Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  esma
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

ESMA (dialectal eima). f. o ESME m.
|| 1. ant. Facultat d'estimar o calcular (la vàlua, la quantitat, la direcció, la distància, etc.); cast. juicio. La altea del mur o de torra o de que's vol cosa alta se pot pendre per moltes vies: primerament per bon esme del mestre, car són alguns qui han axí bona estimativa que jamés quaix no erren en res, e si u fan és fort poch, Eximenis, Reg. cosa públ., c. 291 (ap. Balari Dicc.). L'esme de quinze milles: espai de quinze milles aproximadament; càlcul del dit espai. E lo matí no hagueren caminat lesme [sic] de quinze milles, que ells encontraren en un bosch, Jacob Xalabin 6. A bon esme de qualcú: segons judici o estim de qualcú. A mon bon esme, | cert dos millés | de sous despés | metges pagant, Spill 4606.
|| 2. Aptitud per a caminar o obrar instintivament, maquinalment, sense veure o atendre; cast. tino. Ni forces trobava per a pensar ni esma per a orientar-se, Vidal, Rosada d'estiu, 318 (ap. Balari Dicc.). Anar sense esma: anar sense orientació, sense saber per on es va. Recorre places y carrers sens esma, Guimerà Poes. 225. Perdre l'esma: perdre l'orientació, la facultat de saber per on es va o què es fa; cast. perder el tino. O qual més ne porta los esmes perduts, Proc. Olives 1792. Ab la fosquedat vaig perdre l'esma enterament: més d'una hora de nit aní sens saber hont me trobava, Jocs Fl. 1869, pàg. 177. Li feien donar tres toms per a que perdés l'esma, Serra Calend. folkl. 316. D'esma (Cat.), D'eima (Bal.), A l'esme (Val.): sense veure-hi o sense fixar l'atenció; cast. a tientas. «Aqueix ceguet va d'esma arreu». La boira va descendint; jo sols camino d'esma, Massó Croq. 113. Entraren..., una porta baixa, l'empenyeren d'esma, d'esma ficaren el llum i d'esma allargaren el coll cap a la fosca per a donar una llambregada, Víct. Cat., Ombr. 32. En Belluguins repetia d'eyma el siulet tremolós, Galmés Flor 21. Anar-hi o fer-ho d'esma: tenir gran facilitat per a una cosa, saber-la fer a correcuita i sense fixar-s'hi.
|| 3. Estat conscient; noció d'allò que ens succeeix; cast. sentido, conocimiento. «El nin va caure i perdé l'eima» (Conflent). «Xe, quin bac! Li ha fet perdre l'esme» (Maestr.). Aquells ulls sortits li saltavan del cap, y sols un fil de voluntat l'aguantava, li sostenia l'esma, Oller Fig. pais. 131. Tot sembla glaçar-li l'ànima; mes al punt veus meloses de verges li tornen l'eima casi ja perduda, Caimari Poem. Const. 30. Pegar d'eima: pegar de cap, caure i pegar amb la part posterior del crani (Mall.).
|| 4. Ús de les facultats intel·lectives; coneixement, seny; cast. conocimiento, seso. Perdre l'esma: perdre la raó, el seny; tornar-se boig. Tenir eima: esser assenyat, reflexiu; anar amb compte en fer les coses. «Aquest infant té molta d'eima, per a esser tan petit!»Que respecte inspiraven els antichs regidors! | Eren los de més esme, los més vells y millors, Llorente Versos, i, 128. Pararà amb l'esma perduda | dins cova desconeguda, Costa Trad. 63.
|| 5. Força d'esperit, coratge, delit; cast. ánimo. Un moro qui era pujat a la creu del pont..., temerós, no tenia eyme de debaxar, doc. a. 1561 (Hist. Sóller, ii, 759). Desfogà la mal continguda respiració d'una manera que en Carlos al sentir-lo ni esma tenia per interrompre'l, Genís Julita 78. Ell, sens esma de dir un mot, | la mirava, la mirava..., Maragall Enllà 19. I la jove, sens esma, s'estremeix | com una fulla d'alba, Alcover Poem. Bíbl. 27. «No tinc esma de fer res». «Estic aclaparat, que no tinc ni esma de moure'm».
|| 6. Moviment instintiu; iniciació maquinal d'un acte; cast. amago, esbozo. Y ara!—feu ab una esma de basarda, veyent que no hi havia res en terra, Víct. Cat., Cayres 100. Els dits atormentats per un esma de desitj d'estrènyer, ibid. 261. Féu un esma de somriure que no arribà a pollar, Víct. Cat., Film (Catalana, ii, 17).
|| 7. Insinuació lleugera d'una activitat; cast. amago. El llumet d'oli parprejava neguitosament... removent amb ses esmes de claror rovellosa les ombres insegures, Víct. Cat., Ombr. 10.
    Fon.:
έzmə (or., eiv.); ézme (occ., val.); éјmə (Conflent); ə́јmə (Mall., Ciutadella); έјmɛ (Maó). En català occidental i valencià, el mot és masculí; en cat. oriental i baleàric és femení.
    Intens.:
eimeta (Mall., Men.: «Aquest infantó té molta eimeta»).
    Etim.:
reducció del mot arcaic aesme, mat. sign. || 1, derivat postverbal del verb arcaic aesmar.