Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  ad
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

AD prep.,
var. de la prep. a (V. a, segon art., pàg. 4).—En el llenguatge modern, la forma ad s'usa en valencià quan la preposició va seguida d'un pronom començat en vocal. Tenim recollides de la llengua viva moltes frases com aquestes: «Jo li vaig dir ad ell...» (València, Vilallonga); «Li toca ad ell» (Alcoi, Gandia, Pego); «Eixe fum els senta mal, ad elles» (Llucena); «Ad eixa tenda se plou la gent» (Castelló de la P.); «Ballar l'aigua ad algú» (ibid.); «No li agradava ad ell» (Llíria); «Dis-li ad aquell home que vinga» (Val.); «Porten l'escala per ad ells» (Sueca, Valldigna). El nostre col·laborador Mn. J. Garcia Girona recollí les expressions següents: «Díli-hu ad aquell» (Benassal, Almassora); «Per ad este any» (Almassora); «Conviden ad altres» (Onda). A una cançó popular catalana trobam: «Al arribant ad allí | un infant com una plata» (ap. Milà, Rom. n.o 258, var. G).—En la llengua antiga trobam més estès l'ús de aquesta forma, car a voltes apareix davant mots que no són pronoms, mentre comencin en vocal: Que est de cion ad enlà [=ad enllà], doc. segle XI (Pujol Doc. 11); So es ad entendre, doc. segle XIII ap. Miret Templers 551; Que el los aportas ad exelament ne a mort, doc. a. 1250 (Pujol Doc. 24);Se pugen vendre ad alnes, doc. a. 1306 (RLR, vii, 55);Balesta ab fil e am notz ad ops d'adobar balestes, doc. a. 1324 (RLR, xii, 123).Però ordinàriament la trobam usada amb pronoms, segons l'ús actual: Sino ad aqels qil ozen, Hom. Org. 1 v; E si alcun uolra en contre venir ad aquest comandament, doc. a. 1176 (Miret Templers 542);Ve ad aquel qui t'a tramès, Sants ross. 9r; Que liurà ad ell nos per nodrir, Jaume I, Cròn. 8; No gaus prestar diners ni peyora ad alcú en joch, doc. ross., a. 1279 (RLR, iv, 359);Anàs a menjar ad aquelles bodes, Llull Blanq., 1; S'acosta ad ell, Lançalot, segle XIV (Rev. Biblgr. Cat., iii, 24); De fer mal ad altruy, Febrer Inf. ii, 89. Car ad aquests spanyols los plahia, Boades Feyts 56; Una capitulació tocant ad algunes condicions, doc. a. 1546 (Segura HSC 181);Cans semblants ad aquells, Agustí Secr. 163.
    Fon.:
(val.).
    Etim.:
del llat. ăd, amb conservació de la -d. No és admissible, mentre no es fundi en raons més sòlides, la teoria que suposa que la -d de la prep. catalana ad no és etimològica, sinó un recurs per evitar l'hiatus (cfr. BDC, ix, 60 i ss.). No coneixem altre cas en què es faci tal evitació amb el so -d-, i per tant la dita teoria no es pot apuntalar amb exemples; s'ha de moure dins un cas únic i sense probabilitats. Es clar que la conservació de la -d es deu a la tendència a evitar l'hiatus; però es tracta segurament d'una conservació, i no d'una consonant sobrevinguda. Bé és ver que tal conservació és anòmala, i Corominas proposa una possible explicació, que consisteix a suposar una forma llatina *at que seria analògica dels casos en què la preposició ad, seguida de consonant sorda, hauria tingut efectivament la pronúncia at (An. Inst. Cuyo, iii, 159).