Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  nòmer
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

NÒMER v. (dial. mall. i men.)
Haver nom; anomenar-se; cast. llamarse. «¿Què noms?»=¿què has nom? «¿Què nomeu?»=¿què haveu nom? ¿com us dieu? «Vós sou rosa i nomeu Rosa | i nom de rosa teniu; | vós sou roseta hivernenca, | rosa d'hivern i d'estiu» (cançó pop. Mall.). Hey va haver un cronista que nomia Vicens Mut, Ignor. 55. Representant aquelles dones que nomien Maria, Alcover Cont. 178. Nomia una Simona, | l'altra era Dolsa Albí, Costa Poes. 100. Son pare, qui nom Abdel-Nur-Eddí, Riber Sol ixent 129.
    Fon.:
nɔ̞́mə (mall., men.).
    Conjug.:
aquest verb és defectiu, sobretot a Mallorca, on només es coneixen les formes de present i de pretèrit imperfet d'indicatiu (Pres.: jo nom, tu noms, ell nom, noltros nomem, voltros nomeu, ells nomen;—Imperfet: nomia, nomies, nomia, nomíem, nomíeu, nomien). A Menorca té més vitalitat, car s'usen no sols aquells dos temps sinó també el futur, el condicional, el present i pretèrit de subjuntiu i el present d'infinitiu (Futur: nomeré, nomeràs, etc.;—Condicional: nomeria, nomeries, etc.;—Subjuntiu present: nomi, nomis, etc.;—Pretèrit de subjuntiu: només, nomessis, etc.).
    Etim.:
tot aquest verb és una formació analògica damunt la pregunta «¿què ha nom?». Aquesta frase interrogativa, pronunciada ka nɔ́m, sofrí un refluixament del pronom què i es pronuncià kə nɔ́m, quedant anul·lat l'auxiliar ha i resultant la frase convertida en «¿què nom?» En aquesta etapa de desgast de la frase, la forma nom fou interpretada com a tercera persona de singular d'un verb que no existia, però que es va construir damunt la dita forma de tercera persona, constituint-se per analogia les formes de les altres persones i temps verbals. La forma de present d'infinitiu nòmer s'usa poc, però no és infreqüent sentir dir a un menorquí: «¿Què ha de nòmer aquest fiet?» (=¿com ha d'anomenar-se aquest nen?).