Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. manilla
veure  2. manilla
veure  3. manilla
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. MANILLA f.
|| 1. Cèrcol de metall preciós que es posa al voltant del braó com a ornament (Empordà, Val.); cast. brazalete, ajorca. Demanen als bèsties dels marits... collars, paternostres, manilles, corretges e moltes vestidures, Metge Somni iii. Y tinch... robins com a luernes, manilles grosses, Coll. dames 139. Las mullers de notaris puguen portar manilles de or de pes de dos onsas, doc. a. 1486 (Hist. Sóller, i, 860).
|| 2. Cèrcol de ferro que es posa entorn del braó d'algú i que va lligat amb un altre cèrcol semblant, per evitar que fugi la persona presa (Empordà, Barc., Bal.); cast. esposa. «Amb cadenes i manilles | està lligat lo cor meu: | així pogués lligar es teu | de tu, Esperança Gacies» (cançó pop. de Maria de la Salut). Uns grillons e unes manilles, doc. a. 1516 (Miret Templers 573). Y a sos peus esbocinades té cadenes y manilles, Camps i F., Poes. 47. Manilles d'argent fi, grillons de roses, Canigó ii.
|| 3. ant. Ansa. E les manilles d'aquell fax o bala o farcell... los romandran en les mans, Consolat, c. 198. Dos tanquadors ab dos manilles en la dita almagerra, doc. a. 1456 (Arx. Gral. R. Val.).
|| 4. Manicle (eiv.).
|| 5. Bastó de les batolles que s'agafa amb la mà (Cerdanya, ap. Griera Tr.).
|| 6. Bastó que serveix d'agafador a cada extrem del xerrac per a prendre'l amb les mans (Altea).
|| 7. Mantí de l'arada (Freginals).
|| 8. Mànec que s'agafa per a fer rodar el volant d'una premsa, etc. (Freginals).
|| 9. Maneta del rem (Costa de Llevant, Costa de Ponent).
    Fon.:
məníʎə (or., bal.); maníʎa (val.).
    Etim.:
del llatí manīcŭla, ‘maneta’.

2. MANILLA f. ant., deformació vulgar
de vericle: Cercle dins el qual es posa l'hòstia en la custòdia; cast. viril. Visità la custòdia... y com la manilla o vehicle estiga de tal sort que és parillós de rompre la forma, doc. a. 1599 (Hist. Sóller, ii, 841).

3. MANILLA f.
Joc de cartes en què la carta més alta és el nou (el qual s'anomena també la manilla); cast. malilla. Generalment juguen dos contra dos, però hi ha la manilla barrotada, en què cada jugador juga pel seu compte. Manilla de rector i vicari: la que es juga entre dos, posades les cartes en piles de quatre en quatre, i descoberta sempre la de damunt de cada pila. Jugadós de manilla l'escala van baixant, Milà Rom. 285. El rei vol dir un quart, la manilla una hora, Rusiñol Illa 176.
    Loc.

Tenir la manilla en la mà: tenir la paella pel mànec, estar en condicions avantatjoses per a obrar així com vulgui (val.).
    Refr.

—«De manilla no sortiràs, que no tinguis rei o as» (Reus, ap. Griera Tr.).
    Fon.:
məníʎə (or., bal.); maníʎɛ (Tremp, Urgell, Ll., Gandesa); maníʎa (Tortosa, val.).
    Etim.:
del cast. malilla, mat. sign.