Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. gent
veure  2. gent
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. GENT f.: cast. gente.
|| 1. ant. Nació; conjunt de persones que formen un poble. Les grans conquestes que feren sobre serrayns e sobre altres gents, Desclot Cròn., pròl. Ell e sos fills multiplicaren en guisa que compliren lo món de gents, Serra Gèn. 18. Dret de gents: el dret que és comú a totes les nacions.
|| 2. Les persones en conjunt i en nombre indeterminat. a) Usat en plural: Les gens qui anauen dauant, Hom. Org. 3 vo. E axí u deyen les gens, Jaume I, Cròn. 34. Nostra Dona Sancta Maria fa a les gents molt d'acurriment, Llull Cont. 309, 10. Era humil y amigable a totes les gents, Comalada Pierres Prov. 5. Dretura de rey fa que les gens s'acosten a ell, e lo contrari lunyar, Jahuda Dits, c. 2. Les gents, al lluny, restaven tot el jorn | contemplant ma bellesa, Maragall Enllà 13.—b) Usat en singular: Amenar dauant entre la gent, Hom. Org. 3 vo. E Senyor, membre-us de tanta gent que ua ab mi, Jaume I, Cròn. 95. Oig la gent parlar bé de vós, Llull Blanq. 4. Quant fins la gent estranya ab el pesar s'endola, Salvà Poes. 29. Gent de bé, o Bona gent: persones bones. Tota la gent de bé defensarà a aquell, Lacavalleria Gazoph. Bona gent era una expressió amb què sovint començava els seus sermons Sant Vicent Ferrer. Bona gent: segons que la gran festa és huy, Sermons SVF, ii, 13. Gent de pau: persones que no tenen intencions ofensives; es diu principalment per a presentar-se un qui toca a una porta i li pregunten qui és. Gent d'orde: persones que observen i fomenten l'equilibri social. Tal volta esgarriats, que la gent d'ordre | acusava, signant-los amb el dit, Alcover Poem. Bíbl. 47. Gent granada, o gent principal, o de qui hi ha dalt, o de qui fa fer: persones distingides, d'alta categoria social. Gent baixa, o gent comuna, o gent de baixa mà: persones grosseres o d'ínfima posició. De gent tan baxa com són carnicers e altres axí com ells, Boades Feyts 165. Apartant-se d'aqueixa gent de baixa mà i fent via al portal, Oller Pap. xi. Gent menuda: els infants; ant., les persones de baixa posició social. Era molt volgut del rey e de tots los barons e nobles e cauallers e no res menys de tota la gent menuda, Boades Feyts 358. Gent d'es pla: persones comunotes, ordinàries (Muntanya de Mall.). Gent de la pota badada: les dones (Martí G. Dicc.). Gent novella: infant recent-nat (Empordà, Mall., Men.). «Na Francisca ha tingut gent novella». Gent petita: els infants. Si més gent petita hi hagués hagut a la casa, més ne haurien sortit a la porta, M. Genís (Jocs Fl. 1878, pàg. 178). Gent de l'ungla: els lladres. Gent de fogoneu: conjunt de persones exaltades i de poc seny (Alaró). Gent de mar: els mariners. La gent (d'un vaixell): conjunt dels mariners que tripulen un vaixell. Fer la gent: contractar la tripulació d'una embarcació. Gent de proa: conjunt dels mariners d'un vaixell, per distingir-los de la Gent de popa, que és l'oficialitat. Gent de cap: certa classe de gent que formava part de la tripulació de les galeres, distinta de la Gent de rem: Fou provehit que dues galees... foren armades de gent de rem e de cap, doc. a. 1463 (Ardits, ii, 431).La gent (d'una alqueria o d'una casa gran): la servitud, els domèstics o els qui treballen en aquella propietat. Ell manà a hu de sa gent, o de sos domèstichs, minyons, criats, de cridar-los, Lacavalleria Gazoph. Especialment: a) Tropes, soldats. Com les gens del rey de França se'n foren tornades, Pere IV, Cròn. 112. Y ab ell gran esquadra de gent ben armada, Passi cobles 7. Fer gent: reclutar soldats. Gent de cavall: soldats de cavalleria. Gent de peu: soldats d'infanteria. Gent d'armes: (ant.) conjunt d'homes armats i encavalcats. Quantes gens d'armes ha l'Amorat, Metge Somni iii. Per socórrer a la dita gent d'armes e infanteria, doc. a. 1452 (BSAL, vii, 69). Als companyons de ballesta e a la altra infanteria tres ducats lo mes, a la gent d'armes dos tants més que no han, doc. a. 1453 (BSAL, ix, 365). Gent replegadissa: tropes no regulars, sinó aplegades circumstancialment i sense seleccionar. Es stat lançat per aquell famós Rey de Cicília ab gent repleguadissa ab robes de or e de seda manleuades, Tirant, c. 112.—c) dial., en valencià modern, gent té un matís despectiu, i en no voler expressar menyspreu es prefereix dir persones en lloc de gent.d) fig., familiarment i irònica, Escarabats (Empordà) o Polls del cap (eufemisme general).
    Loc.
—a) Falta gent!: es diu com a final d'una locució en què s'expressa el lloc on es vol anar o on cal que algú vagi. «En arribar, soparem, i a dormir falta gent!»«Si no estàs malalt, aixeca't, i a escola falta gent!»—b) Esser més gent que en Bétera: esser molta colla (Val.).—c) Haver-hi molta gent i poques persones: haver-hi en un lloc molta gent que un no coneix (Palma).—d) Hi ha gent i gent: es diu per indicar que hi ha classes, que no tothom es pot considerar de la mateixa categoria.
    Refr.
—a) «Gent de ciutat, aigua en cistella»: ho diuen els pagesos per expressar la desconfiança amb què miren la gent ciutadana (Massalcoreig).—b) «Gent de poblet, gent de roglet»: vol dir que en els pobles petits agrada a la gent reunir-se a xafardejar (Val.).—c) «Gent del Camp, gent del llamp»: es diu referint-se als habitants del Camp de Tarragona.—d) «Gent de muntanya, el qui la perd, la guanya» (Val., Al.).—e) «Gent de ribera, gent falaguera» (Val.); «Gent de ribera, puta i mal filanera» o «mal faenera» (Val.).—f) «Gent del pla, on l'envien va» (Val.).—g) «Gent de marina, gent vagarina» (Val.).—h) «Gent de mar, gent de forca» (Mall.).—i) «Gent novella, de no-res se meravella»: es diu referint-se als infants (Mall.).—j) «A gent jove, pa tou» (Tarr.); «A gent jove, pa blanet» (Val.): vol dir que la gent jove no és molt de fiar en empreses dures o perilloses, sinó que cal preparar-li el treball i minvar-li l'esforç.—k) «Gent jove, mata vells» (Urgell, Segarra).—l) «Gent de ploma, gent d'embrolla»: es diu referint-se als advocats i escrivans (Val.).—m) «Qui té gent i no hi va, si és ric, pobre es fa»: es refereix al qui té treballadors que fan feina per ell i no té esment a vigilar-los (Men.).—n) «Bona gent, bon temps»: vol dir que la gent honesta sempre duu bon resultat (Men.).—o) «Gent amb gent, i bossa amb diners» (Penedès); «Gent amb gent, i el dimoni amb son parent» (Mall.): es diu per indicar que cadascú ha d'ajuntar-se amb els de la seva classe, categoria, opinió, etc.—p) «Gent pobra no necessita criats»: es diu per agrair irònicament el favor que aparentment ens fan quan en realitat ens perjudiquen (Val.).—q) «Gent aguda mai fa nosa» (Mall.).—r) «Cal prendre el temps com ve i les gents com són».—s) «A gent boja, campana de fusta» (Cat.); «Gent d'aüc, campana de fust» (Val.); «A gent bèstia, campana de fust» (Mall.): significa que els eixelebrats no admeten correccions.—t) «Segons la gent, els encens»: vol dir que a cadascú cal tractar-lo així com mereix.—u) «Tal gent tals coses té»: es diu referint-se als qui fan rareses o grosseries (Mall.).—v) «Roín gent, roín processó»: vol dir que amb gent dolenta o inepta no és possible que les coses surtin bé (Val.).—w) «Molta gent, per al rei és bona»: indica que en les coses secretes convé que només intervinguin les persones estrictament necessàries (Val.).—x) «Bona terra i mala gent»: qualificatiu que s'aplica a una multitud de pobles el nom dels quals acaba en -ent, com Sallent, Carcaixent, Crevillent, Agullent, Bocairent, Parcent, Picassent, Ontinyent.
    Fon.:
ʒén (pir-or., or., eiv.); ʤén (occ.); ʤént (val. no apitxat); ʧént (Val.); ʒént (mall., men.).
    Intens.:
—a) Augm.: gentassa, gentada.—b) Dim.: genteta.—c) Pejor.: gentalla, genteta, gentola, gentota, gentegassa.
    Etim.:
del llatí gĕnte, mat. sign.

2. GENT adv. ant.:
V. gint.