Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. corb
veure  2. corb
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. CORB (antigament escrit també corp i corv). m.
|| 1. imatge  Ocell de la família dels còrvids: Corvus corax L. (Cat., Val., Bal.); cast. cuervo. És de color negre amb matisos blavosos; té el bec molt robust i amb la part superior corbada; s'alimenta principalment de cossos morts i també d'animals vius (conillets, rates, caragols, cucs), d'ous i de fruits del camp; fa el niu damunt arbres i roques altes, i és animal desagradable i considerat per la gent supersticiosa com a de mal averany. Un corp deia al papagay que no volgués treballar en correcció d'aquells, Llull Blanq., c. 52. Un corp fehia son niu en una roca, e tots anys una gran serpent menjaua-li sos fills, Llull Felix, pt vii, c. 3. En la riba del qual [Cochitus] ha voltors, muçols, corbs e molts altres aucells gemegants agrament, Metge Somni iii. Jo lex lo roncar a les granotes, e cras cras als corps, Eximplis, i, 119. a) Ala de corb: color negre blavós. Item una roba blava de ala de corp, doc. a. 1491 (Inv. Beuló). I en les ales de corb del cabell seu | ressalta la divina pal·lidesa, Alcover Poem. Bíbl. 59.
|| 2. imatge  Corb marí: au palmípeda del gènere Phalacrocorax, especialment el Ph. carbo (Cat., Val., Bal.); cast. cuervo marino, cormorán. És semblant a una oca, de color negre blavós; neda amb el cos enfonsat i només treu el cap fora de l'aigua; viu a les penyes de la mar i s'alimenta de peixos. Y fent de pas alçar-se l'estol de corbs marins, Costa Trad. fant. 178.
|| 3. imatge  Corb de bec vermell: ocell de l'espècie Coracia gracula (Men.); cast. grajo. És molt semblant al corb, amb plomatge negre-morat, ungles negres i bec i peus vermells. Fa el niu damunt edificis abandonats i roques molt altes.
|| 4. Peix de la família dels esciènids, Sciaena mubra L. (Val.); cast. corvina. És negre per l'esquena i negrós també pel ventre.
|| 5. Nom despectiu que es dóna als capellans, per al·lusió al color negre de llur vestit (Cat., Val., Bal.).
    Loc. i refr.
—a) Negre com un corb, o més negre que un corb: es diu d'una cosa molt negra, i principalment de les persones.—b) Pic de corb!: exclamació antiga de sorpresa i enuig. Pic de corb! y com va dreta e mal vestida!, Coll. dames 394.—c) «Cria corbs, i et trauran els ulls» (Cat., Val.); «Criau corbs, i us trauran els ulls» (Val., Mall., Eiv.); «Qui corbs cria, ets ulls li treuen» (Men.): es diu contra els desagraïts; cast. cría cuervos, y te sacarán los ojos.—d) «Crieu fills, crieu corbs»: vol dir que molts de fills no agraeixen els sacrificis dels pares.—e) «Corbs amb corbs, no es piquen»: vol dir que els dolents no solen fer mal als altres dolents, sinó que tots ells en fan a la gent bona (Val., Mall.).—f) «No pot ser el corb més negre que les ales»: es diu per indicar que no cal tèmer un mal major, perquè ja ha succeït el pitjor que podia sobrevenir (Val.).—g) «El corb diu a la garsa: comare, molt negra sou»: es diu d'aquells qui imputen als altres els mateixos vicis que ells tenen.—h) «Del mal que fan els llops, molt se n'alegren els corbs»: vol dir que les calamitats són profitoses als dolents.—i) «Corb marí, dóna una sota per mi»: es diu als corbs marins amb la intenció de fer-los capbussar (Mall.).—j) «De mal corb, mal ou»: vol dir que les coses dolentes només tenen conseqüències dolentes (Val.).
    Cult. pop.
—El corb és animal malmirat de la gent, per la destroça que fa en els animals del camp i pel fet de menjar amb preferència cossos morts. Per això hi ha aquesta frase popular: «Corb, corb: lo dimoni se t'emport, a tu i a ta mare, i a mi Déu me'n gord» (Gomis Zool. 319). Diuen que el corb, quan canta, diu: «Carn! carn! carn!» (Rev. Cat. i, 85).
    Fon.:
kɔ́ɾp (pir-or., or., occ., val., bal.).
    Intens.:
—a) Augm.: corpàs, corpatàs, corpatarro.—b) Dim.: corbató, corpató, corpatell, corpet.
    Etim.:
del llatí cŏrvu, mat. sign.

2. CORB (ant. també corp), CORBA
I. adj.
|| 1. Desviat de la línia recta o del pla en una manera contínua i sense formar angle brusc; cast. curvo. E Caym trasch un coltel corb e si lo'n ferí per la memela asquera, Graal 161. E yo he fet del regle falç molt corba, Ausiàs March, cv. Es un camí molt corp cubert de nuu espessa, Alegre Transf. 36. Les cuxes curtes..., les garres corbes e primes e garrudes, Dieç Menesc. ii, 11. El fener o herbei... baixa en línies corbes i suaus com les d'una gran petxina, Verdaguer Exc. 23. Volta més la corba fals, Maura Aygof. 43.
|| 2. Que té el cos deformat i desviat de la línia recta; cast. encorvado, corcovado. Una dona que anave corba, axí que a penes podia veure lo cel, Sermons SVF, i, 206. De més a més anaua tot corb axí com si'n fos vell, Boades Feyts 181. Lo gep fa estar la persona corba e no dreta, Genebreda Cons. 118.
|| 3. Persona o animal que té les cames tortes (Valls, Mall.); es diu especialment dels qui tenen les cames tortes cap a defora, de manera que un genoll es topa amb l'altre (Mall.); cast. zambo, patizambo.
II. m.
|| 1. Barra amb dues banyes, que es col·loca inclinada per aguantar els barrons dels andàs de la cleda, i que té al capdavall un forat per on passa una estaca que es planta a terra per subjectar-los (Conflent, Puigcerdà, Ripoll, Pobla de L.).
|| 2. Columna vertebral d'un porc després que l'han desxuiat (Massalcoreig, Balaguer, Maestr., Val., Mall.); cast. espina, espinazo.
|| 3. Os d'es corb: l'os mestre, l'espinada (Mall.). Contesta-li altre tant o romp-li s'os des corb, Ignor. 64.
III. topon. La paraula corb figura com a component de molts de noms de lloc, evidentment amb el significat primitiu de ‘corbat, sinuós’: Riucorb (=riu corb); Rocacorba (=roca corba); la Mare de Déu de Montcorb, nom d'un santuari del terme municipal de Riudarenes; Pobla del Corb, en el terme de Balaguer; Sant Miquel del Corb, caseriu del terme municipal de Les Preses (Garrotxa). Del significat I || 2 procedeix també l'ús per Corb com a llinatge o nom de família, existent a Begur, Das, Fígols i altres poblacions de la província de Girona.
    Fon.:
kóɾp (pir-or., or., occ., val., bal.).
    Etim.:
del llatí cŭrvu, mat. sign. I. De les accepcions que havem indicat en el paràgraf II, la || 1 procedeix evidentment de cŭrvu, i no de cŏrvu (nom d'ocell), com suposa Krüger HPyr. (VKR, viii, 55); la prova principal d'aquesta etimologia és que corb en el sentit de barra que sosté els andàs, es pronuncia amb o tancada, mentres que corb com a nom d'ocell es pronuncia amb ɔ oberta, com és de llei per procedir d'una ŏ breu llatina.