Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. os
veure  2. os
veure  3. os
veure  4. os
veure  ós
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. OS m.
|| 1. Cadascuna de les peces dures i rígides, formades per teixit connectiu molt dens impregnat de fosfat de calci i altres substàncies inorgàniques, i que formen l'aparell interior de sosteniment de la major part dels vertebrats; cast. hueso. La sensitiva potència... al peu dóna major sentiment que al os, Llull Cont. 320, 17. Gran cruxit que donaren tots quants ossos havia, Muntaner Cròn., c. 171. Lo jorn del Juhy, quant pendrem carn e ossos, Ausiàs March xcii. Lo cap e los peus són membres plens de ossos, Albert G., Ques. 33. Anc que la set cruiés mon paladar | com una febre d'ossos, Alcover Poem. Bíbl. 64. Os de la cama: canella, os situat a la part anterior de la cama. Os clavillar: turmell, os que uneix el peu amb la cama (Camprodon). Os del pont: la juntura principal de la cuixa (Igualada). Os de la musica o de l'alegria: l'os del colze, que és extremadament sensible als cops secs. Os mestre: l'espinada (Mall., Eiv.). Os de la cresta: l'os de l'espatlla dels animals de peu rodó (Benissanet). Os del corró: amaluc (Pallars, Urgell). Os innominat: coxal. Os jugal: pòmul. Os navicular: escafoide del tars. Os bertran (or., occ.) o os guillem (eiv.): os que forma l'extrem inferior de l'espinada, os sacre. Os del matrimoni: el còccix. Moll de l'os o dels ossos: la substància blana i greixosa continguda en l'interior de certs ossos. Os fora de lloc: el que ha sortit de la seva articulació.
|| 2. Qualsevol de les dites peces o fragment d'elles, fora del cos, usada per a diferents objectes; la matèria de què són formats els ossos i que serveix per a la fabricació de diversos objectes; cast. hueso. Tres anels d'os, doc. a. 1410 (Alós Inv. 27). No gos jugar a nigun joch de ossos, doc. a. 1434 (BABL, xi, 330). Un rellotge de sol de os, doc. a. 1609 (Miret Templers 583). Ves a rosegar els ossos que et llensa el teu senyor, Vilanova Obres, xi, 240. Un punyal d'os ben llis, Costa Trad. 182. a) Eina de sabater, consistent en un tros d'os de la cama d'un animal, que serveix per a brunyir la planta de la sabata (Mall.).
|| 3. pl. Les deixalles mortals d'algú; cast. huesos. ¿On són ara los ossos del fael Fabrici?, Genebreda Cons. 99. Fossen al enterro dels ossos dels sentenciats, Rúbr. Bruniquer, v, 44. Com qui remou los ossos d'un ossari, Canigó ix.
|| 4. per ext.: Part dura de certs animals o de certes parts del cos; cast. hueso. Un scrúpol ossos de corn de servo, doc. a. 1474 (BSAL, iii, 24). Os de peix: espina de peix. Li dix que tenia una filla que's volia morir per un os de peix que tenia de través en la gola, Flos Sanctòrum, a. 1524 (Aguiló Dicc.). Os de sípia: làmina calcària que hi ha dins el cos de la sípia. Un os de cípia, Dieç Menesc. ii, 32. Els mariners anomenen os de sípia l'altocúmulus lenticular, sobretot el de formes ovoïdals allargassades i plenes o de textura ondulada. Os dels ulls: matèria situada darrera la túnica còrnia i que a vegades sembla una ungla i cobreix l'iris, i altres tota la nina, impedint la vista; cast. hipopion. Os del cor: nom vulgar d'una alteració que ve als pulmons impedint per un poc la respiració (Alg., ap. Ciuffo Folkl. Alg. 268).
|| 5. Pinyol, endocarpi llenyós; cast. hueso. Sia mesclada pols de cloua de ou cremada o de ossos de nesplas, Agustí Secr. 11 vo.
|| 6. fig. Cosa o persona difícil de tractar, de superar, de resoldre; cast. hueso. «El catedràtic de Literatura és un os: suspèn gairebé tothom».
|| 7. fig. Mandra, desgana de treballar. «Quin os, que tragino, avui!» (Penedès).
    Loc.
—a) Sec com un os, o Més sec que un os: es diu d'una cosa molt seca.—b) Tocar l'os a algú: tupar-lo.—c) Tenir els ossos mòlts o capolats: estar extremadament cansat o molt copejat.—d) Ferir algú a s'os de sa cama: disgustar-lo molt, o encertar-li les seves intencions ocultes o allò que li sap més greu (Mall., Men.).—e) Tenir un os al ventre (Cat.), o tenir un os a sa panxa (Bal.), o tenir els ossos molls (Men.), o no poder doblegar l'os de l'esquena (or.), o fer-li mal l'os bertran (or., occ.), o tenir l'os: esser molt peresós, no voler fer feina.—f) Fins al moll dels ossos: fins al més íntim. «Ens hem mullat fins al moll dels ossos». «Estàs enamorat fins al moll dels ossos». La fredor va ficar-se'm fins als ossos, Cases A., Poes. 53. El sentiment del meu jo esfereït m'invadí fins al moll dels ossos, Ruyra Pinya, ii, 76.—g) Posar els ossos de pla, o posar els ossos a bon lloc: anar-se'n al llit (Mall.).—h) Posar els ossos de punta: posar-se dret per anar a treballar (Val.)—i) Tornar els ossos a lloc: refer-se, posar-se bé d'una malaltia, d'un estat precari.—j) Deixar caure els cinc ossos: pegar una galtada. Tastar es cinc ossos de qualcú: rebre'n un cop amb la mà (Men.). Allà hont ey deixan caure es cínch ossos no ey nexan pèls, Aguiló Rond. de R. 7. Si s'hi acostava ningú li tastarien es cinch ossos que encara no havia fet servir, Ruiz Pablo (Catalana, vi, 135).—l) No trencar-se cap os (en tal o tal cosa): no cansar-s'hi, no fer-hi gaire feina.—m) Esser un sac d'ossos, o No tenir més que els ossos, o No tenir més que la pell i els ossos: estar molt magre.—n) De carn i os: vivent no imaginari ni difunt, ni sobrenatural. Que derrera En Revenjoli hi ha un homo de carn i os, Aurora 228.—c) Esser un os fora de lloc: trobar-se una persona o cosa desplaçada del seu lloc vertader. Vejent-se sol y rumiant que a la Tresa, un os fora de lloch, com ell, Pons Auca 161.—p) No trobar-se'n (d'algú) ni un os per a fer-ne una manxeta: fer molt de temps que és mort (Empordà).—q) Maleir els ossos d'algú: estar-ne molt ressentit.—r) Rossegar o Desenterrar ossos morts: malparlar de gent difunta.—s) Donar els ossos a algú: donar-li la part més dolenta, allò que no serveix per a res.—t) Donar les popes al dimoni i els ossos a Déu: tenir una joventut dissoluta i una vellesa de devoció, més o menys fingida.—u) Deixar els ossos a algun lloc, o en alguna empresa: morir-hi o arruinar-s'hi.—v) No tenir espina ni os: esser una cosa seguríssima, indubtable.—w) Trobar ossos en el lleu: trobar defectes pertot, esser massa exigent. May ne falten de prims d'escaldums qui en es lleu ey troben ossos, Aguiló Rond. de R. 7.—x) Estar més content que un ca amb un os (o que un gos amb un os): estar molt satisfet, contentíssim de posseir una cosa.—y) No saber-se'n un os, d'algú o d'alguna cosa: no haver-n'hi cap ni un (Ribagorça).—z) Tenir un mal os a roegar: haver de lluitar amb grans dificultats (Mall., Men.).
    Refr.
—a) «No hi ha peix sense espina, ni carn sense ossos»: significa que en totes les coses hi ha defectes (Mall.).—b) «Cada u té es seu os a roegar»: vol dir que tothom té desgràcies o dificultats (Men.).—c) «Qui et dóna un os, no et voldria veure mort»: significa que el qui et protegeix, encara que sigui poc, és senyal que no et té malvolença (Tortosa).—d) «Les criatures sense ossos tiren les mares als fossos»: vol dir que els parts prematurs solen esser molt perillosos per a la mare.—e) «La llet no surt dels ossos, sinó dels trossos»: expressa que les dones que alleten han d'alimentar-se bé per a poder lactar suficientment.—f) «Qui es menja la carn, que rosegi els ossos»: significa que convé que el qui té els beneficis o profit principal d'una cosa, en tingui també els inconvenients, preocupacions o dificultats.
    Fon.:
ɔ́s (pir-or., or., occ.); ɔ̞́s (val., mall., men.).
    Intens.:
—a) Augm.: ossàs, ossarro, ossarràs.—b) Dim.: osset, ossetxo, ossel·lo, osseu, ossiu, ossó, ossoi, ossic, ossarrí, ossarrinoi, ossarrinet, ossarrinó.—c) Pejor.: ossot.
    Var. ort.
ant.: hos (Graal 152; Flos medic. 122).
    Etim.:
del llatí ŏssu (clàssic ŏsse), mat. sign. || 1.

2. OS topon.
a) Os de Balaguer: vila de 1.690 habitants situada en la comarca de la Noguera, a 15 quilòmetres de Balaguer.—b) Os de Civís: poble de 160 habitants agregat al municipi de Civís (Urgellet).
    Etim.:
segurament pre-romana; la forma antiga del nom és Aós, la qual apareix en l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (segle IX). Es relacionable amb el nom basc Aós o Agós, que apareix a Navarra (cf. Meyer-Lübke Noms lloc Urg. 8).

3. OS pron. pers., var. ant.
de us (=vos). E os graim molt, doc. a. 1325 (Capmany Mem. ii, 87).

4. OS ant.
grafia aglutinada de o's (=o es). Si la roba que roman se perdia os perdra, Consolat, c. 89. Hom que fuig os vol recullir, Muntaner Cròn., c. 66.

ÓS m.
|| 1. Animal de diferents espècies del gènere Ursus, mamífer carnisser plantígrad, de pelatge abundós i cua molt curta; cast. oso. En la part de dins ha un home qui luyta ab un ós, Inv. Anfós V, 171. Anàs de quatre peus com si fos un ós, Boades Feyts 153. Belen anyells, i, sens tocar-los, fugen amb ells los ossos i llops, Atlàntida i. Ós bru: l'espècie Ursus arctos, de color gris fosc; cast. oso pardo. Ós blanc o polar: l'espècie Ursus maritimus, de pèl blanc, propi de les regions polars; cast. oso blanco.
|| 2. Ós formiguer: mamífer desdentat americà, de l'espècie Myrmecophaga jubata, de cua molt llarga, pelatge gris clar, musell llarg, i llengua molt llarga amb què agafa els insectes, especialment formigues, de què s'alimenta; cast. oso hormiguero.
    Loc.
—a) Pelut com un ós: de pèl llarg i abundant.—b) Encantat com un ós: aturat per insuficiència mental.—c) Fer l'ós: fer el beneit.—d) Viure com un ós: viure solitari, defugint la societat dels homes.
    Fon.:
ós (or., occ., val.).
    Var. form.
ant. i dial.: ors, onso, orso.
    Etim.:
del llatí ŭrsu, mat. sign. || 1.