Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. bou
veure  2. bou
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. BOU m.
I. || 1. imatge  Animal mascle i adult de l'espècie Bos taurus, pertanyent a la família dels bòvids; cast. buey. Rancurme de l. bou de oliba dares e no li uol redre, doc. a. 1080-95 (Miret Doc. 11). Dix-li un pagès seu que més amaua anar derrera los bous que esser rey, Llull Fèlix, pt. viii, c. 23. Batien ab vergues de bou aquelles, Muntaner Cròn. 43. ¿No heu vist may lo bou orat | que acomès, los cans agafa, Picó Engl. 22. A certes comarques, el nom de bou tot sol significa més especialment el bou castrat; el que és sencer s'anomena bou pare o bou de llavor, i també bou en vena (Maestrat).
|| 2. Carn del dit animal. La dita Eulalia cuyna carabasses ab bou, doc. a. 1374 (Miret Bech oques, i, 67). A la vista del bou a l'adoba, Pons Auca 144.
|| 3. pl. Joc o festa que consisteix a excitar la irritabilitat dels bous i procurar esquivar les seves envestides; cast. toros. Justes, bous y jochs de canyes miraules del terrat vostre, Cons. casat 152. Es aprés dels Bous Reals, | que els més anys fan en Valencia, Ros Obres 80.
II. || 1. imatge  Mol·lusc de la família dels elísids: Elysia viridis Mont. (Men.); cast. elisia. Sembla un llimac, però amb el cos eixamplat, i té dos tentacles que semblen dues banyes.
|| 2. Caragol gros de color fosc (Eiv.). V. bover.
|| 3. Bou de Sant Jordi: insecte de la família dels coccinèl·lids; Coccinella septempunctata (Manacor); cast. vaquita de San Antón. (V. poriol).
III. || 1. Pal llarg, de llargària variable entre 25 i 45 pams segons la grossària del molí, que per un extrem va ficat dins el caparrot de l'abre del molí de vent i en l'altre extrem té dos cércols amb ganxos en els quals se subjecten els cabrestes i les borines (Mall., Men.).
|| 2. Corda que els mestres de cases fermen per un cap a la pedra que pugen amb el ternal i per l'altre cap a una pedra que rossega per en terra mentre van pujant, per evitar que el ternal doni voltes i s'emboliqui (Palma).
|| 3. Espècie de cavallet de bastons o de canyes, clavat en terra i unit amb altres de similars, damunt els quals descansen les estores de bargalló o peces de tela amb què se guarden de la intempèrie les panses que estan en els canyissos per secar-se (Val.).
|| 4. Peça dels filats de caçar, que consisteix en una estaca ficada en terra en el cap dels filats oposat al caçador i que té lligada una corda que va a les barretes dels filats i d'allà al caçador, i serveix a aquest d'estirador quan vol tibar els filats (Llucmajor, Felanitx, Sineu); cast. remacho. A certs pobles es diu bou principalment la corda, en altres l'estaca.
|| 3. Corda garrotera, o sia, corda que serveix per fermar en tota sa llargària la carretada de garbes (Llucmajor, Sineu).
|| 6. Pedra un poc sortida d'una paret i que té un forat apte per fermar-hi les bísties (Alacant).
|| 7. Travesser que subjecta els dos caps de jou, en el jou de llaurar (Manacor).
|| 8. La punta més grossa que les altres en el cap de la postissada de la màquina de segar, i que va més dins el sembrat per decantar el blat (St. Llorenç DC).
|| 9. Engranatge i pinyó passat per dins una cuixeta de la premsa d'oli, que serveix per ajudar el fusell a pitjar fort, i substitueix l'argue d'altre temps (Pego). A Alcoi en diuen gat.
|| 10. En el teler de vetes, peça que té tants de departaments com peces se tixen, i que, passant pels forats de la taula la veta ja teixida, es va plegant per mitjà d'uns rodets o cabdells que hi ha en la dita peça anomenada bou (Manresa).
|| 11. La peça inferior de la barramenta del porc, que el dia de les porquejades és lliurada als infants perquè l'arrosseguin (Men.).
|| 12. Pinya petita, llarguera, encara no oberta, que sembla una banya i els al·lots l'empren per jugar a manera de baldufa (Mall.).
|| 13. Mitja nou sense clovella (Palamós).
|| 14. Defecte de les llesques de suro, que consisteix a ser més amples d'enmig que dels caps, en llescar-les (Palamós, Girona).
|| 15. Bestreta que el fabricant de teixits fa al treballador, segons costum particularment arrelat en altre temps dins l'ofici de teixidor, i que consisteix a pagar per endavant el tros de roba que està gairebé acabat de teixir (or.). Donar bou: bestreure la setmanada o part d'ella al treballador (Valls).
|| 16. Tupada, ventim (Empordà). «Hauràs bou!»: ho diuen a algú per amenaçar-lo de pegar-li (Llofriu).
|| 17. Es Bou Roig: núvol no tan gros com En Jordà, que surt devers el gregal cap a llevant i és senya de molta pluja (St. Antoni de Portmany).
    Loc.
—a) Estar més roig que un bou: estar molt vermell (Val.).—b) Estar més encès que un bou: estar molt irritat o congestionat (Mall.). Dins una llitera, | tapat de llensols, | el vespre'm deixaren | més encès qu'un bou, Penya Poes. 117.—c) Tenir febre de bou: tenir febre molt alta (Empordà).—d) Esser eixurit com aquell ocell que li diuen bou: ho diuen irònicament d'una persona beneitota (Pineda).—e) Anar a pas de bou (bal.) o a pas de bou vell (Empordà): anar molt a poc a poc. Daxo daxo, a pas de bou, | ja parteix el carrilé, Penya Poes. 158.—f) Passar s'arada davant es bous: alterar l'orde natural de les coses, precipitar-se (mall., men.).—g) Esser a bous: arribar a barallar-se o a discutir fortament, o en general al punt crític d'una cosa (Mall.). Ventura que m'en he temut prest, perque sinó, ja érem a bous, Roq. 15.—h) Pujar més sa corda que es bou: ho diuen d'una cosa on predomina la part secundària damunt la principal (Mall.).—i) Perdre bous i esquelles: perdre-ho tot (Cat.).—j) Passa el bou per bèstia grossa: ho diuen per llevar importància a un defecte que apareix en l'obra d'un altre contra la voluntat d'aquest (Barc., Pineda).—l) Fer borra de bou: obrar sense premeditació, sense posar-hi esment (Barc.).—m) Anar l'ull al bou (a algú): estar-li alerta, vigilar-lo (Mall., Men.). He anat l'uy al bou per veure d'afinar qui'm trepitja es meu cavat, Camps Folkl. ii, 52.—n) Fer un bou: fer una cosa grossa, extraordinàría (Mall.).
    Refr.
—a) «Bou sense cabrestell se llepa allà on vol»; «Bou desfermat, bé se llepa» (Mall.).—b) «Allà on va es bou, va es picarol»: ho diuen de dues persones molt amigues, que sempre van plegades (Mall.).—c) «Bou fart, no llaura dret» (Vallès).—d) «El bou i la mula sempre en fan una» (Val.).—c) «Qui no té bous, no llaura tots els dijous» (Maestr., Val.).—f) «El bou per la banya i l'home per la paraula»: vol dir que l'home s'ha de considerar fermat per la seva paraula tant com el bou per la banya.—g) «Bou que no llaura mon hort, vaja dret o vaja tort».—h) «Al bou maimó, li fa poc l'agulló» (Cat.).—i) «Qui el carro unta, als seus bous ajuda» (Cat.).—j) «De l'ou al sou, del sou al bou, del bou a la forca»: ho diuen parlant dels qui comencen a cometre delictes petits i van per graus fins als delictes més greus (Cat.).—l) «Donar un ou per haver un bou»: deixar-se perdre una cosa petita per guanyar-ne una de més important (Ross.)—m) «Tot just ha sortit de l'ou, i ja es pensa esser un bou»: ho diuen d'un que es pensa esser més que no és (Cat.).—n) «Quan diuen que a la plaça hi ha bou, bou o vaca hi ha» (Urgell, Segarra); «Quan diuen que ve bou, per lo manco és vaca o joneguet» (Val.).—o) «En terres estranyes, les vaques coten els bous» (Cat.); «Per ses cases dels altres, ses vaques són senyores dels bous» (Llofriu); «A terres forasteres, ses vaques maien es bous» (Men.).—p) «Per amor del bou, llepa el llop lo jou» (Cat.).—q) «Es bou vell, muda'l d'aire, i deixarà sa pell» (Men.).—r) «Si s'ha perdut l'arada, queden els bous»: ho diuen per aconhortar-se d'una pèrdua petita, amb la conservació de la part principal (Cat.).—rr) «Allà on va es bou, deixa sa trava» (Mall.).—s) «A bou vell, picarol nou» (Mall.). «Tal bou, tal picarol» (Mall.).—t) «Bou vell llaura dret» (Cat., Mall.); «Bou vell no embruta es beure» (Cat.).—u) «Tant punxen el bou, que a la fi se mou» (Cat.); «Tant punxen el bou, que al remat tira coces» (Alcoi).—v) «¿A on anirà el bou, que no llauri?».—w) «Més caga un bou que cent orenetes» (Cat., Mall., Eiv.).—x) «Qui diu que ja sap prou, té el cap més gros que un bou» (Cat.).—y) «Que és dur, el bou a l'ast!»: ho diuen per al·lusió a una persona dura d'enteniment, que no comprèn res o és molt mala de convèncer (Llofriu).—z) «L'aigua, pels bous»: ho diuen els afectats de beure vi (Cat., Mall.).
    Fon.:
bɔ́w (és la pronúncia més generalitzada en pir-or., or. i occ.); bɔ̞́w (val. i bal.); bów (St. Llorenç de M., Sopeira, Areny, Esterri, Pobla de S., Tremp, Artesa de S., Montsonís, Pradell, Alcover).
    Intens.:
—a) Augm.: bouàs, bouarro, bouot, bouarràs, bouarrot.—b) Dim.: bouet, bouetxo, bouel·lo, boueu, bouó, bouetó, bouí.
    Etim.:
del llatí bŏve, mat. sign.

2. imatge  BOU m.
Art de pescar que consisteix en una gran peça de xarxa composta essencialment d'una bossa o depòsit i de dues prolongacions anteriors i laterals que són estirades per dues barques (Cat., Val., Bal.). La pesca que es fa amb aquest art es diu pescar al bou; les dues barques formen la parella del bou; el peix que agafen es diu peix de bou. Una parella de bou seguia el cami que li mostrava un lleu oratge, Roig Flama 48. Les dues prolongacions anteriors es diuen cames (Cat.) o bandes (Val., Bal.); allà on les bandes s'uneixen, és de xarxa més gruixada i es diu el cassaret; amb aquesta peça en va cosida una altra encara més gruixada, que té per nom goleró, i amb aquesta una altra molt més gruixada anomenada fiscot, que serveix per evitar que l'ormeig s'espanyi en tocar en terra; totes aquestes peces, per mitjà de dos trossos de xarxa anomenats fisca i fisqueta, s'uneixen a les corones, cóp o bossa del bou, on el peix queda tancat. Tot l'ormeig va sostengut per dues cordes molt grosses (els armatges), a les quals va penjada la xarxa amb uns cordons anomenats ansals; els armatges porten suros i ploms, i els ploms solen anar forrats de bolles de fusta que serveixen per evitar que l'ormeig s'encalli en el fons fangós. En els caps de les corones, anomenats banyes, hi ha unes cordes que es diuen banyons i serveixen per evitar que les corones pengin massa. A la part extrema de les bandes van unes cordes llargues (les malletes) que serveixen per estirar des de les barques tot l'ormeig.
    Fon.:
bɔ́w (or.); bɔ̞́w (val., bal.).
    Etim.:
del llatí bŏlus, ‘acte de tirar xarxes’, amb contaminació de bou art. 1 (cfr. el nom de banyes aplicat a una de les parts de l'ormeig, i el de vaca que es dóna a un ormeig semblant estirat d'una sola barca).