Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. parer
veure  2. parer
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. PARER v. i subst. m.: cast. parecer.
I. v. intr.
|| 1. Aparèixer, esser visible; deixar-se veure. Los vostres juglars tant són pocs, que a penes paren entre'ls altres, Llull Cont. 118, 15. Ara parrà qui vençrà, o veritat o falsetat, Llull Felix, pt. vii, c. 6. Una veylla rancayllosa... millor a guardar y pendre la cendra del fogó que de parer entre gent, Corbatxo 84. Ordonaren que nul hom no paregués al mur, Muntaner Cròn., c. 282. Aquelles vestedures eren ten primes que parien les carns, Eximplis, ii, 257. Lo jorn del Judici, parrà qui haurà fet servici, Cant de la Sibil·la (vegi's Alcover Cont. 525).
|| 2. Semblar. Dues coses paren al home impossíbols, Llull Cont. 18, 19. Molt estranyes paregueren a Aloma estes paraules, Llull Blanq. 4. Dats-li la sentència que us parega justa, Muntaner Cròn., c. 114. Parria que condempnàs algun poch la providència divinal, Genebreda Cons. 163. Què't par d'aquesta mia sposa?, Valter Gris. 13 vo. Recorts en mi no són | dels mals passats, ans me paren dolçors, Ausiàs March cix. a) El verb parer és arcaic; en el llenguatge actual només es conserva com a defectiu, amb la forma única par (de 1a pers. sg. del pres. d'indic. seguida de la conjunció que i un altre verb en subjuntiu (Mall.). «Par que haja de ploure»: sembla que hagi de ploure. «Es ca lladra molt; par que mos hagi de menjar». «Aquest homo par que sia beneit». Par que tenga gust de brut, Penya Poes. 199. Quant les estrelles | ab poruga tremolor | par que acusin meravelles, Costa Trad. 61. Les gotes par que caiguen dels degotissos, Rosselló Many. 26.
II. m. Opinió, manera de veure o judicar un assumpte, un fet. Donar el seu parer: expresar la seva opinió. Al meu parer: segons la meva opinió. Que y deguessen dir cascú son parer, Pere IV, Cròn. 188. La mort no'ns fa tant mal, a mon parer, Ausiàs March lxx. Esser de parer (i ant. Esser en parer): opinar, esser d'opinió. So en parer que vós teniu major plaer, Llull Blanq. 4. Só de parer que més val al Rey mort... que no esser Rey auergonyit, Tirant, c. 15. Jo fóra de parer que te n'anesses desseguida, Vilanova Obres, xi, 71. Sóc de parer d'amagar-nos, Ruyra Parada 50. Donar de parer: semblar, donar la impressió, fer l'efecte de tal o tal cosa. «Passava per un carrer | quan una jove cantava, | i a mi de parer em dava | que era es rossinyol que estava | posat en es romeguer» (cançó pop. Mall.). E donàli de parer que ves entrar per la porta del retret una donzella, Tirant, c. 6. Grandíssima seria la gràcia... si sol d'ella podia hauer una vista, car me dóna de parer que en tal cars li passaria gran part de la fellonia, Tirant, c. 227.
    Fon.:
pəɾέ (or., Maó); paɾé (occ.); paɾéɾ (val.); pəɾə́ (mall., Ciutadella).
    Conjug.:
la del verb arcaic parer va indicada en el paradigma adjunt. La forma actual del verb és parèixer, i en l'article corresponent es troba el paradigma de la flexió del verb en els diferents dialectes catalans.
taula 

    Etim.:
del llatí parēre, mat. sign. I.

2. PARER
Llin.: V. perer.