Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  mullar
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

MULLAR v. tr.: cast. mojar.
|| 1. Adherir-se a un cos l'aigua o altre líquid. La folla fembra caech en la aygua, la qual mullà tots sos vestiments, Llull Felix, pt. i, c. 7. La sanch qui ans mullava a les herbes, Alegre Transf. 85. Lo plor mulla sa cara, Collell Flor. 74
|| 2. Fer que l'aigua o altre líquid s'adhereixi a una cosa. No poden digerir les viandes altres, com són sopes de pa mullat ab let o oli, Llull Blanq. 2. Tan poch no am que ma cara no mull | d'aygua de plor, Ausiàs March xcvii. E mullau lo loch d'on volrets leuar los pèls, Flos medic. 161 vo. a) fig. Son cor vetlava, mullat de delícies, Galmés Flor 31.
|| 3. refl. Sofrir un cos l'adherència d'aigua o d'altre líquid. Per tal que porten les capes e les galotxes a l'esgleya e que nosaltres no'ns mullem, Llull Blanq. 12, 1. Se li mullaven los ulls a la Rosalia, Genís Julita 66.
|| 4. Posar una cosa dins un líquid i tornar-la'n treure, com la ploma en el tinter, el pa en la llet o xocolata, etc. Repari que no som jo es qui muya llesques dins sa salsa, Ignor. 45. Quant pren aygo beneyta, muya tota sa mà, Maura Aygof. 50.
|| 5. fig. Treure profit d'alguna cosa. «Es un negoci que dóna molt, però són molts els qui hi mullen».
    Loc.
—a) Anar amb la pluja a l'esquena i la roba mullada: sofrir totes les penalitats o molèsties.—b) Mullar el nas de saliva a algú: avantatjar-lo, esser-li superior (mall.). No hi ha cap homo... que en matèries d'aquest art me puga mullar el nas de saliva, Penya Mos. iii, 116.
    Refr.
—a) «Qui vulgui peix, que es mulli el cul».—b) «Qui mulla, no trau tros»: significa que no es poden fer bé dues coses al mateix temps (val.).—c) «Dessota la fulla, de vegades un s'hi mulla» (Barc.).—d) «Sempre plou sobre mullat»: vol dir que les desgràcies solen ocórrer allà on ja n'han ocorregut d'altres.—e) «Carrer mullat, calaix eixut»: vol dir que quan plou, les botigues solen vendre poc.
    Fon.:
muʎá (pir-or., or., occ., Maestrat); muјá (or., mall., eiv.); muʎáɾ (val.); muá (men.).
    Var. ort.
ant.: mular (doc. a. 1292, ap. RLR, iv, 512; Graal 198); muylar (Flos medic. 241 vo).
    Sinòn.:
— || 1, 2, 3, banyar (mall., men.); || || 4, 5, sucar (or., occ.).
    Etim.:
del llatí mŏllĭare, ‘reblanir, fer moll’.