Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. es
veure  2. es
veure  3. es
veure  4. es
veure  5. es
veure  6. es
veure  7. es
veure  8. es
veure  9. es
veure  és
veure  ès!
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. ES o SE (i formes contractes 'S i S') pron. pers.
reflexiu de tercera persona en acusatiu i datiu, de forma igual per al singular i per al plural. a) Acusatiu: E qan se dec morir, Hom. Org. 5. Fortament se marauellaua de les gents, Llull Felix, pt. i, c. 1. Ell conech que Fèlix no's tenia per contengut, ibid., c. 2. Trouant se lo comte en edat auançada, Tirant, c. 2. Se matauen sense ley, Boades Feyts 6. Mos genolls se dobleguen, Costa Poes. 33. Gentil a orar se queda en la capella, Canigó, i. Si un carnicer se posa a tir, Penya Poes. 272.—b) Refl. datiu: E la reyna mirant-se-los tots, Tirant, c. 22. Los Gots... Itàlia destrohiren, Roma prengueren, Maçedònia se occuparen, Tomic Hist. 26. Capbussa lo còdol que hi aguaita i se l'enduu per ròssec, Atlàntida i. No se'ls escolti, senyor Arcalde, Vilanova Obres, xi, 50. Perquè s'ombra se'ls menja, Ruyra Parada 45.—c) Usat per a constituir la forma impersonal del verb i la forma passiva. Stablim que la provisió se farà ans del menjar, doc. a. 1298 (Col. Bof. xl, 24). La pregonea dels thesors se demostra defora als nostres ulls, Eximenis Reg. de Prínc., c. 1. Les quals robes se diu que són de don Bort, doc. a. 1410 (Alòs Inv. 29). E és opinió d'alguns que aquest joch se trobàs en lo temps que la batalla de Troya fo, Scachs 8. Aquest dia se tench concell, doc. a. 1478 (Ardits, iii, 1). De aquí a dos dies se farà la pasca, Gerson Passió, c. 1. Les cases se creman, Penya Poes. 236. Lo gra que en les eres se pert entre palla, Llorente Versos, i, 43.
    Fon.:
əs, (pir-or., or., bal.); es, se (occ., val.). La forma es seguida de paraula començada amb consonant sonora, es pronuncia əz. Les formes contractes (enclítica 's, proclítica s') es pronuncien s (sorda), excepte quan l'enclític va seguit de paraula començada per consonant sonora, en el qual cas el pronom es pronuncia també amb s sonora [z].
    Etim.:
del llatí se, pronom reflexiu de tercera persona. La forma catalana se, que és la completa i originària, s'ha afeblit en les combinacions amb verbs reflexius pel predomini de l'accent del verb damunt el del pronom, convertint-se en s', 's, es. (Idèntica debilitació i metàtesi han sofert els altres pronoms reflexius me i te).

2. ES (F. SA, PL. SES), contracte S',
article definit que antigament estava estès per tot el domini del català, i que, suplantat per l'article el, la, queda avui reduït a les Balears, a la part oriental de l'Empordà i a una petita contrada valenciana habitada per descendents de pobladors mallorquins. Aquest feyt que uós uolets començar no'l poria hom sobreloar, car él mostra sa bonea que ha, Jaume I, Cròn. 51. E caualcà-hi en es dos, ibid. 63. Que entràssem en sa mar, ibid. Taules de carnicer ahon hey venen sa carn més baratet que a ses de sa plassa, Roq. 6. M'he passat per s'escudeller de contar d'una pobila, Alcover Cont. 1. Xucla s'oli de ses llànties i sent venir sa mort, Ruyra Parada 29.—L'estat actual de l'ús de l'article es, sa en el llenguatge viu, és aquest: a) En el Principat, ha desaparegut de per tot, exceptuada la regió més oriental, on encara es conserva entre gent vella. Les formes usuals en aquesta regió són: es per al masculí singular; sa per al femení singular; es, ets o ses per al masculí plural; ses per al femení plural; s' per al masculí i femení singular quan l'article va seguit de mot començat amb vocal. Exemples: «Es teu pare»; «Es vostros pares»; «Es àngels», «Ets àngels» o «Ses àngels»; «Es homes» o «Ses homes»; «Sa teva filla»; «Ses dones»; «S'home»; «S'arada». La zona de conservació d'aquest article és estreta, y segueix el litoral des de Cadaqués fins a Calella, incloent els pobles de Roses, Fontanilles, Palau-Sator, Pals, Begur, Regencós, Torrent, Sant Climent, Palafrugell, Llofriu, Vall-llobrega, Calonge, Palamors, Fanals, Castell d'Aro, Santa Cristina d'Aro, Sant Feliu de Guíxols, Tossa, Lloret i Blanes. Però la tendència a la desaparició de tal article és fortíssima, i probablement dins pocs anys no quedarà ningú d'aquesta regió que en faci ús.—b) A les Balears, en canvi, es conserva en plena vitalitat, fora de la vila de Pollença, que constitueix un illot lingüístic per la persistència de l'article el, la. Les formes de singular de l'article baleàric són idèntiques en les tres illes: es per al masculí i sa per al femení davant noms començats amb consonant; s' per al masculí i el femení davant noms començats amb vocal. En quant a les formes de plural, l'eivissenc segueix un ús distint del mallorquí i del menorquí: la forma plural masculina és constantment es en eivissenc, mentres que a Mallorca i Menorca pren la forma ets (pronunciada əʣ) quant va davant paraula començada amb vocal; així, «els homes» en eivissenc es diu əz ɔ́məns, i en mallorquí əʣ ɔ̞́mos (menorquí əʣ ɔ̞́mus). En quant al femení plural, és sempre ses. Quan l'article es va precedit de la preposició amb, pren en mallorquí la forma so («amb so dit», «amb sos peus»); en menorquí es deia també antigament «amb su dit», «amb sus peus», però actualment es diu «amb es dit», «amb es peus».—c) En el País Valencià s'usava l'article es, femení sa, en els deu poblets que formen la Vall de Gallinera i a L'Orxa, Evo, Alcalà de la Jovada, Alcampell, Fleig, Benimaurell, Tàrbena i Finestrat; però actualment ja no existeix tal ús, i sols es troba l'article baleàric en noms de lloc (com «sa Foia es Pi», «sa Caseta es Moros») i en alguna locució fossilitzada.—d) En tot el territori de llengua catalana es troben noms propis de lloc en què es conserva l'article es, sa, com és ara Sant Joan des Pi, Sant Jordi des Valls, Sant Just des Vern, Sa-Roca, Sant Pere Sa-costa, Sant Cugat de ses Garrigues, Sant Esteve ses Rovires, Sa-Real, S'olivella, Sa-cot, Sant Martí ses Serres, Santa Maria des Pla, etc., i llinatges que presenten la mateixa particularitat, com Sapinya, Destorrent, etc.
    Fon.:
əs davant consonant sorda; ez davant consonant sonora; s davant vocal; femení davant consonant. (Per a la pronúncia de les formas de plural, cf. més amunt, sota la lletra b).
    Etim.:
del llatí ĭpsu, f. ĭpsa, pronom demostratiu que en llatí clàssic significava ‘mateix’, i que en el llatí vulgar es debilità el seu significat fins a equivaler a un article. El mateix procés ha seguit l'altre demostratiu clàssic ĭlle, ‘aquell’, del qual procedeix l'article el. La coexistència dels dos articles, el procedent de ĭpsu i el procedent de ĭllu, i llur lluita mútua amb predomini literari del darrer, no és un fenomen exclusiu del català: les Leys d'Amors condemnen els provençals que diuen es cavals en lloc de lo cavals (cf. Mistral Tres, ii, 904).

3. ES
forma reduïda de l'article plural els, i per analogia, reducció també del femení les, usada vulgarment en certs dialectes catalans. a) Com a contracció del masculí els, tenim observada la forma es principalment al Rossello, Conflent, Alt Pallars, Conca de Tremp, Ribera de Xúquer, Xàtiva, Gandia i tota la regió meridional del País Valencià. Exemples de frases recollides a totes aqueixes comarques: «Es llibres que veig que són bons, es compri» (Conflent). «Passaven p'es carrers» (Rosselló). «Es cavalls corren molt» (Isavarri, Conca de Tremp). «Es aucells volen molt amunt» (Conca de Tremp). «M'he cremat es dits» (Senterada). «Es llibres es dones a's (=als) teus amics» (Sueca). «Es inglesos i es alemanys no són amics» (Gandia). «M'agrada veure córrer es cavalls» (Xàtiva, Ibi, Benigani, Xixona, Alcoi, Alacant, Sta. Pola). «Es anys es faig al mes d'agost» (Pego). «Es hòmens cantaven» (Petrer, Monòver, Novelda).—b) Com a contracció del femení les (article i pronom personal): «Des (=de les) cases de Bonansa, aguesta és la més gran» (Bonansa). «Hi ha uns animalets que se mengen es cols» (Pont de S.). «Es hòmens tenen més força que es dones» (ibid.). «M'agraden es peres!» (ibid.). «Lo pèl d'es cabres és fosc» (Vilaller, Boí, Torre de C.). «Això és menjar p'es mules» (Senterada). «Enguany han anat molt bé es faves» (Conca de Tremp). «Hem de collir es pomes» (Ribera de Cardós). «No hi ha Reis; són es mares que mos ho posen dins es sabates» (Benidorm). «Es xiquetes peguen a es portes» (Campello).

4. ES (i ses variants SE, 'S, S'),
forma vulgar de pronom personal enclític i proclític de primera persona plural, equivalent a les formes literàries i correctes ens i nos, de les quals és una deformació produïda per analogia del pronom reflexiu de tercera persona, es o se (s', 's). Aquesta deformació és freqüent i molt estesa en el català continental, principalment en el valencià; en canvi, és desconeguda en mallorquí. Vetaquí alguns exemples de l'ús d'aquest pronom, recollits de viva veu a diferents regions catalanes i extrets d'algunes obres de caire popular: Res no s'endurem, cançó pop. (ap. Milà Rom. no 50). Al cel se veyem, Verge Soberana, ibid. no 8. Minyons, se'ns havem d'anar, ibid., no 124. Al cel se vejem plegades, ibid., pàg. 318. Se llevarem dematí, ibid., c. 374. Per vore si tornem al bon camí, del que en mal hora es separàrem, Martí G., Tip. mod. ii, 192. Assí ahon s'estudiem anys y anys les llengues clàssiques, Barberà Region. 27. «Se morim quan menys s'ho pensem» (Amer). «De totes aquestes coses se'n riem» (Banyoles). «Voleu que nosaltros s'ajupim» (Caldes de Ma.). «Es veurem a casa teva» (Caldes de Ma., Arbúcies, Barc., Igualada, Penedès, Camp de Tarr., Priorat, Sueca, Gandia, Benigani, Patró). «Se veurem» (Penedès, Sta. Col. de Q., Camp de Tarr., Cast., Val., Llíria, Sueca, Xàtiva). «S'enviaràs el paquet?» (Penedès). «Per acompanyà's ha vingut» (Camp de Tarr., Conca de Barberà). «Així s'arreglem» (Rafelguaraf). «Sempre que se reunim, se barallem» (ibid.). «Se n'anem» (Cast., Val., Al., Alcoi). «Anem-se'n!» (val.). «Se n'anirem demà mateixa» (val.).

5. ES (i ses variants SE, 'S, S'),
forma vulgar de pronom personal reflexiu de segona persona plural, enclític i proclític, equivalent a les formes correctes i literàries us i vos, de les quals és una deformació produïda per analogia del pronom reflexiu de tercera persona, es o se (s', 's). Aquesta deformació, anàloga a la que hem estudiada en l'article precedent, és freqüent i molt estesa en el català continental; en canvi, és gairebé desconeguda en mallorquí. Vetaquí alguns exemples de l'ús d'aquest pronom, recollits de viva veu a diferents regions catalanes i extrets d'algunes obres de caire popular: Mas tornausen en malora, doc. alg. del segle XV (ap. Milà Obres, iii, 553). Josep s'en heu tornat jove, cançó pop. (ap. Milà Rom., no 7). Retireu's, contrabandistes, ibid., no 84. Minyonets, no s'espanteu, ibid., no 112. Que s'en anésseu al camp, ibid., no 219. Vosaltres se'n refieu massa del Menut, Vilanova Obres, xi, 17. «Ja se'n daré»=ja us en daré (Vilabertran). «S'heu deixat prendre les mules» (La Junquera). «Es veureu en el cafè» (Caldes de Ma., Martorell, Camp de Tarr., Sta. Col. de Q., Àger, Val., Xàtiva, Sueca, Gandia, Al.). «Se veureu demà» (Camp de Tarr., Cast., Val., Al.). «S'heu vist?» (Badalona, Penedès). «S'ho dic perquè ho sapigueu» (Penedès). «El mestre diu que se senteu» (ibid.). «Ja s'ho he dit» (Vall.). «S'ho diré»=us ho diré (Conca de Barberà). «Quants cèntims se fa pagar?» (=us fa pagar) (Montblanc). «Espereu-se!» (or., occ., val.). «Deixeu-se estar de tonteries» (Alcoi). «Se n'aneu?» (val.). «Aneu-se'n» (or., occ., val.).

6. ES grafia ant.
composta de la conjunció e (=i) i del pronom reflexiu es (=se). Se deu es pot encantar, Consolat, c. 56. S'ajudassen es valguessen contra tots hòmens, Muntaner Cròn., c. 37. Los ardits e coses ques ordenen tracten es fan en lo consell, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli). Se corromp es podrex la vianda, Albert G., Ques. 6.—En transcriure textos antics puntuant-los, caldrà representar el grup es per e's si va seguit de consonant, i per e s' si va seguit de vocal.

7. ES ant.
forma provençal de la conjunció e (del llatí et = i), que apareix en alguns textos poètics catalans antics d'influència provençal. Es eu las respos-li que tan mal ne sentia, Llull Desconhort. Mas am e ay amat, es enquer amaray, Guillem de Cervera 5.

8. ES m. ant.
Ens; ésser, essència; cast. ser. Libre del Es de Deu (=de l'essència de Déu), títol d'una obra de Ramon Llull.
    Etim.:
del llatí escolàstic ens, mat. sign.

9. ES ant.
forma de segona persona singular del present d'indicatiu del verb esser. Avui la forma de 2a persona és ets. (V. esser).

ÉS
forma de tercera persona singular del present d'indicatiu del verb esser. (V. esser).

ÈS!
forma dialectal mallorquina, contracció de jes (=jas). Son amo bé la cridava: ès, tita! ès, tita!, Roq. 19.