Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  clarejar
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

CLAREJAR v.
|| 1. intr. Fer claror, esser lluminós; cast. clarear, brillar. La luna clarayave, car asats podia hom veser luny e prop, Graal 186. Lo gloriós confessor sent Uicent en lo món per vida e doctrina resplandí e clarejà, Flos Sanct. (ap. Ribelles Biblgr. 67). Caruoncle sou qui més que'l sol clareia, Trobes V. Maria [176]. Riu i clareja sa serena cara, Canigó ii.
|| 2. intr. Clarejar l'alba, o el dia, o simplement clarejar: començar a il·luminar-se el cel de la claror de l'alba; cast. clarear, alborear, Viu que lo jorn del tot ja clarejaua, Somni J. Joan 101. La matinada com l'alba clareia, Yst. Corpor. 10. Com clarejar començà l'alba, los moros feyen grans alegries, Tirant, c. 24. Y devora ella s'està qualque pich fins que claretja, Roq. 36. Tan bon punt, donchs, el dia clarejava, Caseponce Man. 77.
|| 3. intr. Esser poc compacte, translúcid, deixar veure allà deçà; cast. clarear. «Que prim està el teu germà! Les orelles li claregen» (Empordà, Bal.). Uns faldons de llista que per tot claretjavan, Roq. 26.
|| 4. intr. Esser clar, fàcil d'entendre; cast. clarear. Es vostro castellà claretja més, i quasi no n'hai perdut un mot, Ruyra Pinya, ii, 172.
|| 5. refl. Parlar clar, manifestar-se sense amagar res. L'últim dia s'havia clarejat massa, Oller Pil. Pr. 218.
    Fon.:
kləɾəʒá (pir-or., or.); klaɾeʒá (occ.); klaɾeʧáɾ (Val.); kləɾəʤá (mall., men.).
    Etim.:
derivat de clar.