Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. so
veure  2. so
veure  3. so
veure  4. so
veure  5. so
veure  6. so
veure  7. so
veure  8. so
veure  9. so
veure  10. so
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

1. SO m.
|| 1. Sensació produïda en l'òrgan de l'oïda pel moviment vibratori dels cossos transmès a l'orella; cast. son, sonido. So és aquella forma per raó de la qual orelles són instruments a oir, Llull Arbre Sc. iii, 471. Del so de les darreres paraules que haueu ara dites, Tirant, c. 4. Als sons dels martells que'ls ladres clauaren, Passi cobles 143. Cascuna letra sia pronunciada ab son so, Cons. Prov. 11. Ab so de cornetes albades li fa, Viudes Donz. 382. Planyívol so de campana | que només toca de mort, Orlandis Poes. 6. Vós ja feu un so diferent: es vostro castellà clareja més, Ruyra Pinya, ii, 172.
|| 2. Conjunt de sensacions acústiques produït per instrument o instruments de música; cast. son. Vingueren oir lo plasent so que yo fahia, Metge Somni iii. Los atambors cuberts de dol, tocant un so molt trist, doc. a. 1736 (Rev. Men. xviii, 221). Quant n'hagueren prou sopat | en feren un poch de so, cançó pop. (ap. Milà Rom. 6). a) Conjunt d'instruments de música de les festes populars, i dels sonadors que els sonen (Muntanya de Mallorca). «Ara han arribat es sons, i tot d'una començarà es ball». «Catalineta estimada, | es sons passen per aquí; | sa guiterra d'En Crespí | s'ha rompuda s'espinada» (cançó pop. Ariany).
|| 3. ant. Remor d'alarma; conjunt d'homes que es mobilitzaven en sentir la dita remor; cast. alarma. Atrobà la donzella... e pres aquella... Gran fo lo so e l'encalç qui fo fet al caualler per ço que li tolguessen la donzella, Llull Blanq. 50, 1. Menave los dits bandejats a les portes de la dita vila, de la qual cosa se seguí so, e lo dit so seguint, ells ab rocins fugiren, doc. a. 1440 (arx. mun. d'Igualada). Inseguint a ells lo so, e dat scrutini o escorcoll los capitans e altres hòmens del dit so, Const. Cat., ed. 1588. Metre so: fer remor d'alarma (V. sometent).
|| 4. ant. Remor de notícia que es divulga; cast. rumor. D'aquestes ama | lo que han de bo, | no tot lo so | que'n fa la gent, Spill 15328. Lo cego ohí lo so y remor del fet, Faules Isòp. 135.
|| 5. fig. Tenor, manera d'estar o d'obrar; cast. son. Metent-se en so de brega, Scachs d'amor. Lo dit caualler se mès en orde a la morisca en so de alacayo, Tirant, c. 64. Qualsevulla dona o donzella qui en tal so la mireu, vos parrà molt leja, Tirant, c. 216.
    Loc.
—a) A so de trompetes, o A so de tambors, o A so de campanes: amb gran remor o publicitat.—b) A mal so: de mala manera, molt enutjosament. Podets pensar que a mal so los faeren despertar, Muntaner Cròn., c. 51.—c) Fer mal so: manifestar-se desfavorable a allò que altri demana o proposa.—d) A so de bernoi: a l'atzar, a la bona de Déu (Penedès).—e) Entendre el so: comprendre la intenció.—f) Mudar de so: canviar de manera d'expressar-se o d'obrar.—g) Amb aquest so l'enterraren: es diu referint-se a una cosa que es prolonga sense arribar a una solució com cal.—h) Fer es so i ballar: fer dos papers oposats o molt diversos; demanar una cosa i contestar-hi ell mateix (Mall., Men.).—i) Ballar segons el so, o al so que toquen: obrar de manera diferent segons les circumstàncies.—j) Sense to ni so: sense motiu raonable.
    Refr.
—a) «A so de tabals no s'agafen llebres»: significa que per aconseguir allò que un es proposa, cal no obrar de manera oposada al seu fi.—b) «Músic pagat, fa mal so»: vol dir que el qui cobra endavant sol treballar poc o de mala gana.
    Fon.:
sɔ́ (pir-or., or., occ.); sɔ̞́ (val., bal.); (Gir.).
    Var. form.
ant.: son (Dins les orelles ve lo son en l'ayre, Llull Gatz. 943).
    Etim.:
del llatí sŏnu, mat. sign. ||1.

2. SO m.
Acte de dormir: V. son, art. 1.

3. SO
Forma dialectal de l'article definit es, usada només quan el precedeix la preposició amb (Mall., Men., Eiv.). «Pegaven amb so cap per ses parets». «L'ha envestit amb so ganivet». Tropessam amb so dubte, Aguiló Poes. iii.
    Fon.:
so (mall.); su (Sóller, men., eiv.); (en la pronúncia molt relaxada de la pagesia de Mallorca).
    Etim.:
del llatí (ip)so, forma d'ablatiu del demostratiu ipse del qual procedeix l'article dialectal es.

4. SO pron. dem.:
V. ço.

5. SO ant. adj. poss.:
V. son, art. 2.

6. SO grafia ant.
de só, forma de primera personal sg. del present d'indicatiu del verb esser. (V. esser).

7. SO
Contracció dialectal de senyor i senyora, usada com a tractament entre persones pageses o menestrals (Fraga, País Valencià): «El so Pep», «la so Rosa», «lo so Miquel», «la so Marieta».

8. SO m.
Cèntim (en llenguatge d'argot). Que m'adinyés deu sons de xucla = li he demanat deu cèntims de xacolata, Vallmitjana Crimin. 66.

9. SO ant.
grafia aglutinada de s'ho. No so tenen, Sènyer, a res, Llull Cont. 76.

10. SO topon.
a) ant. Forma catalanitzada del nom de la vila de Son o Usson, de l'Ariège. Guillem de So, Pere IV, Cròn. 153.—b) Coll de So: coll de muntanyes situat entre la coma de Ferrera i Ribalera (Coromines Card. 330).