Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  menjar
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

MENJAR v. tr. i subst. m.
I. v. tr.
|| 1. Mastegar i empassar-se aliment sòlid; cast. comer. Li donà un flaó que menjàs en l'escola, Llull Banq., c. 2. Los luxuriosos són turmentats per voltors que incessantment menjen lurs fetges inmortals, los quals, aprés que són quaix menjats e destrouits, tornen renéxer, Metge Somni iii. Si't dol lo cap, no digues que'l temporal o fa, ni la molta vianda que mengist, Sermo septem art. Ni sabia si m'eren o no gustoses les viandes que menjava, Ruyra Parada 82. a) es conjuga pronominalment quan el complement és un nom determinat, com en aquestes frases: Tres pans de migans en sech se menjà, Proc. olives 456. El drach solia exir per menjar-se la gent, Boades Feyts 197.—b) hiperb. Menjar-se'l (a algú) les puces, els polls, la misèria, etc.: afligir-lo molt, estar-ne ple.—c) Menjar-se les paraules: pronunciar-les incompletament. Com parla palpissot y 's menja les paraules, Vilanova Obres xi, 146.
|| 2. Consumir, fer desaparèixer; disminuir la superfície o volum d'una cosa llevant-ne porcions; cast. comer. Tan longament has rebut diuinals dons en esta present vida, del Altisme..., e has menjat e begut sos béns, Llull Gentil 58. Titus... havia la una galta negra e menjada de càncer, Serra Gèn. 264. Lo alabastre... és guixench, que ab lo dit se desfà y el mateix se menja, doc. a. 1535 (Est. Univ. xiii, 463). Especialment: a) Absorbir, fer semblar menor una cosa per contrast amb la pròpia grossària. Es baxos són massa molts y aufegan y se menjan es barítonos y es tenors, Ignor. 6. Ab un joc de llavis que se li menja la cara, Vilanova Obres, xi, 240. Els ulls extraordinàriament engrandits se li menjaven el rostre, Puig Servitud 91.—b) Reduir-se de volum una cosa per eliminació gradual dels seus elements superficials; cast. gastarse, desgastarse. «El tall de la rella s'ha menjat, i caldrà llossar-la». La paret migera... la qual és tota menjada e consumada, Mostassaf 151.—c) Menjar-se els punts: en la fabricació manual de les puntes o randes, anar disminuint punts en les passades.—d) Gastar, despendre (rendes, patrimoni, etc.). Que primerament nos menjàssem los regnes de Aragó, de València e comtat de Barcelona..., e quant tot nos fallís cascú que's menjàs la sua carn e la sua sanch, Pere IV, Cròn. 143. «En tres anys s'ha menjat tota l'heretat».
|| 3. En el joc d'escacs, en el de dames, etc., guanyar i eliminar una peça del contrari.
|| 4. fig. Afectar íntimament i amb molta intensitat; cast. comer. «El fred ens menja». «A aquest se'l menja la ràbia (l'enveja, etc.)». En duya una migranya dins es cos, qui el se menjava cru, Aguiló Rond. de R. 15.
II. m.
|| 1. Acció de prendre aliment sòlid; cast. comida. No havia esperat lo menjar, Muntaner Cròn., c. 32. Que tots ensemps mengen, en lo qual menjar haguen a convidar XIII pobres, doc. a. 1373 (Col. Bof. xl, 166).
|| 2. Allò que hom menja per nodrir-se; aliment sòlid; cast. manjar, comida. «L'arròs és un bon menjar». «No m'ha caigut bé el menjar». «Aquest noi tan petit ja es guanya el menjar» (=ja guanya prou per al seu aliment). Contra los delits e'ls delicats menjars, Llull Blanq. 52, 7. Van cridar que'ls donàs carn e menjar, Cobles Diuis. 32. Desig carnal se auorreix quand algú pensa que'l seu cors en un instant serà menjar de vèrmens, Cordial 9. Li'n foren feyts grans menjars, Boades Feyts 288. Posà davant ells menjar i beure, Alcover Poem. Bíbl. 36. Especialment: a) Allò que es dóna com a aliment als animals domèstics (Empordà); cast. pasto. «Anem a fer menjar»: a segar o tallar herba per als animals.
|| 3. fig. Combustible del forn o de la fogaina. Donar menjar al forn: posar-hi llenya perquè cremi millor.
|| 4. Menjar blanc: menjablanc. De quantes cuynes ha en lo món són la flor aquestes tres: ço és... menjar blanc..., Robert Coch 7 vo. Que enllestexin pastes dolces y menjar blanch, Vilanova Obres, xi, 265.
|| 5. Menjar de batles (escrit també menjar de balles): un dels mals usos feudals, la naturalesa del qual no està ben definida. Ni tampoch los dits senyors pugan compellir los dits pagesos a usos appellats cussura, enterca, alberga, menjar de balles, doc. a. 1486 (BSAL, vii, 286).
    Cult. pop.
—Hi ha persones que mengen molt i no estan mai assaciades. Referent a aquesta gent existeix una superstició curiosa, segons la qual, si en dir algú a un altre: «Ni mai que et veiessis fart», l'àngel de la guarda diu «amèn», aquella persona no es veurà farta mai, per molt que mengi (cf. Catalana, ii, 140).
    Loc.
—a) Menjar com un llop, o com un bou: menjar molt.—b) Menjar com un pinsà, o com un ocellet, o com un pardalet: menjar poc.—c) Menjar com un conill: menjar molt i de pressa.—d) Menjar de cap de dent: menjar a poc a poc i sense gana.—e) Menjar a cremadent: menjar precipitadament, encara que la vianda cremi.—f) Menjar com un trabuc: esser molt menjador, menjar excessivament.—g) Menjar més que un mal lleig, o que un mal gra: menjar massa.—h) Es menjaria les claus de sant Pere, o els blens dels llums, o els ferros dels fogons, o el llevant i el ponent, o el sol abans de sortir, o un bou amb les banyes, o les barres de son avi, o les cames d'un bres, o un llinatge, o les barres del tàlem, o un albat de vuit dies, o Poblet i Santes Creus, o Ifac i Montgó: fórmules hiperbòliques que s'apliquen al qui és molt menjador o destructor de propietats, malgastador, etc.—i) Menjar terra: esser mort.—j) Fer menjar pols (o terra) a algú: vèncer-lo, enderrocar-lo.—l) No saber quin dia menja pa: estar molt fora de la realitat, no saber de què va.—m) Menjar el pa d'algú: esser el seu criat o empleat, estar a sou d'ell.—n) Menjar el pa de l'ase: anar a servir (Llofriu, ap. Griera Tr.).—o) Menjar la sopa boba: menjar sense treballar per guanyar-s'ho.—p) No poder menjar faves torrades: estar molt mancat de recursos.—q) Menjar sopes damunt el cap, a algú: esser-li molt superior, valer molt més que ell.—r) Semblar que ha menjat prunes verdes: fer cara d'irritat o de mal satisfet (Manacor).—s) Menjar bovina: estar embambat, esglaiat (val.).—t) Necessitar una cosa com el pa que menja: tenir-ne gran necessitat. Necessites una dona com el pa que menges!—li digué la Tuyas, Pons Auca 27.—u) Menjar-se el pa fins a les crostes: aprofitar bé els pocs recursos de què es pot disposar. —v) Menjar-se lo que es treu del ventre: patir fam i haver de menjar qualsevol cosa.—x) Menjar-se les ungles: viure en extrema misèria.—y) Menjar-se algú pels peus, o pels garrons, o de viu en viu: causar-li gran despesa, consumir els seus recursos.—z) Menjar-se els fetges d'algú: tenir-li un odi mortal.—aa) Menjar-se algú a picades: renyar-lo molt i donar-li mala vida.—bb) Menjar-se uns amb els altres: estar en gran discòrdia.—cc) Menjar-se la partida: endevinar allò que hi ha ocult, comprendre una cosa que estava amagada.—dd) Menjar amb el ulls o amb la vista: mirar àvidament. Així que tenia lleure d'alçar el cap, ja estava menjant-se-la amb els ulls, Ruyra Pinya, i, 43.—ee) Menjar amb els ulls o amb la vista: tenir gana o desgana de menjar segons la bona o mala presentació de les viandes. Com diu que n'hi ha que mengen per la vista!, Pons Auca 145.—ff) Menjar-se a besades (o a petons, o a besos, o a festes) algú: acaronar-lo extremosament. Jo estimava tant sa meua dona, que la m'hauria menjada a besades, Ignor. 72. Era cosa de menjar-se-la a besos, Llorente Versos 242. Veure una criatura, fos de qui fos, y menjar-se-la a festes, era tot una cosa, Pons Auca 199.—gg) Anar menjant i fregint: gastar tot el que es guanya, sense estalviar ni endeutar-se.—hh) Menjar tots en un plat: esser molt amics.—ii) Menjar de la mateixa olla: estar bons i sans tots els d'una casa.—jj) Haver menjat a set hostals i begut a set tavernes: haver corregut molt de món i tenir molta experiència.—ll) Tenir el menjar de bo i el treballar de malalt: menjar molt i treballar poc.—mm) No tenir per a menjar: estar en extrema pobresa, mancat de les coses més necessàries.—nn) No fer més que menjar i jeure: viure sense treballar gens.—oo) Donar el menjar als peixos: vomitar pel mareig el qui va embarcat.—pp) Amb el menjar a la boca: immediatament després de menjar, sense reposar.—qq) No menjar ni deixar menjar: no aprofitar les coses ni permetre que altres se n'aprofitin.—rr) No menjar per no cagar: esser extremadament avar.—ss) Madò Manduixa, per anar enjoiada, de menjar s'afluixa: es diu d'una persona que despèn en coses de luxe els recursos que necessita per a les coses necessàries (Mall.).—tt) Menjar pa que canta, o pa que no gisca: alimentar-se a despeses d'altri o sense treball propi (Mall.).
    Refr.
—a) «Sense menjar, no es pot viure»; «Qui no menja, té pena de la vida».—b) «El bon menjar fa estar gras».—c) «S'ha de menjar per viure, i no viure per a menjar»; «Sols s'ha de menjar per gana i beure per set»; «No visquis sols per menjar; menja sols per a passar».—d) «Qui molt menja, ve que es desmenja»; «Qui molt menja, poc menja».—e) «Menjar molt i pair bé, no pot ser»; «A molt menjar, molt penar»; «Menjar molt i bo, drecera per la mort».—f) «Menjar poc i pair bé»: es diu per recomanar que es fugi de les exageracions o entusiasmes excessius.—g) «Qui menja dolç, caga agre»: significa que el menjar dolç és poc sa.—h) «Avui mengem, demà ja ho veurem»; «Mengem i bevem, que a la mort ja hi arribarem»; «Mengi jo i begui i jugui a la vasa, en acabar-me, tot s'acaba»: es diu per indicar despreocupació envers les coses de demà.—i) «Menjar i treballar és vida de bon cristià».—j) «Diu el bon català: ¿què menjarem demà?»: expressa l'esperit previsor dels catalans.—l) «Qui bé menja, bé treballa»; «Bon menjar fa bon treballar»; «Qui no menja, no pot fer feina»; «Sense menjar, fa mal treballar».—m) «Qui menja, no fa gasto»: significa que alimentant-se bé s'eviten les malalties, que fan despendre més del que val l'aliment (Val.).—n) «Qui bé menja i bé beu, fa molt bé lo que deu».—o) «Menja, beu i estoja es doblers»: màxima de l'egoisme perfecte (Men.).—p) «Allà on menja un, mengen dos»; «Allà on mengen dos, mengen tres»: es diu per indicar que convidar algú a dinar no fa augmentar la despesa, sempre que no es facin extraordinaris.—q) «Menjar i jeure, vida de porc»: es diu per recriminar els qui no pensen més que en la vida còmoda.—r) «Menjar i gratar, tot és començar».—s) «Menjar, servit; i dormir, en llit»: indica les condicions perquè el menjar i el dormir siguin perfectament agradables.—t) «Qui tot sol s'ho menja, tot sol s'ofega»: significa que els qui ho volen tot per a ells, solen esser víctimes de llur mateix egoisme.—u) «Qui no menja merda, no està gras»: vol dir que els estugosos o llemecs solen estar prims, i en canvi els qui no tenen escrúpols en el menjar solen estar ben grassos.—v) «Val més menjar ceba amb amor que llonganissa amb dolor»—x) «Menjar hi hagi al colomar, que coloms no en mancaran»: vol dir que sempre es troben sirvents i gent adicta si la paguen bé.—y) «Qui té vergonya, no menja confits»: indica que la timidesa i empegueïment solen esser causa que es perdin plaers i beneficis que amb més audàcia no es perdrien.—z) «Després de menjar, reposar».—aa) «Menjar i beure, sentat; i dormir, de costat».—bb) «Les bones paraules fan menjar els malalts»: significa que tractant la gent suaument i amb amabilitat se n'obté allò que es vol.—cc) «Al dinar, menja poc; i al sopar, menys»; «Qui menja molt a la nit, no dorm tranquil al llit».—dd) «Mig cuit mig cru, menja-t'ho tu».—ee) «Qui no aplega un fesol, no en menja quan vol»: recomana l'estalvi.—ff) «Qui escudella d'altri espera, freda se la menja»; «Qui ha de menjar amb el plat d'altres, menja o molt fred o molt calent».—gg) «Menja bé i caga fort, i no tinguis por de la mort».—hh) «Menja, menja i fes-te gord, i quan te criden, fé el sord» (Alcoi).—ii) «El peix gros se menja el petit»: significa que els poderosos sempre dominen damunt els pobres o dèbils.—jj) «Menja, gat, que tot ho pagaràs plegat»; «Menja, menja, gat, sardina, que ja et picarà l'espina»: es diu al·ludint als qui estan en el poder o en l'abundància, però exposats a decaure.—ll) «Qui se menja les bones, s'ha de menjar les dolentes»; «Al qui menja lo madur, fes-li rosegar lo dur»; «Qui es menja la carn, que rosegui els ossos»; «Qui s'ha menjat ses flors, que es mengi ses agostenques»: vol dir que és just que el qui frueix els beneficis d'una cosa en tingui també els inconvenients o desavantatges.—mm) «Qui menja sense treballar, si no és ric, ha de robar».—nn) «Muller que no menja amb vós, després menja més que dos»: és un avís als marits que no fan cas de la desgana de llurs mullers.—oo) «Qui menja gros, s'ofega»: significa que el qui vol guanyar massa, s'exposa a perdre-ho tot.—pp) «A ca'n Gil, mengen sobrassada i estogen el fil»: es refereix a aquells que per una banda fan economies ridícules i per l'altra despenen inconsideradament.—qq) «Quan un vol menjar carn, han penjat el carnisser»: es diu quan ocorre una contrarietat inesperada que impedeix de fer allò que un volia.—rr) «On hi ha menjar, no em puc enyorar»: significa que les tribulacions resulten mitigades si no ens manca l'aliment.—ss) «Lo que menja el meu veí, poc profit em fa a mi».—tt) «Menjar massa salat o coent, emmalalteix la gent».—uu) «Fat o salat, ben menjat sia»: es diu per manifestar indiferència envers la sabor del menjar, mentres aquest sia sanitós i faci profit.—vv) «Bé dejuna qui mal menja»: significa que no està obligat a observar rigorosament els dijunis aquell qui normalment no menja el que necessita.—xx) «Diu el bisbe de Comenja: qui no treballa, no menja».—yy) «El mal de cap, el menjar el bat».—zz) «Qui veu menjar i no menja, es penja».—a') «Lo que no hagis de menjar, deixa-ho cremar»; «Olla que no he de menjar, la deix cremar»: recomana no ficar-se en coses d'altri.—b') «Qui no menja per haver menjat, no és de plànyer»; «No menjar per haver menjat, no és culpa ni pecat».—c') «El poc menjar, és sa, però no engreixa».—d') «Qui menja sopes, se les pensa totes».—e') «No aprofita lo que es menja, sinó lo que es paeix».—f') «El mal de ventre, el menjar el tempra».
    Fon.:
məɲʒá (pir-or., or., bal.); meɲʤá, miɲʤá (occ., Maestrat); meɲʤáɾ, miɲʤáɾ (Cast., Al.); meɲʧáɾ, miɲʧáɾ (Val.); miɲʧá (Benavarre).
    Conjug.:
regular segons el model cantar; però com que en molts de dialectes catalans el radical menj- s'ha convertit en minj- (minjar), resulta una doble conjugació: menjo, menges, etc., i minjo, minges, etc.
    Intens.
(de menjar substantivat): menjaret; menjarot.
    Var. ort.
ant.: manjar (Pere IV, Cròn. 83); meniar (Jaume I, Cròn. 28); mengar (Hom. Org. 6 vo; Proc. olives 1856); mangar (doc. a. 1242, ap. Pujol Docs.; Graal 1); menyar (doc. segle XIV, RLR, viii, 60); manyar (Graal 4).
    Var. form.
ant.: menugar.
    Etim.:
del llatí manducare, mat. sign. I, || 1, o més aviat d'una forma de llatí vulgar *mandicare (cf. Fouché Morph. 82).