Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  llur
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

LLUR adj. i pron. poss., i pron. pers.
I. pron. i adj. poss.
|| 1. D'ells o d'elles; cast. su, suyo. S'usa amb propietat el possessiu llur quan es refereix a més d'un posseïdor. En el llenguatge vulgar ha perdut molta vitalitat aquest possessiu, substituït per seu; però encara es conserva en el parlar viu de la Catalunya francesa (afavorit pel fr. leur) i a les comarques d'Agullana, Maçanet de C., Arbúcies, Vilabertran, Ripoll, Olot, Banyoles, Besalú i fins a Collsacabra. «Se gasten la llur salut». «N'hi ha que sempre gasten lo llur». «Això és llur». «Ells estan a casa llur». «Tot això s'ho han fet llur». En el seu ús sintàctic podem distingir aquests casos principals: a) Precedint al nom i no precedit d'article. Pensen de lurs riquezes e no seguexen la paraula de Déu, Hom. Org. 3. Quant eren tornats a lur casa feyen almoyna, Llull Blanq. 1. Foren meses en terra les companyies ab llurs cavalls, Pere IV, Cròn. 39. Ensemps cessaren exercir lurs officis, Metge Somni iii. Que copsen en llur falda les planes verdejants, Atlàntida i.b) Precedint al nom i precedit de l'article definit. Escoltam les lurs paraules, Jaume I, Cròn. 47. Veren lo foch encès en lo lur camp, Tirant, c. 331. Honrant los lurs caps de fulles de lorer, Alegre Transf. 49.—c) Seguint al nom. Aquel qui'l rey de Granada hauia jaquit hauien gitat... e qui era cap lur, Jaume I, Cròn. 439. Si bé catalans e aragonesos són tots de un senyor, la llengua llur és molt departida, Muntaner Cròn., c. 29. Per manament dels honorables concellers anà a Tortosa per portar letres lurs als honorables síndichs, doc. a. 1442 (Ardits, i, 440). Allí seran los moros a casa llur, Canigó viii.d) Com a pronom. Lo nostre cauall curria més que'ls lurs, Jaume I, Cròn. 26. Los grechs, desijants baroníuolment la venjança dels lurs, Hist. Troy. 258. No volen couar altres ous sinó los lurs, Agustí Secr. 156.—e) Lo llur, o ço del llur: (ant.) les seves coses, els seus béns. Nos uolgren guardar en dar a nós del lur, Jaume I, Cròn. 392. E'ls tollen lo lur, Llull Cont. 110. Se'n anassen llà hon se volguessen ab tot ço del llur, Pere IV, Cròn. 43. Pagant a les dites persones covinents salaris de ço del lur propi, doc. a. 1362 (Botet Mon. iii, 335). Deus donar als hòmens de ço del teu, e no robar e pendre-los ço del lur, Eximplis, i, 41.
|| 2. (usat incorrectament). D'ell o d'ella, amb el nom de posseïdor singular; cast. su, suyo. Es troba aquest ús en alguns parlars dialectals (Besalú, Amer, Arbúcies, Plana de Vic) i en algun text literari antic; no és admissible en bon català. Posaren-li la corona del reyalme d'Aragó en llur testa, Muntaner Cròn., c. 29. No vulles semblar al hom injust ni seguesques la lur carrera, Canals Carta, c. 61.
|| 3. del sentit de ‘seu propi’ ha passat dialectalment a significar ‘propi, net, sense tares o adherents’: «D'aquest camp n'hem tretes aquest any quaranta quarteres llurs de blat» (Banyoles).
II. ant. pron. personal de tercera persona plural en cas datiu; cast. les. Les gents lur donen ofrenes, Llull Cont. 110. Aquest amor que ells veen que vós lur avets, ibid. 99. S'usava sovint la forma de plural analògic llurs i la contracta lus. Que y sien tots per nós, e que nós lus donem cap, doc. a. 1285 (Capmany Mem. iv, 13). L'ermità lus ensenya la carrera, Llull Sta. Mar. 12. Totes vegades que'l ne requiren, lurs mostrarà los comptes, doc. a. 1378 (Capmany Mem. ii, 153). No veya que esperit ni altra cosa llurs isqués del cors, Metge Somni i. Ço que ara llurs plau, adés llurs desplaurà, ibid. i. Nós lus scrivim de present per nostres letres privades..., per què presentats-lus aquelles, doc. a. 1404 (AST, xiv, 154).
    Fon.:
ʎuɾ (pir-or., or., occ., val., bal.). En el llenguatge parlat s'usa només a la part més septentrional del nostre territori; però literàriament s'ha reintroduït pertot. En el rossellonès i en l'Alt Empordà s'usa la forma de femeni analògic llura («Aquelles terres són llures»).
    Etim.:
del llatí illōrum, ‘d'aquells’.