Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  quin
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

QUIN, QUINA pron. i adj.
I. interr.
|| 1. Expressa l'intent d'individuar o determinar la identitat d'una o algunes persones o coses entre vàries; cast. qué, cual. a) En interrogacions directes. «Quin» mostra differència | en genre e'n spècia, | cant hom diu: e quin animal? | e hom respon: racional, Llull Gatz. 248. Per quina manera parla al hom?, Llull Felix, pt. ii, c. 4. ¿Quina és la fossa, Senyor?, Metge Somni ii. ¿Quins bauosalls per a tals baues | són les donzelles?, Somni J. Joan 2079. Diu... que es cristianisme se seria mort a mans des seus perseguidors. ¿A mans de quins?, Aurora 226. ¿Quines feines teniu a Ciutat?, Penya Mos. iii, 16. Era un moble, però quin?, Ruyra Parada 19.—b) En interrogacions indirectes. Lo gentil demanà al crestià per quina manera lo sanct sperit exia del Pare e del Fill, Llull Gentil 162. E la'n reptaren | per quina via | de cosa mia | se n'era exida, Spill 4169. Pots veure quins treballs ma enamorada pensa combaten, Tirant, c. 316. Ara donchs diguam quina cosa és aquella, Conex. spic. 1. Bé sabeu quina és sa que vuy, Alcover Rond. ii, 273. Receptà no sé quines drogues, Pons Com an., 67. ¿Ja sabeu quin desig us agullona?, Alcover Poem. Bíbl. 44.
|| 2. Equivalent a com, indica la manera en què està una cosa o persona; cast. cuál, cómo. Pensau ella quina venia, que l'Emperador ho conegué, e demanà-li com venia axí, Tirant, c. 212. ¿E quin starà la senyoria vostra si feu matrimoni ab ella?, Tirant, c. 271. Ay, ay, mesquina! y quina sta aquesta dona!, Somni J. Joan 609. Dels pagesos... yo sé quins estaven, quan braus hi ençesos, Proc. Olives 199. Ja saps tu quin era l'amo vei: un homo de l'antiguea, Alcover Cont. 47.
|| 3. S'usa en frases exclamatives; cast. qué. Quina bellugadissa, quins crits, quin bruit | de sagetes que cauen com calabruix!, Canigó viii. Quin somni tingué eixa nit | la princesa Catarina!, Verdaguer Idilis. Oh quin bosc més temptador!, Massó Croq. 8. Oh, quina meravella, en l'hora tan bella de posta del sol!, Maragall Enllà 28. Ma noi, quin castell!, Ruyra País pler 41. Amb quin descans podia desitjar que perdurés!, Ruyra Parada 5. Bon Jesuset, quin estropici!, Galmés Flor 6. a) Quina de...!: locució que, seguida d'un verb en infinitiu, indica una acció molt repetida o continuada; cast. qué de...! Fillet de Déu! Quina de pujar y baixar, y de portar recados, y de dir mentides, Querol Her. cab. 196.—b) Quina la fóra! (o Quina la fos!): locució que indica un desig intens; cast. ojalá, sería buena! «Quina la fóra que el meu fill vingués!» (Valls).
II. pron. rel.
|| 1. En el llenguatge parlat de moltes comarques catalanes, s'usa quin, quina (o el quin, la quina) en substitució de que, el que, la que. No és un ús autoritzat en el llenguatge literari actual. «Lo quin matava una fera, era gratificat» (Andorra). «La nena quina conta, diu: Un, dos, tres...» (Cerdanya). «Les quines van venir eren les més boniques» (Ripollès). «Tots els quins anaven a l'enterro, oferien» (Bagà). «Les paraules més pròpies són les quines se diuen a un país arraconat» (Guilleries). «Ella és quina se cuida de l'oficina» (Berga, Vic). «Els quins pronuncien a l'antiga, diuen això» (Solsona). «Lo padrí posarà lo quin vulga, de nom» (Balaguer). «Les quines feien això, no eren elles» (Urgell). «Aquesta costum deu provenir dels quins han vingut de fora» (Urgell). Los quins no la coneixien demanaven, Genís Julita 101. Sens més amiga..., que una mossota del mateix carrer, ab la quina s'aplegà pochs mesos, Pons Auca 6. ¿Què faran els quins l'escolten, | sinó anar-se amorosint?, Maragall Enllà 49.
|| 2. Quin... se vol, o Quin... sia: (ant.) l'un o l'altre indistintament, sigui quin sigui; cast. cualquiera. Es en voluntat del senyor de pendre quin nòlit se volrà, Consolat, c. 113. Prin hom la carn de quina condició sia, Flos medic. 256 vo.
|| 3. Quin..., quin...: els uns..., els altres...; cast. cuál... cuál... Els carrerots del poble formats de casetes xates, quina panxuda, quina desnivellada, Oller Rur. Urb. 118. Alguns diran que la sentiren; | altres ni en tenen cap record; | quins l'oblidaren, quins ni l'oiren, Maragall Obres, i, 130.
|| 4. En la literatura de la Renaixença s'ha usat quin, sense article o amb article, com a relatiu genitíu amb el significat del castellà cuyo; és un ús inadmissible (vegeu el que hem dit en l'article qual, II, c). Lo aludit costum tradicional, quin origen s'ignora, Cortils Ethol. 27. Esporuguit per l'èxit de l'operació, quins resultats desconeixia en sa pràctica, Pons Auca 48. No es tracta d'una matèria quin coneixement pugui l'autor improvisar-se'l, M. S. Oliver (ap. Obrador Arq. lit. 73).
    Var. form.:
en el plural masculí s'usa dialectalment la forma quinos (Ross. i comarca d'Alacant). Tabé quinus guisquets!, Saisset Versos nous 17. En català antic s'usava sovint la forma quiny, quinya (Te donaran sciència | de lo quiny, Llull Gatz. 583; Per quinya raó?, Jaume I, Cròn. 22; Sapiam per què e quinys remeys hi haurem mester, doc. a. 1388, ap. Est. Univ. xiii, 120; E açò per quiny poder?, Sermons SVF, i, 256; Caualler, quiny mal hauets vós, que no us lleuats de terra?, Curial, ii, 26).
    Etim.:
del llatí quīnam, pronom interrogatiu.