Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  rengle
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

RENGLE m.
Conjunt de coses o persones col·locades una al costat de l'altra (Ribes, Empordà, Plana de Vic, Vallès, Penedès); cast. fila. Amostrava tres lengues ab tres rengles de dents, Alegre Transf. 56. Un pinte de cinc rengles bo de pentinar cànem, doc. a. 1564 (BDLC, xvi, 104). Passa entre rengles de monjos, Verdaguer Idilis. Saber-ne un rengle (d'una cosa): saber-ne gran quantitat. Cridar al rengle: cridar a l'orde, demanar-li que obri així com cal. No podríeu de menys que cridar-me al rengle, Ruyra Parada 3.
    Fon.:
rέŋglə (or.); réŋgle (occ.).
    Etim.:
de reng, amb la terminació presa probablement del mot regla.