Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. roure
veure  2. roure
veure  3. roure
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. ROURE m.
Arbre de la família de les fagàcies, de diferents espècies del gènere Quercus, i principalment la Quercus robur, productora de glans, d'una llenya molt dura i resistent al corc; cast. roble. La mateixa espècie Quercus robur rep els noms vulgars de roure martinenc i roure pènol; aquest nom sembla indicar la varietat sessilíflora. Existeix també el nom de roure fagenc, aplicat a la Quercus canariensis (Masclans Pl. 190). Roure asprer o escuter és el que serveix per a fer-ne aspres per a plantes enfiladisses (Plana de Vic). No m'haveu treta de soca de roure, Metge Somni iii. A la soca de un roura, Eximplis, ii, 322. Com en branques i brots roure aglaner, Canigó. Tal un recer de roures muntanyesos, Atlàntida introd. a) Fusta del dit arbre. Una post de roure, doc. a. 1410 (Alós Inv. 11). Tot lo sola de dita sglésia enfustat de pots de roure, doc. a. 1531 (Miret Templers 577).
    Loc.
—a) Fort com un roure, o Més fort que un roure: es diu d'una persona o cosa molt sòlida o vigorosa.—b) Donar una gla per fer cagar un roure: fer una petita despesa o un sacrifici no gaire feixuc per obtenir beneficis que compensen sobradament la despesa o el sacrifici.
    Refr.

—«Un cop de destral no fa caure un roure»: significa que les empreses importants demanen temps i constància per a realitzar-se.
Roure (escrit sovint Roura): llin. existent a Olot, Osor, Vilademat, Berga, Caldes de Mo., Cabrera de Mataró, Cabrils, Lliçà de Munt, Arenys de Mar, Barc., Llanera, Alcarràs, Vinaròs, Cast., etc. Existeix la variant Roures (Cast., Alcalà de X., Les Coves de Vinromà, Les Useres, Vilafamés, Teulada, etc.).
    Fon.:
rówɾə (Camprodon, Olot, Campmany, Granollers, Barc.); rúɾə (Capcir, Ross., Vallespir, Conflent); rówɾe (Pobla de S., Tremp, Artesa de S.); rɔ́wɾə (Puigcerdà, Ribes, St. Joan les A., Berga, Bagà, Manresa, Solsona); rɔ́wɾe (Andorra, Pallars, Ribagorça, La Llitera, Urgellet, Balaguer); rɔ̞́wɾe (Val.); rɔ́wɾi (Isavarri); rə́wɾə (Men.).
    Etim.:
del llatí rōbŏre, mat. sign.

2. ROURE v. tr. ant.
Rosegar; cast. roer. Les VII bèsties menjaven e ruyen l'arbre e'l guastaven, Llull Cont. 354, 8. Tota bèstia... que rourà cap major d'algun arbre, que pac XII diners, doc. a. 1344 (BABL, xii, 57). Axí com la arna menja la vestidura..., axí la tristor rou lo cor, Canals Carta, c. 11. Corcons qui rohien les bigues, Metge Somni iii. Bé menjar e bé boure | més val que bescuyt roure, Mariners. Com per tots temps la conciença 'l rou, Ausiàs March cvi. Un çapo li menjaua e li roya la cara, Eximplis, ii, 78. Què'ls hi faràs que's puga roure?, Víct. Cat., Sol. 38.
    Etim.:
del llatí rōdĕre, mat. sign.

3. ROURE v. intr.
Ploure poc (Costa de Llevant, segons BDC, xviii, 292).
    Etim.:
sembla derivat de rou.