Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. afinar
veure  2. afinar
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. AFINAR v.
|| 1. tr. ant. Consumar, acabar, dur a la fi. Lo Sant Esperit ama lo Pare e lo Fill e en ell se afina e's complex la obra d'amdós, Llull Sta. Mar. 9, 8. Axí es la medicina al cors com lo sebó al drap, qui l'escura, mas afina'l, Jahuda Dits, viii.
|| 2. intr. Morir, acabar-se (Barc., Empordà, Tortosa). Axi com ha affinat lo segle a tos antessessors, axi affinerà a tu, Jahuda, Dits 9. El qui afina ès tot un Déu, Guimerà Jesús de Naz. 150. Afinar lo compte: acabar-lo, fer el balanç. ¿Quant porà esser afíinat lo compte, con sien tantes creatures...? Llull Gentil 268.—V. finar.
    Etim.:
format damunt fi (amb el sentit de ‘acabament’).

2. AFINAR v. tr.
I. Fer tornar fi; cast. afinar. Saben fer molts artificis e affinen e subtilen les coses, Best. ii, 9. a) refl. Tornar fi, adquirir finor; cast. afinarse. Una dolça música que passava en ones tremoloses, les quals, afinant-se més i més..., semblava que anessin a morir, Ruyra Parada 58. Especialment:
|| 1. Afilar, fer tornar molt prim el tall o la punta d'una eina; cast. afilar. «Hem d'afinar el gavinet» (Palafrugell). Esmolant i afinant les navages... i puntejant en la guiterra, Pascual Tirado (BSCC, vii, 322).
|| 2. Igualar les cobertes d'un llibre, de manera que no surtin més d'una banda qne de l'altra; cast. afinar.
|| 3. Rebaixar els costats d'una peça de pedra o de fusta perquè es pugui ajustar en la caixa o llit, obert per a servir-li de fonament i subjecció (Mall.).
|| 4. Llevar les butllofes del vidre; cast. afinar. En el forn de vidre, el material fus és traspalat dels morters de fondre als afinadors, que estan més prop del foc, i allà s'afina.
|| 5. Afinar un cos d'una muntura Jacquard: graduar a un mateix nivell i d'un en un tots els mallons o vidrets de què aquella és composta (Pons Ind. text.). a) Afinar a pols: la mateixa operació quan es fa a mà, sense ajuda de cap aparell o instrument (Pons Ind. text.).
|| 6. Entre terrissers: llevar els caires vius de les peces de terrissa encara crues, fregant-los amb el llimador; aprimar-les del fons o llimar-les de qualsevulla part que convingui (Selva del C.). BDC, ix, 73.
|| 7. Afinar metalls: purificar-los al gresol, separant-ne les matèries estranyes. Cresol pera afinar lo or, Lacavalleria Gazoph.
|| 8. refl. Pensar, exercitar l'enteniment. Quant yo m'afin açò ymaginant, Ausias March cxx. Car pus hom no s'afina en ben amar, Ausias March lxxxvii.
II. || 1. mús. a) Trempar un instrument posant els seus diferents sons en la deguda proporció de vibracions perquè puguin formar harmonia; cast. afinar.b) Acordar bé els sons a les notes musicals, cantant o sonant; cast. afinar. S'usa molt com a intr., però també com a tr.: Afina les hores y la tonada mentres la gent s'hi gira del altre costat, Vilanova Obres, iv, 227.
|| 2. Fer caminar bé un rellotge perquè senyali les hores amb justesa. Les pus fines ores de arena que atrobar puxats... E si no son fines, que les façats affinar, doc. a. 1387 (Boll. Lul. ii, 31).
|| 3. a) Igualar pesos o mesures amb altres, perquè marquin la quantitat exacta; cast. contrastar, afielar. Que tot hom dins vuyt dies aja afinades les mesures del blat ab lo mig cartó de la cort, doc. a. 1304 (RLR, vii, 43).—b) Igualar la potència i la resistència en les balances i altres instruments de pesar, perquè marquin amb justesa el pes; cast. afielar. Ab balances que sien afinades per los Mostassaphs, doc. any 1767 (Segura HSC 161).—c) fig., aplicat a qualitats immaterials. Justicia los afina [als «començaments» o perfeccions] e'ls eguala en nostra Dona en axí com se cové e's pertany al cors de nostra Dona, Llull Sta. Mar. 12, 2.
|| 4. Posar una campana en posició invertida, amb la culassa cap avall i la boca cap amunt, i fer que es mantingui en aqueixa posició (Manacor).
III. || 1. Trobar o veure el que se cercava o que per alguna circumstància no era fàcil de trobar; cast. descubrir, dar con (algo). Ses mil proves fetes a Mallorca per afiná aygos ascendents, Ignor. 1. Es qui el se miran de prim conte afinan pedres crivellades, Roq. 34. Mira qui mira de tot vent per veure si afinaràn el Bon Jesús, Alcover Cont. 231. Allò no són caps: són rocs i arbrissa; n'afino els branquinyols, Ruyra Parada 33. Y si [la lloca] afina la milana,... avisa'ls polls ab un crit, Salvà Poes. 60. «Afinar embulls d'es jugadors» (Mall.). «T'hem afinat en mentida» (Mall., Men.). a) Aplicat al lloc, es pot usar com a tr. i com a intr.: En prende ses ginyes ja sé cert que afinaré s'estació, Ignor. 20; Però ¿tu ja sabràs afinar a ca'l senyor? Penya Mos. iii, 89; Que, si fos de bell de dia, | bé crech que hi afinaria, Ignor. 46.—b) Aplicat a verbs: cast. averiguar, descubrir. «Avui he afinat que mos vols fugir» (Mall., Men.). Y treulo't de casa abans que afín si guardas marrota, Penya Poes. 23.
|| 2. Pendre un costum o una manera de fer qualque cosa. «Ara he afinat de venir més tard, i així es sol no em molesta» (Men.). «Aquest fiet ha afinat de pujar dalt ses cadires, i un dia caurà» (Ciutadella).
|| 3. Adonar-se (d'una cosa). «En Miquel ¿ha passat per ací?—No ho he afinat» (Eiv.).
    Fon.:
əfiná (or., bal.); afiná (occ., Maestrat); afináɾ (Val.).
    Conjug.:
regular segons el model de cantar.
    Etim.:
format damunt fi amb el sentit de ‘finor’. L'evolució semàntica fins als significats III (‘trobar, veure, descobrir’) s'explica per l'entremig dels II i especialment dels II || || 3 i 4 (‘posar pesos, mesures o balances al fi’), car aquests inclouen la idea de ‘cercar’ i ‘trobar’ la justesa. El significat II || 4 és evidentment una modificació del II || 3 b; ambdós inclouen la idea d'‘equilibrar’.