Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. lleó
veure  2. lleó
veure  3. lleó
veure  4. lleó
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. LLEÓ m.
|| 1. Mamífer carnisser de l'espècie Felis leo, molt corpulent, de color entre roig i groc, amb cua llarga i acabada amb un pinzell de pèls, i el mascle caracteritzat per una crinera espessa damunt el coll i les espatlles; habita en els deserts i boscos d'Africa i d'Asia meridional i és considerat el més valent dels animals; cast. león. Tant no he viscut que aje vist que leó se sia sotsmès a esser servidor d'ase, Llull Cont. 108, 8. E'l cervo s'acostava als lehons, Genebreda Cons. 167. Ladonchs desig sa carn per als lleons, Ausiàs March cii. Los brúfols i saltívols lleons fugint de por, Atlàntida ii. a) El mateix animal figurat, principalment en heràldica. Ab un leó d'or coronat, Tirant, c. 19. Aquell qui té lo leó de atzur, Paris e Viana 5.
|| 2. fig. Persona o animal molt abrivat, escometedor, brau, que envesteix sense por ni compassió; cast. león. Senyor, lexats-nos aquest leó, que uenjar-nos-em de ço que'ns ha feyt, Jaume I, Cròn. 27. Lauòs donchs Pilat, leó tan saluatge, Passi cobles 47. Haguésseu vist lleons [els coloms] per agafar un poch de blat xerech y corcat, Roq. 42.
|| 3. a) Peça en figura de lleó per a sostenir un objecte. Una conca de aram ab tres lleons per peus molt gentil, doc. a. 1550 (Miret Templers 581).—b) Cadascuna de les dues pedres grosses damunt les quals descansa la pastera de la sínia (Ciutadella).—c) Cadascuna de les dues pedres col·locades verticalment, que formen la fumera de la sitja de carbó (Migjorn-Gran).
|| 4. Cinquè signe del Zodíac; nom d'una constel·lació zodiacal situada a l'est del Càncer; cast. León, Leo. (V. Leo).
|| 5. Estel gros o molt llampurnent (Empordà); especialment, el planeta Venus quan es veu de matinada (Mataró, Sant Pol). A l'Empordà l'anomenen el lleó de la Mercè. «En el cel hi ha una estrella | que li'n diuen el Lleó, | i una altra n'hi ha a la terra | que li quita el resplendor» (cançó pop. empordanesa).
|| 6. Lleó marí: mamífer aquàtic més gros que la foca, que té orelles i habita per les costes del Pacífic; cast. león marino.
Lleó: nom propi d'home, cast. León, i llin. existent a Barc., Vilafr. del P., Vilan. i G., Reus, Cast., Sant Mateu, Val., etc.
    Loc.
—a) Fer es lleó: vomitar (Palma).—b) Fer o donar la part del lleó: donar d'una cosa la part millor o més grossa, fent partions injustes.—c) Pensar-se tenir un lleó per sa coa: creure's tenir una cosa molt bona, important o valuosa (Men.).
    Refr.
—a) «Per l'ungla es coneix el lleó»: s'aplica a la identificació de persones o coses per llur estil o manera d'obrar, comparant-les al lleó, el qual es coneix per les urpes.—b) «No és tan brau el lleó com el pinten»: es diu referint-se a qualcú considerat com a molt dolent o temible.—c) «Tirà per tirà, abans un lleó que un marrà» (Gomis Zool. 209).
    Fon.:
ʎəó (pir-or., or., bal.); ʎeó, ʎaó (occ., val.); ʎəvó (mall.); ʎaó (alg.).
    Intens.:
—a) Augm.: lleonàs, lleonarro, lleonatxo.—b) Dim.: lleonet, lleonetxo, lleoneu, lleoniu, lleonó, lleonei, lleonel·lo, lleoningo.—c) Pejor.: lleonot.
    Var. ort.
ant.: lao (Graal 57); laho (Graal 70); leon (Tres pobr. 25).
    Etim.:
del llatí leōne, mat. sign. || 1.

2. LLEÓ topon.
Ciutat de l'Espanya nord-occidental, altre temps capital d'un dels grans regnes cristians de la Península Ibèrica; cast. León. Filla del rey de Lleó, Desclot Cròn., c. 2. Ferran quint fo rey de Leó, Boades Feyts 215.
    Etim.:
del llatí legiōne, ‘legió’.

3. LLEÓ topon. ant.
Ciutat de França, anomenada en francès Lyon. Apareylam-nos d'anar al concili de Leó, Jaume I, Cròn. 503. Qui's tench a Lleó del Royne, Muntaner Cròn., c. 21.
    Etim.:
del fr. Lyon (<gàl·lic Lugdunum).

4. LLEÓ m.:
V. lligó.