Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  almoina
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

ALMOINA f.
|| 1. Do caritatiu per socórrer qualcú; cast. limosna. Ab dejunis et ab officis et almoines et ab oblacions, Hom. Org. 4 vo. Ne homens qui fassen almoyna ne qui per Deu desemparen lo mon, Llull Gentil 225. Aquell pobre pregà lo cambiador que per amor de Deu li faés almoyna de un diner, Llull Felix, pt. v, cap. 2. La sua almoyna null temps no fo negada als pobres, Metge Somni, iv. Lo Sanglier... discorregué les taules demanant almoyna, Curial, ii, 113. Perseuerant en sa virtuosa vida, uiuint de almoynes, Tirant, cap. 4.
|| 2. ant. Fundació particular o col·lectiva de donatius perpetus destinats a fins piadosos o benèfics. Los prohomens flaquers... offeren si mateys et prometen et fan vot et promissió de fer almoyna de tota lur vida et dels lurs... Tots aquells qui volran esser en la dita almoyna o confraria se meten en scrit, doc. a. 1368 (Col. Bof. viii, 193). Donaren plen poder als procuradors de la almoyna apellada den Rabaça, que pusquen donar de la dita almoyna V florins al dit fra Cors... en sustentació de son estudi, doc. a. 1411 (arx. mun. d'Igualada).
|| 3. ant. Impost per subvenir a l'organització d'una croada. Ordonament... sobre l'almoyna qui es ordenada a fer armada contra los enemichs de la Fe, e a defeniment dels navegants e de tota la terra, doc. Barc., a. 1315 (Capmany Mem. ii, 77). Tractam ab los administradors de la almoyna que ladonchs se cullia per tot lo regne de València per fer armada contra moros, Pere IV, Cròn. 124.
|| 4. heràld. «Orla que rodea el escudo de puntas cuadradas» (Aguiló Dicc.).
II. topon.
|| 1. Poblet de l'Horta de Gandia.
|| 2. Partida en el terme del Vilosell.
    Cult. pop.
—Refranys:—a) «L'almoina, quan la faràs, no miris a qui la fas» (Manresa, Barc., Penedès).—b) «L'almoina que es fa secreta, és accepta i molt perfeta» (Manresa, Sabadell, Penedès); «L'almoina que es fa secreta, és accepta per ben feta» (Farnés Parem. 168).
    Fon.:
əɫmɔ́јnə (Ross., Barc.); əɫmɔ́јne (Gir.); əɫmɔ́јnɛ (Vilafr. del P.); aɫmɔ́јna (Ribagorça, Val.); əɫmɔ̞́јnə (Mall.).
    Var. form.
ant.: almosna.
    Etim.:
del llatí eleemŏsyna, mat. sign. 1. El mateix origen té almoina amb el sign. 3, encara que Eguílaz el suposava procedent de l'àrab al-maʿuna, ‘contribució per subvenir a necessitats extraordinàries de l'erari públic’. L'Almoina toponímic de València (II || 1) pot tenir el mateix origen (podria haver estat una terra o alqueria propietat d'una confraria o almoina, i pendre el nom d'aquesta); però Sarthou Geogr. Val. ii, 950, creu que és evolució de l'àrab al-muniya, ‘el jardí’.