Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  nos
veure  1. nós
veure  2. nos
veure  nos-
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

NOS pron. pers.
de primera persona plural en datiu o acusatiu; cast. nos. En el català antic i dialectal trobem usada aquesta forma en qualsevol posició dins la frase; en la llengua literària actual, s'usa la forma nos únicament quan segueix immediatament a una forma verbal acabada en consonant o en -u, amb la qual s'uneix ortogràficament mitjançant un guionet. Senyors, leixau-nos anar, Paris e Viana 3. Que'l nostre Creador nos ha fetes, Pere IV, Cròn. 17. Partescam-nos hic de part de Déu, Graal 1. Segons vosaltres nos havets hoyt ací, Sermo St. Pere 127. Aquells turons nos duien lo crit del brau Roldan, Atlàntida i. Lo cor de Jesús que tant nos ama, Verdaguer Idilis. Morts nos vejen, may sotsmesos, Picó Engl. 22. Bona nit que Déu nos do, Ruyra Pinya, ii, 52. Demà nos hem de casar, Riber Sol ixent 122. En la pronúncia vulgar, nos es converteix en mos en tots els dialectes; la pronúncia nos es conserva només a una part del rossellonès, segurament per influència del fr. nous. Encara que mos trobàssem a mitjan Janer, Maura Aygof. 11. Déu mos lliuri, Casellas Sots 21. Mos en poden treure, Ruyra Parada 33. Quan la forma mos va seguida d'un altre pronom començat amb l o n, es redueix a mo: «La vostra Pauleta si mo la dareu» (cançó pop. de Bellpuig).
    Fon.:
nus (or., men., eiv.); nos (occ., val., mall.). Aquesta pronúncia amb n- és la literària; la dialectal correspon a la forma mos: mus (or., Sóller, men., eiv., alg.); mos (occ., val., mall.).—En el dialecte menorquí, es pronuncia mus quan va anteposat al verb (mos morirem), i es pronuncia mós quan va postposat al verb (obriu-mos).
    Var. form.
(a usar en la llengua literària quan el pronom va anteposat al verb): ens.
    Etim.:
del llatí nos, pron. pers. de primera persona plural. La forma mos s'ha produït segurament per influència del pronom singular me.

1. NÓS (i familiarment nòs).
|| 1. pron. pers. de primera persona plural, equivalent a nosaltres en la llengua antiga. Albergaren ab nós al uenir del primer, doc. segle XIII (Pujol Docs. 16). Sènyer qui sots esperansa dels justs e misericòrdia de nós pecadors, Llull Cont. 1, 30. Serà a honor de Déu e de uós e de nós, Jaume I, Cròn. 49. Nenguna persona sinó nós tres, doc. a. 1309 (Finke Acta Ar. 531). Jasuchrist... per nós s'és encarnat, Vent. Pel. 7. Amem altres axí com nós mateys, Conex. spic. 2 vo.
|| 2. pron. pers. de primera persona plural i singular de majestat, usat pels prínceps o prelats o per l'escriptor en parlar d'ell mateix; cast. nos. Manifesta cosa sia a totz quom nós Aben Juseff..., doc. a. 1274 (Bofarull Mar. 76). Cor nós façam aquest libre als hòmens lechs, Llull Gentil 4. Nós en Pere per la gràcia de Déu rey d'Aragó, Ordin. Palat. 7.
|| 3. Nòs amb nòs: entre nosaltres, en família, en pla de gran confiança. Veuràs, nòs ab nòs, com els de Cadaqués, Pons Auca 27.
    Etim.:
del llatí nos, ‘nosaltres’.

2. NOS
Llin. existent a St. Joan les A., Badalona, Cast., St. Mateu, Alcalà de X., Cabanes, etc.

NOSO- o NOS-
forma prefixada del mot gr. νóσος ‘malaltia’, que s'empra per a compondre neologismes com nosologia, etc.