nom propi d'home, escrit més freqüentment Oliba. Signum Oliva, doc. a. 851 (Abadal CC, iii, 306). Oliba visor fuit, doc. a. 874 (ibid. 323). Ego Oliba..., doc. a. 960 (Rev. Arch. 1919, p. 307). Rancurme de un bou de Oliba Dares e no li vol redre, doc. a. 1080-95 (Miret Doc. 11). Ricolff Oliba, doc. a. 1275 (RLR, iv, 359). Misser Bernat Oliba, Pere IV, Cròn. 226. Aquesta forma Oliva o Oliba com a nom propi d'home es troba sovint en documents catalans de l'alta edat mitjana, i apareix declinat segons el model -a -ae (Oliba Olibae) i segons el model -a -anis (Oliba Olibanis). També es troben documentades formes amb p en lloc de b, com Olipa (a. 974, ap. Abadal CC, iii, 406), Olipane (a. 960) i Olipani (a. 1014) (ap. Rev. Arch. 1920, p. 607).
|| 2. ant. Nom propi de dona; cast. Oliva. Bernat de Soldeuila et uxor mea Oliua habitatores de Sauelà, doc. a. 1298 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). a) Santa Oliva: nom d'un poble de 660 habitants situat en el Penedès, a 3 quilòmetres del Vendrell.
|| 3. Llin. existent a Celrà, Begur, Osor, Barc., Horsavinyà, Terrassa, Vilan. i G., Valls, Artesa de S., Arfa, Alcarràs, Alguaire, Claravalls, Guissona, Cast., Val., etc. Hi ha la variant Olivas o Olives existent a Barc., Falset, Alguaire, Mall., Men., etc.
    Etim.:
sembla venir d'un nom personal germànic, que efectivament apareix documentat en el segle IX amb les formes Oliva, Oliba i Olivanus, però que probablement és d'origen llatí, com indica Förstemann Altd. Nb. i, 1179.

ÒLIVA f., grafia ant.:
V. òliba.