Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. jo
veure  2. jo
veure  3. jo
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. JO
|| 1. pron. pers. Mot amb què el qui parla es designa a si mateix; cast. yo. a) En l'ús literari la forma jo s'usa només com a cas nominatiu, reservant-se la forma mi per als casos oblics. En alguna cosa que jo puga fer?, Llull Blanq. 1. La terra | no reguí jo amb sang meva...?, Canigó i. Jo reina d'amor seria, Costa Poes. 5. «Ja no som jo»: ho diu una persona vella, indicant que ja no es pot valer o no té les forces que tenia abans. «Jo no som jo»: manera vulgar de declarar-se innocent, de dir algú que no ha comès allò que li imputen (mall.).—b) En l'ús dialectal de certes comarques (principalment al Rosselló, en català occidental i en baleàric) s'empra també la forma jo en els casos oblics, precedida de qualsevol preposició: «M'ho diuen a jo»; «No parlen de jo»; «A jo m'agrada la fruita»; «Ha vingut amb jo»; etc. «Cada dia surt es sol; | tant surt per jo com per tu, | i no se pon per ningú | sinó perquè Déu ho vol» (cançó pop. Mallorca).
|| 2. m. La persona humana en tant que té consciència d'ella mateixa; cast. yo. I el sentiment del meu jo esfereït m'invadí fins al moll dels ossos, Ruyra Pinya, ii, 75.
    Refr.
—a) «Primer som jo que mos hereus»: vol dir que cadascú ha de procurar per si mateix abans que pels altres (mall., men.).—b) «Primer jo, després jo, i sempre jo»: és la màxima dels egoistes.
    Var. ort.
ant.: io (Hom. Org. 3 vo; Capit. Llorens 1211); yo (Jaume I, Cròn. 94; Genebreda Cons. 141).
    Fon.:
generalment es pronuncia jo amb la consonant j prepalatal fricativa o africada sonora; però a la part meridional del territori català peninsular (des de la Segarra fins a Elx) i a Eivissa, es pronuncia yo, amb la inicial semiconsonant. La o de jo o yo sol esser oberta, però hi ha comarques on predomina la o tancada: ʤo (Sort, Pobla de S., Tremp, Artesa de S.); јo (Tamarit de la L.). Les formes jo i yo conviuen en certes regions, com als voltants de Barcelona i a Mallorca; en aquesta illa és freqüent sentir pronunciar јɔ̞ per la gent pagesa quan aquest pronom va precedit de vocal.
    Etim.:
les formes d'aquest pronom en les llengües romàniques (sard eo, rumanès eu, port. i prov. eu, it. io, cast. yo, fr. jou i je, etc.) suposen una forma llatina *ĕo <ego, en la qual, segons les èpoques i els llocs, un accent secundari ha afectat ja la e ja la o (éo, eó), com ha passat en altres pronoms, per ex. illī> il i li (Millardet, en RLR, xli, 5).

2. JO
Llin. existent a Artés, Calders, Cardedeu, Granollers, Igualada, Llerona, La Roca, Masnou, etc.

3. JO
exclamació per a excitar un cavall a córrer; cast. so. Sapiats que al meu bon caval! no qual dir jo!, ans és tan apert que sap què ha a fer, doc. a. 1390 (RLR, vi, 368). Mon cavall sens dir jo! fa ço que dey fer, ibid. 373. (V. xo).