Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. sabor
veure  2. sabor
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  Termcat

1. SABOR f. o m.
|| 1. Propietat d'afectar el sentit del gust; el gust o manera especial d'afectar el dit sentit; cast. sabor. «Me molesta més s'olor que sa sabor» (Mall.). Sabor és aquella forma per raó de la qual los animals se deliten en menjar e en beure, Llull Arbre Sc. iii, 472. Sensualment gustam sabors dolces e amargors, Llull Cont. 326, 4. Ha bona olor e bona sabor, Jahuda Dits, c. 67. E los sabós dels fruyts l'estiu com tria, Jaume March (Cançon. Univ. 29). Alguns han dit que la Mort és amarga; | poden-ho dir los qui la sabor senten, Ausiàs March xcii. La olla... pendria la sabor de l'estany, Robert Coch 8 vo. Quin sabor més dolç, Verdaguer Idilis. Hi trobaria sabor de vostra sang, Alcover Poem. Bíbl. 64.
|| 2. fig., ant. Gust, desig; cast. talante, sabor. Li donà un flaó que menjàs en l'escola si li venia sabor de menjar, Llull Blanq. 2. E mès en ell sabor de dormir, Serra Gèn. 5. Menjar-me-has en pau a ta sabor, Faules Isòp. 12.
|| 3. fig. Regust, manera característica com una cosa impressiona els sentits o l'esperit; cast. gusto, sabor. La literatura catalana..., una de les més completes y de més marcat sabor popular, A. Rubió (ap. Obrador Arq. lit. 36).
    Fon.:
səβó (or., bal.); saβó (occ.); saβóɾ (val.).
    Etim.:
del llatí sapōre, mat. sign.

2. SABOR topon.
Alqueria en el terme de Montuïri (Mall.).
    Etim.:
de l'àrab-persa xābūr, nom propi personal.