Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  daga
veure  dagà
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

DAGA f.
|| 1. Arma blanca, semblant a una espasa de fulla curta, i generalment de dos talls; cast. daga. Una daga poca guarnida de argent, doc. segle XIV (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Tant solament coltell de tay o punyal o daga, doc. a. 1398 (Boll. Lul. ix, 147). Féu pendre sagrament als cauallers que no tenien... sinó les armes solament, que eren hatxes, spases e dagues, Curial, i, 20. Ab una daga li donà una punyalada, Rúbr. Bruniquer, v, 7.
|| 2. Ganivet molt gros (Eiv.); cast. cuchilla.
|| 3. Espècie de ganivet gros i torçut com un trinxet, que serveix per a tallar bacallà (Manresa); cast. cortante.
|| 4. Tros de sarment, de dos a tres pams, que deixen en el cep si és malfener, perquè faci més raïms (Manacor).
    Loc.

A dagues tirades: en baralla persistent (Empordà). «Aquests dos estan (o van) a dagues tirades»: estan barallats o es barallen contínuament (Llofriu).
    Refr.

—«Home de daga, tot se concaga» (Manresa).
    Fon.:
dáɣə (or., bal.); dáɣa (val.).
    Etim.:
probablement pres de l'it. daga, mat. sign. || 1, com indica Wartburg FEW, iii, 2. L'origen de la forma italiana i de la fr. dague no ha estat aclarit satisfactòriament pels etimologistes. En general s'ha suposat l'existència en llatí d'un mot *daca, femení de dacus, ‘daci’, amb el sentit de ‘ganivet daci’; però ha estat deixada anar aquesta etimologia per falta de fonament històric (cf. Meyer-Lübke REW 2456, 3.a edició).

DAGÀ
Llin., existent a Cornellà, Molins de Rei, St. Feliu de Llobregat, Reus, Tarr., etc.
    Etim.:
grafia dialectal de degà.