Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. marra
veure  2. marra
veure  3. marra
veure  4. marra
veure  5. marra
veure  1. marrà
veure  2. marrà
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. MARRA f.
Peça corbada de ferro que serveix per a aguantar una molla de les que tenen els carretons a la part de davall (Mall.).
    Etim.:
derivat postverbal de (a)marrar.

2. MARRA f.
En el joc de pilota, senyal que es posa en el punt a on arriba la pilota; cast. chaza.
    Etim.:
potser de l'àrab marra ‘una vegada’.

3. MARRA f.
Ormeig de pescar; cast. espinel (Hospitaler Voc. Men.).

4. MARRA f. ant.,
de significat obscur. Quatre mapes grans e tres petits, los dos de IIII marres e hu de tres marres, doc. a. 1484 (Butll. C. Exc. xxxviii, 218).

5. MARRA
Llin. existent a Capellades, Granollers, etc.

1. MARRÀ m.
|| 1. Mascle de l'ovella no sanat; cast. morueco. Dar de cap contra de algú, axí com fan los marrans, Lacavalleria Gazoph. Va veure sortir un marrà de dintre l'aigua, Massó Croq. 21. a) fig. Home caparrut, tossut (Olot, Solsona, Lluçanès, Vallès).
|| 2. Porc (Pobla de S.); cast. marrano. a) fig. Home indecent; dona indecent (marrana).b) fig., ant. Jueu convers que continuava practicant secretament el judaisme; cast. marrano. Ni són juhies | ni cristianes | ... | hoc són marranes | e filistehes, | ... | són batejades | e la judayca | ley e mosayca | en lo cor tenen, Spill 13851.
    Loc.

No esser bo per a treure un marrà d'un blat: no tenir habilitat per a res (Montblanc).
    Var. form. i sinòn.
del || 1: mardà.
    Fon.:
mərá (Rosselló, Conflent, Cerdanya, Ripollès, Garrotxa, Empordà, Gir., Pobla de L., Guilleries, Lluçanès, Collsacabra, Plana de Vic, Igualada, Vallès, Penedès, Moianès, Sta. Col. de Q.); mará (Ribagorça, Alt Pallars, Ll., Urgell, Priorat, Pego, Tàrbena).
    Intens.:
—a) Augm.: marranàs, marranarro.—b) Dim.: marranet, marraniu, marranó.—c) Pejor.: marranot.
    Etim.:
obscura, probablement d'un radical ibèric marr- amb una variant mard-, que té representants en una extensa zona de la França meridional i en el país basc, a més de tot el territori català, on és ben viu el mot sota les formes marrà i mardà (cf. Rohlfs Gasc. 47).

2. MARRÀ ant.
grafia incorrecta per merrà, 3.a pers. sing. del futur de merir (=merèixer). Qui mal hi marrà, que stiga a la meyns valença, doc. a. 1387 (Col. Bof. viii, 267).