Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. coco
veure  2. coco
veure  3. coco
veure  còco
veure  1. cocó
veure  2. cocó
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. COCO m.
|| 1. Fruit del cocoter, que és de forma esfèrica, amb el mesocarpi fibrós, l'endocarpi molt dur i l'albumen de la llavor comestible; cast. coco.
|| 2. Cap, testa (en el llenguatge familiar de l'Empordà i de la Costa de Llevant). Especialment, cap molt pelat (Llofriu).
    Fon.:
kóku (or., men.); kóko (occ., val., mall.).
    Etim.:
del castellà coco.

2. COCO m.
Pasta de coca farcida de verdura fregida (Sta. Col. de Q.); cast. pastel de verdura.
    Etim.:
masculinització de coca.

3. COCO m.
|| 1. Oncle (Gandesa, Mora d'Ebre, Corbera, Prat de Comte).
|| 2. Home de molta edat, ancià (Tortosa).
    Fon.:
kóko (Ribera d'Ebre).
    Etim.:
de conco, ‘oncle’.

CÒCO m.
Ou (en el llenguatge infantil mallorquí). «Vols un còco?» (Manacor, Artà, Campanet). «Sa gallina ha fet un còco» (ibid.). Es Còco: l'as d'oro (Mall.).
    Fon.:
kɔ̞́ko (Mallorca).
    Etim.:
mot germà de l'italià cocco, ‘ou’, que Meyer-Lübke REW 2009 posa com a procedent del llatí coccum, ‘pinyol’; però sembla més probable considerar aquests mots com a meres onomatopeies infantils, expressadores del kok-kok de les gallines.

1. COCÓ m.
|| 1. Clot natural obert en la roca, dins el qual es posa aigua quan plou o quan hi arriba la mar (or., val., bal.); cast. cucharro, cadolla. S'hi posen com a palomes que van a beure d'estiu a un cocó, Maura Aygof. 92. a) topon. Caleta del Cocó: cala situada entre Vilajoiosa i Benidorm.
|| 2. Petita extensió de terra bona en mig d'un camp que no ho és tant (Montuïri, Llucmajor, Sancellas). «Aquí hi ha un cocó de blat»: un tros de camp de blat que creix més vigorós que els altres (Rokseth Cult. 78).
    Fon.:
kukó (or., men.); kokó (val., mall.).
    Etim.:
incerta. Balari Oríg. 172 cita documents de l'alta edat mitjana, escrits en llatí, on ja apareix la paraula cocó («de ipsis coconibus», a. 1016; «ipsos coconos», a. 1077), i diu que ve d'una forma del llatí tardà *cocōne, resultant del llatí cocŭlu, ‘casserola’ per canví del sufix diminutiu. Carreras Ib. gr. 19, en canvi, atribueix a cocó procedència ibèrica.

2. COCÓ m. dim.
de coca.
    Refr.

—«Sa coca i es cocó, tot surt d'es mateix pastó» (Marroig Refr.)