Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. ala
veure  2. ala
veure  3. ala!
veure  4. ala
veure  1. alà
veure  2. alà
veure  3. alà
veure  4. alà
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  Termcat

1. ALA f.: cast. ala (en tots els significats).
I. || 1. zool. Expansió muscular o membranosa, sostinguda amb ossos o tendrums de l'esquelet, situada a cada costat del cos dels animals voladors, i que amb el seu moviment d'agitació els serveix per sostenir-se en l'aire. Una volp demanà a l'àguila per que havia ales ni ploma ni bech ni ungles, Llull Blanq. 56. Com Deus vol mal a la formigua nodrexli ales, Jahuda Dits 67. Adormidets tranquil·lament (els ocellets) amb el caparró sota l'ala, Ruyra Parada 35. No pogué (lo corb), per molt que batés les ales, descabollir-se del velló del moltó, Faules Isòp. 49. a) Ala plomada (llevades les plomes); cast. alón. E la ala de la galina qui es pus saborosa que la cuxa, Llull Cont. 320.—b) Simbòlicament s'atribueixen ales a certs éssers espirituals o imaginaris i a certes facultats immaterials, per significar llur rapidesa o elevació. E viu sobre la porta de aquella sgleya que era pintat un hom qui hauia ales, e que tenia unes balançes on era affigurat que Sant Miquel pesaua les ànimes, Llull Felix, pt. ii, 1. La fama de les paraules obrí les ales e ab yuarços cors anà al hostal, Curial, ii, 78. Donques per les dites paraules pots pendre ales, e ficar a la teua pensa; e lauores le tua pensa serà molt leugera e pujarà en alt tro al sobiran cel, Genebreda Cons. 178. Los qui ab ales de alguna mundana laor se alçen, Villena Vita Chr., dedic.
|| 2. Òrgan de la natació dels peixos, format de membranes quasi sempre sostingudes amb ossos o tendrums i situat ordinàriament a cada costat dels pits i de l'abdomen de l'animal; cast. aleta. Y en los colzos havia ales de peix pera nadar, Faules Isòp. 166.
|| 3. Ala de corb: color negre blavosenc. Item una roba blava de ala de corp, Inv. Beuló (Vic, a. 1491).
|| 4. Ala de mosca: color negre amb tons verdosos o indefiníts, que prenen amb l'ús certes peces de vestit que abans eren negres; cast. color de ala de mosca.
II. anat. Expansió òssia o membranosa, parella i simètrica. Especialment:
|| 1. La part superior i més ampla de l'orella (Un Mall., Labèrnia-S. Dicc.).
|| 2. Ales del nas: els tendrums que serveixen de parets exteriors als forats del nas.
|| 3. Els pulmons. Tenen los lleus cinc parts, o trossos, o ales diuhense lobus, Pou Thes. puer. 187.
|| 4. Ales de la freixura: els pulmons o lleu (Pont de Suert).
|| 5. Ales del cor: a) Les aurícules del cor (Cat., Val., Bal.).—b) Qualsevol de les cavitats musculoses del cor; aurícula, ventricle (segons Un Mall. Dicc.)—c) En el concepte popular, les ales del cor (aurícules) són el centre dels sentiments intensos, tant d'alegria com de pena, d'esperança com de desesperança, de retgiró, de sorpresa, etc. Lo seu cor enamorat bat ses ales de alegria, Verdaguer Idilis. Y a tu que entre les ales del cor m'has acullida, Atlàntida, i. Ell sols ab la frisança de veure's ja sortit | d'aquell inmens sepulcre, batia fort les ales | del cor, Costa Trad. 182. «Com es vent se'n du ses paies | i deixa es caramull net, | com tu em deixes, clavellet, | ses ales d'es cor me taies» (cançó pop. Mall.).
III. S'aplica aquest nom a moltes coses que tenen semblança d'ales per llur forma exterior, per llur moviment o per llur col·locació lateral o emparellada.
|| 1. Cada una de les bandes d'una capa o mantell. Un manto larch axí com la roba fins als peus, forrat de erminis qui era de domàs blau,... e les ales del manto podien lançar sobre los muscles e mostraua's la roba e lo manto, Tirant, c. 77.
|| 2. Espècie de mànega, no tubular sinó oberta, usada en gramalles i altres vestes d'altre temps i en els sobrepellissos i roquets litúrgics. Gramaya ab longues ales que passen los colzes, doc. a. 1325 (Miret Templers 363). Lençant-se demunt lo cap la una ala o'l sobrepeliç, segons que han acostumat los preveres, Decam., jorn. 7a, nov. 5.aQue les cotes se les haguen de fer de raixa negra a la usansa com si foren de grana, ab ales girades, conforme se requerexen, doc. a. 1617 (Segura HSC 147). Per evitar que tal vestit (el sobrepellís) dlficultés l'acció dels braços se'ls tirà sobre les espatlles, fixanthi lo que se'n digué les ales amb una presilla o agulla. Al sigle XV aquesta disposició fou la usual, fentshi aleshores dos cosits que juntessen per sota els braços les parts que restaven penjant pel davant y darrera. D'aquesta manera el sobrepelliç aná participant de la forma de túnica, ab grans ales en lloch de mánegues. Aquestes se planxaren y prisaren, quedant com dos penjants enmidonats en el sigle XVII, que és quan mes s'acursà (Gudiol Indum. 31).
|| 3. Part inferior del capell, que enrevolta la cofa i s'estén en diàmetre més gros que el d'aquesta, servint per guardar del sol. Capell d'ala ampla, Roq. 30. Barret en forma de capell invertit, la cofa cap-avall y l'ala cap amunt, Galmés Flor 69.
|| 4. nàut. Vela petita que s'afegeix a una vela principal per mitjà d'una verga i un botaló, a fi d'obtenir més força del vent amb aqueix augment del velam; cast. ala. Aquestes veles volants prenen el sobrenom de la principal a la qual s'afigen; així és que es diu ala de gàbia, ala de velatxo, etc. (Barc., Mall.).
|| 5. Cada una de les dues superfícies que, unides en angle recte, formen el ferro d'angle (Mall.).
|| 6. nàut. Cada una de les porcions de superfícies helicoidals simètricament fixes o articulades a la nou de l'hèlix (Mall.); cast. aleta de hélice.
|| 7. Cada una de les dues sortides angulars determinades per la unió de la coa o dolla (part estreta posterior de la rella) a la part ampla de la fulla de la rella (Mall., Eiv., Empordà, Guilleries, Conca de Tremp).
|| 8. Cada un dels dos eixamplaments que la fulla del càvec forma a la part posterior o més propera a l'ull (Mall.).
|| 9. Cada una de les dues ventalles de pell que hi ha una a cada costat de la collera (Llucmajor) i del selletó (Campanet).
|| 10. Peça de fusta que forma part de la taula de menjador, al cos principal de la qual va unida amb frontisses, plegant-se verticalment en voler disminuir la superficie de la taula i estenent-se horitzontalment en voler-la augmentar (Tortosa, Mall.).
|| 11. Cada un dels caixonets o posts una mica còncaus que van col·locats en tota la circumferència del rodet en el molí d'aigua i sobre els quals cau l'aigua i dóna l'impuls per fer giravoltar el rodet i la mola (Berguedà, Guilleries); cast. álabe. Les ales o pales hon pega la aygua, Pou Thes. puer. 145
|| 12. Antena de molí de vent (Aladern Dicc.).
|| 13. Part de la tecla de l'antic instrument musical anomenat espineta; cast. aleta de espineta (Labèrnia-S. Dicc.).
|| 14. Cada una de les dues vàlvules de la manxa de ferrer o d'orgue, que, alçant-se, deixen entrar l'aire, i baixant-se impedeixen que surti (Felanitx).
|| 15. Ales, pl.: en alguns telers, unes barretes o paletes que peguen als fusos i els fan rodar; cast. alas (Labèrnia-S. Dicc.).
|| 16. Ala de mosca: a) Petit encaix lateral que hi ha en els sectors del mecanisme anomenat «joc de segments», amb l'objecte d'ajustar-los mútuament (Pons Ind. text.).—b) En el teler mecànic, la dent que forma la peça de ferro escarabat (ibid.).
|| 17. Ala de mosca: a) Peça de dos cossos iguals esbiaixats que serveix per unir, faixar o ajustar dues posts o taulons (Labèrnia-S. Dicc.).—b) Regata o trau més ample de dins que de fora, amb el qual se fa forta una peça sense necessitat de reblons (Voc. mec. met.).
|| 18. Dent del pinyó de rellotge (Aladern Dicc.).
|| 19. arquit. La part d'un edifici que s'estén per un costat o que es destaca lateralment del cos principal; cast. ala. «Ala dreta»; «ala esquerra».
|| 20. arquit. El tros lateral d'un baluard, que forma angle entrant amb la cortina i angle ixent amb el front del baluard; cast. ala, flanco. Com una ala que el temps arranqués d'una antiga i enlairada fortalesa, Verdaguer Exc. 63.
|| 21. a) La part de teulada que surt part davant l'enfront d'un edifici (Tortosa); cast. alero. El frontis estava cobert d'una ala de groixudes lloses, formant un bordonet de mitja canya, Verdaguer Exc. 55.—b) Ala de tartuga: tota la canal horitzontal i perpendicular als rius de la teulada, i que surt més que l'enfront de l'edifici (Tortosa).—c) Ala de corb: convexitat o concavitat irregular que solen donar als plans de volta, terrat, etc., segons com convingui, per capalçar o fer venir amb menys extorsió els punts de partida o d'arribada de les construccions (Mall.).
|| 22. Ala de corb: la guersesa que pren una peça de fusta (Mallorca); cast. alabeo.
|| 23. constr. nav. Costat d'un entreponts o de la bodega, principalment damunt el pantoc (Mall.); cast. ala.
|| 24. a) Renglera; cast. ala, fila. E cascuna dona portaua en la ma vna canya grossa, e posarense totes en ala, Tirant, c. 328.—b) mil. Part lateral d'un exèrcit, o la que ocupa un extrem de la línia de combat; cast, ala. «Ala dreta»; «ala esquerra». E lo Duch de Pera qui tenia lo cap de l'ala voltà tota la gent fins al mig hon stauen les banderes, Tirant, c. 142. Posarse los soldats en ala és posar los soldats junts de musclo arrimats tots a una part ò costat, Moradell Prel. Mil. 22.—c) Ala saguera: divisió de tropes que en l'orde de les caminades anava entre la davantera i la reraguarda. E partim ab totes nostres batalles ordenades, segons que dessus es dit, ço es, davantera e la ala çaguera, e reguarda de xxx homens de cavall, Pere IV Cròn. 145.
|| 25. En el joc d'escacs, formen una ala els peons de cavall i torre de cada costat; cast. ala (Labèrnia-S. Dicc.).
|| 26. Ala de muntanya: a) Tros de serra destacada de la principal (Rupit).—b) Costat o pendent d'una muntanya; cast. ladera (Un Mall., Martí G., Labèrnia-S. Diccs.).
|| 27. Ales (pl.) de sa bastimenta: la part de bastimenta que surt fora del buc del carro (Mall.); Rokseth Cult. cér. 126.
|| 28. Ala de mosca: «engany que usen els tramposos en el joc de cartes» (Labèrnia-S. Dicc.).
|| 29. Les ales del pardalot d'Alcoi: nom humorístic dels canyissos (Martí G. Dicc.). «Es referix al supost pardalot o sujecte imbècil o foll, que havent-se lligat a les espal·les dos canyiços, a conte de ales, intentá pasar volant el barranc del Cinch, junt a dita ciutat, trencant-se els canyiços i caent de repent al sòl del barranc» (Martí G., Tip. mod. i, 165).
|| 30. Ala de la pasta. O si al temps que pasta trauhen la ala de la pasta y la cremen per sacrifici, doc. a. 1735 (Hist. Sóller, ii, 965).
IV. bot.
|| 1. Membrana prima o foliàcia que acompanya certs òrgans, com per ex.: els carpels del Thalictrum Aquilegifolium, la silícula del Lepidium arvense, els dos sèpals colorats de la Polygala, els dos pètals laterals de les papilionàcies, els troncs de la Genista sagittalis, etc.; cast. ala.
|| 2. imatge  Herba anomenada ala, herba de l'ala i ala de corb, de la família de les compostes: Inula Helenium L.; cast. ala, énula. Té el tronc de 10 a 15 dm., dret, robust, fistulós, estriat i pubescent; les fulles grans, molt amples, dentades, verdes per damunt i grisenques per davall, les inferiors oval·lanceolades i les caulinars oval-cordiformes; flors reunides en cabeces grosses solitàries; fruits secs indehiscents, morenos, prismàtico-quadrangulars, sense pèls; plomall ros (Fl. Cat., iii, 294). Floreix pel juny i juliol. Es herba medicinal. Aquestes son les virtuts de la ala, Macer Erbes (qui atribueix a aquesta herba virtut per estancar la sang menstrual, per provocar l'orina i l'avort, per purgar i per combatre el reuma, les arenes, la tos, la rompedura dels budells, etc.). La herba Ala no's sembra, perque la sua sement no te forças pera produyr, sino que se ha de plantar de esquexos trets de las raels ab destreza, Agustí Secr. 33. Les arrels s'empren com a tònic, expectorant, diaforètic i vermífug, en polsim, bullidura, extracte o tintura (Texidor Fl, Farm., 798).
|| 3. Ala d'àngel: planta herbàcia, anomenada també carnera i herba carnera; és l'Acanthus mollis L.; cast. acanto, hierba giganta.—V. carnera.
    Locucions.

|| 1. Ploma de cap d'ala: persona molt viva, o que excel·leix, se'n du l'avantatge damunt els altres. També diuen «esser de cap d'ala», «un teòleg de cap d'ala», etc. Un qu'es ploma, y de cap d'ala, | s'en puja a buydá es gavatx, Ignor. 12. Escriptors de cap d'ala del nort d'Europa, Aguiló Fochs foll. 7. Los guerrers de cap d'ala cauen de quatre en quatre; | lo rebuig, com espigues de blat, de cent en cent, Atlàntida, iii.
|| 2. Ferir d'ala o tocar d'ala; ferir un ocell a una ala, amb un tret. [Sa perdiu] se trobà justament amb sos perdigons y caigué ferida d'ala, Roq. 30.
|| 3. Anar-se'n d'ala: anar-se'n corrents una perdiu que no pot fugir volant perquè està ferida d'ala (Mall.).
|| 4. Ferit d'ala: culpable o tocat d'algun defecte o malaltia anomenat anteriorment. Parlant, per ex., de jugadors, diuen: «Aquest o aquell és ferit d'ala», o sia, és jugador (Mall.).
|| 5. Tocat de l'ala: a) Igual significat que ferit d'ala (Martí G. Dicc.)—b) Ximplet, beneitó, curt d'enteniment (Empordà, Costa de Llevant).
|| 6. Tenir un perdigó a l'ala: a) Esser curt d'enteniment (Girona, Canet de Mar).—b) Estar un poc begut.
|| 7. Estar amb les ales alçades (d'algú o de qualque cosa): tenir gran curiositat de saber el que qualcú fará, estar-ne intrigat. Tot lo mon estava ab les ales alçades daquest senyor, què faria, Muntaner Crón., c. 47.
|| 8. Batre l'ala: morir-se (Tortosa).
|| 9. Anar ala baixa: anar malament de salut, de gust, de riquesa, de sort, etc. (Bal.)
|| 10. Caure les ales del cor (a qualcú): a) Sorpendre's desagradablement d'una cosa inesperada.—b) Perdre el coratge, desanimar-se davant una adversitat.
|| 12. Fer caure les ales del cor (a qualcú): fer perdre la confiança.
|| 13. Esser algú l'ala del cor d'un altre: esser-li molt estimat (Martí G. Dicc.).
|| 14. Donar ales (a algú): donar-li coratge, animar-lo o estimular-lo directament o indirecta a fer una cosa (generalment dolenta); cast. dar alas. Sa mare, d'amagat de son pare, los donava tot quant volian, lo qual era donarlos ales y fomentá ses seues males arts, Roq. 32.
|| 15. Pendre ales: pendre gosadia o massa llibertat, per l'excessiva condescendència del qui l'hauria de restringir (Cat., Bal.); cast. cobrar alas.
|| 16. Tenir moltes ales: tenir molt d'orgull o excessiva llibertat.
|| 17. Tallar les ales o acopar les ales (a qualcú): impedir-lí o dificultar-li l'activitat en qualque ram. Per aminvarli'l coratge de ferse avant y per acoparli les ales, Obrador Arq. lit. 84. La meua amó a l'ayre va, | jo li tayaré ses ales; | ell té més enamorades | que peixos no hi ha a la mar (cançó pop. Mall.).
|| 18. Acalar les ales: sotmetre's, perdre l'orgull o l'obstinació (Orient de Mall.).
|| 19. Perdre les ales: (ant.) perdre el coratge o l'estímul per a obrar. Deits que la provisió que nós havem manada fer que'ls murs ne'ls vall no's facen no és profitosa e que per aquella tot hom à perdudes les ales, Epist. Pere, i, 106.
    Cult. pop.
—I || 1: Per sa ruïna, li nasqueren ales a la formiga. Refrany que significa que l'elevació excessiva ocasiona a molts la ruïna; cast.: Da dios alas a la hormiga para morir más aina (Saura, Labèrnia-S. Diccs.).—II || 4c: Les ales del cor del porc, els eivissencs no les mengen, sinó que les tiren, perquè diuen que una de les ales du sort i l'altra du dissort, i per alliberar-se amb tota seguretat de la mala sort s'afluixen de la bona. A Petra (Mallorca) no les mengen perquè diuen que el qui les menjàs tornaria sord.
    Fon.:
áɫə (pir-or., or., Mall., Eiv., Ciutadella); áɫɛ (Lleida, Pla d'Urgell, Maó, Vinaròs, Sueca); áɫa (Vall d'Àneu, Rib. d'Ebre, Cast., Val., Al.).
    Var. ort.
ant.: alla (Best. i, 51).
    Sinòn.
—I: || 2, aleta.—II: || 2, aletes.—III: || 7, aló; || 10, ventalla; || 11, alep, aleta, alarp; || 12, antena; || 14, papallona; || 21, aler, ràfec, volada; || 26 b, coster.
    Intens.
—Augm.: alarra, alassa, alot, alota.—Dim.: aleta, aletxa, aleua, alona.
    Etim.:
del llatí ala amb el significat propi, de ala I || 1, i translatici de ala III || || 19, 24.

2. ALA
Llin. existent a Barcelona, València i Gandia.

3. ALA! interj.:
V. hala!

4. ALA
var. de la prep: a: V. al, art. 5.

1. ALÀ, -ANA m. i f.
Individu d'un poble nòmada i guerrer, procedent de l'Àsia, que invadí l'Occcident en temps de l'imperi romà i en el segle V entrà a Espanya i s'establí a la Lusitània; cast. alano. Aquell Gircon, cap dels alans, entra en lo palau... e pecejaren lo cesar e tots aquells qui ab ell eren; puix per la ciutat mataren tots quants ab lo cesar eren venguts, Muntaner Cròn. 215. En temps del emperador Honori, com ja'ls vandols, els alans, els sueuis e daltres generacions barbres hauien entrat a Spania, Boades Feyts, v. Aquest Rey [Alarich] prengué en Hispanya les terres de Betica e de Galicia, que tenien los Vendellos e los Alans, Tomic Hist., c. 9.
Alà: llin. de Barc., Girona i Lleida.
    Fon.:
əlá (pir-or., or., bal.); alá (occ., val.).
    Etim.:
del llatí alānus, mat. sign.

2. ALÀ m.
Ca d'atura de raça espanyola (avui desapareguda quasi completament), de gran corpulència i força; cast. alano. E hauia un alà, ab lo qual volia que's combatés un lop tot lo pus mal que fos en la cort del leó, Llull Felix, pt. vii, c. 5. Per quant es gran caçador, portaua de molt grans alans molt braus de presa, Tirant, c. 60. Molts sots color de haver mester Cans per pendre y guardar bestiar en la present llle, crien molts Cans Alans (vulgarment dits Cans de ajuda) en gran perdició y detriment de la cosa pública, doc. a. 1578 (Hist. Sóller, i, 933). Una cuadrilla de bandolers ...ajudats de uns gozos alans que ab si aportauen y fonch tanta la bregue que fean ab estos gozos, que los turchs... no tenien animo de tenir espase contre ells, doc. a. 1591 (Hist. Sóller, ii, 744).
    Etim.:
incerta, però possiblement la mateixa de alà art. 1 (cf. Corominas DECast, i, 78).

3. ALÀ m.
Caixonet o posteta de la roda del molí d'aigua; cast. álabe. An mateu per metre set alans en la roda del molí, doc. a. 1440 (Arx. Gral. R. Val.).
    Sinòn.:
ala (III || 11), alep.
    Etim.:
del llatí alapa, relacionat per etimologia popular amb alà «ca de presa» (cf. alarb amb el mateix significar de álabe, assimilat per etimologia popular a alarb «aràbic»).

4. ALÀ
graf. ant. per allà. Alá, nos dix cel ombra, nos n'irem, Febrer Purg. vii. Fets-li dar un beto de foc ala on sera entrat lo teranc, Flos medic. 56 v.