Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. lluc
veure  2. lluc
veure  3. lluc
veure  lluç
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. LLUC m.
|| 1. Brot tendre, ull que neix en el tronc o tija d'una planta (Conflent, Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp, Urgell, Ll., Fraga, Sta. Col. de Q., Igualada, Camp de Tarr., Priorat); cast. vástago, retoño.
|| 2. Asta, aspecte d'un animal que fa preveure el grau de desenrotllament que podrà assolir (Ripollès, Banyoles, Ripoll). «Aquests xais tenen lluc»: mostren senyals d'arribar a esser grossos i ben plantats.
|| 3. Aspecte, traça, i especialment bon aspecte (Lluçanès, Collsacabra, Plana de Vic, Vallès); cast. trazas, aspecto. «Avui té lluc de ploure». «Aquest camp té lluc d'anar molt bé». I com que, pel lluc del cel, té traces d'haver-n'hi per a estona, Pons Com an., 176.
|| 4. Bon encert; enginy, bona disposició mental per a veure o jutjar les coses; cast. tino, ojo. Vaja, veig que tens lluc en saber-ho conèixer, Catllar, 28 maig 1921. L'amo..., malgrat lo poch lluch que tenia per tota cosa que no fos del seu ofici, li conegué el trasbals, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 88).
|| 5. usat com a partícula negativa: Quantitat o porció mínima; gens; cast. pizca, nada. Els seus ulls no tenien lluc de nina, Ruyra Parada 129.
    Fon.:
ʎúk (or., occ.).
    Etim.:
incerta, com incert és que tots els significats exposats pertanyin a un mateix mot originari. El || 4 sembla relacionable amb el fràncic *luk, del qual ha suposat l'existència el filòleg Brüch per a explicar diferents formes romàniques que enclouen la idea de ‘claraboia’, ‘finestrella de teulada’, ‘mirar’ (cf. Spitzer Lexik. 115); però també és poc segura aquesta relació. Potser cal relacionar lluc amb el llatí *lucĭcare, derivat de lūce ‘llum’ (cf. Wartburg FEW, v, 432).

2. LLUC (escrit generalment Lluch). topon.
Monestir situat en la regió muntanyosa centro-septentrional de Mallorca, en el qual es venera una imatge de la Mare de Déu com a patrona principal de tota l'illa.
    Loc.
—a) Haver de mester més temps que un caragol per anar a Lluc: esser molt lent per a caminar o per a treballar o fer qualsevol cosa.—b) No ho duria a Lluc, o No ho duria a estampar a Lluc: es diu referint-se a una cosa que es considera molt dubtosa.
    Refr.
—a) «Qui va a Mallorca i no va a Lluc, se'n va matxo i torna ruc» (Eiv.).—b) «Buc per buc, se casen a Lluc»: es diu al·ludint a la multitud de matrimonis que se celebren en el santuari de Lluc, i a les moltes parelles de recent-casats que van a visitar-lo (Mall.).
    Fon.:
ʎúk (mall.).
    Etim.:
probablement del llatí lūcu, ‘bosc’, i especialment ‘bosc sagrat’. Segons Quadrado Conq. 452, el topònim Lluc o Lluch és d'origen àrab i significa ‘vorera (de riu, de vall o de mar)’; però no hem trobat tal mot en els diccionaris aràbics, i ens inclinam més aviat a admetre l'origen llatí del topònim Lluc, que seria germà del cast. Lugo (cf. REW 5152).

3. LLUC
1. Nom propi d'home, que té per patró un dels quatre evangelistes; cast. Lucas. Sanct Luch evangelista verge és atrobat, Ordin. Palat. 242. Sant Lluch patró dels pintors, doc. a. 1688 (Col. Bof. xli, 399).
|| 2. Llin. existent a Campmany, Palafrugell, Montornès, Barc., Almatret, Artesa de S., Estac, Vinaròs, Benicarló, Val., Beneixama, Dénia, Cocentaina, Al., Mall., Men., etc.
    Loc.
—a) El senyor Lluc de la Meca: personatge que era antigament molt popular a Mallorca, i portava una vara com a distintiu del seu ofici de cap de guaites (cf. Aguiló Dicc.; Penya Poes. 291).—b) Fer algú confrare de sant Lluc: fer-lo cornut (ant. val.); s'explica perquè el bou és el símbol de l'evangeli de Sant Lluc. O de sent Luch los fan confrares, Somni J. Joan 3052.
    Refr.

referents a la diada de sant Lluc (18 d'octubre):—a) «Per sant Lluc, nesples apelluc» (Mall.); «Per sant Lluc, nesples espluc» (Men.).—b) «Per sant Lluc, la castanya salta del pelluc; i al cap de nou dies, a fira la duc» (Empordà).—c) «Per sant Lluc, sembro si puc»; «Per sant Lluc, sembra, pagès, moll o eixut» (Ripoll, Pineda).—d) «Per sant Lluc, mataràs el porc, i duràs la verema al cup» (Cat.); «Per sant Lluc, mata es porc i tapa es cup» (Men.).
    Fon.:
ʎúk (or., occ., val., bal.).
    Etim.:
del llatí Lucas, nom del sant evangelista que hem citat.

LLUÇ (ant. escrit també llus). m.
|| 1. imatge  Peix teleosti que es fa de 30 fins en 80 cm. de llarg, és rodó, negrós per l'esquena i blanc pel ventre, i és comestible i estimat com de mitjana o bona qualitat; pertany a l'espècie Merlucius esculentus; cast. merluza, pescadilla. Pex qui s'anomena lus, Flos medic. 261. À sa pescateria no cerca anguilas ni llusos, Aguiló Poes. 158. De lluços se n'agafen pocs a Menorca, tal volta perquè habiten enfora de la costa; no són grossos; se té com peix de mitjana calitat, Ballester Pesca 240. a) Lluç barbut: peix de la família dels gàdids, espècie Phycis blennioides; cast. alfaneca.
|| 2. fig. Curt d'enteniment (Empordà, Cardener, Vallès, Barc., Penedès); cast. tonto.
    Loc.

Fer-la com un lluç: fer-ne una de grossa, un gran disbarat (Benidorm).
    Refr.

—«Val més esser cap de lluç que cua d'austruç».
    Cult. pop.
—Existeix la creença que a una de les espines del cap del lluç s'hi veu la imatge de la Mare de Déu (Gomis Zool. 419).
    Fon.:
ʎús (or., occ., val., bal.).
    Etim.:
del llatí lūciu, mat. sign. || 1.