Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  sortir
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

SORTIR v. intr. i tr.
I. intr. o refl., s'usa amb tots els significats de eixir; cast. salir. Ens limitarem a explicar els usos principals.
|| 1. Anar de dins a fora. Ploch molt..., hagueren a fer diverses trenchs perque la aygua sortís en lo vall, Ardits, i, 253 (a. 1427). Quant ell sortí | resuscitat | del vas tancat, Spill 7862. Altres més vells ne surten a glops de les cavernes, Atlàntida iii. No gosava sortir al carrer tot sol, Ruyra Parada 25. A les tres... sortírem de Castellbò cap a Aubet, Verdaguer Exc. 15. Especialment: a) absol., Anar-se'n de casa o del lloc de residència per passejar, per feines, per distreure's, etc. Si no sortia perque fes mal temps, Penya Mos. iii, 15. «El malalt ja es lleva, però encara no surt».
|| 2. Excedir una cosa del nivell d'una altra, sota la qual o darrera la qual està. El temple té... uns capets que surten en la fatxada, Verdaguer Exc. 95. Lo riu sortí de mare, Atlàntida vii. a) fig. Sortir-se'n: en els jocs de cartes, fer més punts dels que es necessiten per a guanyar a tots els companys de joc;—en els negocis, Actuar de manera desacostumada i desmesurada, superior a les pròpies forces; fer massa despesa.
|| 3. Manifestar-se, aparèixer allò que estava ocult, tapat per una altra cosa. Los solia sortir, vestit de malla, | d'un àngel la figura celestial, Canigó ix. Si surt colca pessa bona y barato, la compraré, Penya Mos. iii, 8. Algú ha d'haver vist aquesta mort..., i cal que aquest algú surti, Víct. Cat., Ombr. 35. Si ens sortís un llop, prou l'estossaríem, Ruyra Parada 15. Sortir el sol (o un altre astre): aparèixer damunt l'horitzó o començar a deixar-se veure.
|| 4. Acabar d'una cosa, arribar-ne a la fi, deseixir-se'n. Determinà sortir-ne d'un cop, Pons Auca 127. Com se'n sortia d'aquell compromís, Vilanova Obres, iv, 10. Ja ho dich, que no en sortirem may, de tu, Vilanova Obres, xi, 149. Especialment: a) Tenir bona fi en un negoci, assumpte, etc.; deslliurar-se d'un perill o dany. No estigues assustat, ja en sortirem si Déu ho vol, Roq. 39. Ja me'n sortiré, ja! No tingues por!, Pons Auca 237.
|| 5. Procedir, venir una cosa d'una altra com de la seva causa; originar-se, resultar. Que mal no'n pogués sortir de neguna de les parts, Muntaner Cròn., c. 281. Com aytals fets se compten en moltes maneres, e moltes noves falses ne sortexen e se'n compten, doc. a. 1363 (Est. Univ. xix, 38). De hon nos surten deu mil purnes de vergonyes y deshonra, Cons. casat 49. ¿Sabeu què n'és sortit, de sa consulta?, Alcover Cont. 38.
|| 6. Resultar, esdevenir (de tal o tal manera). Mas ell ho diu del seu rotló, que surt molt fluix, Somni J. Joan 2572. Perque te surtan un poch bé, Penya Poes. 150. Es una de ses coses que li han sortit millor, Ignor. 2.
|| 7. Dir o fer alguna cosa inesperada (per enginyosa, estrambòtica, absurda, graciosa, etc.). Sens dubte per porer sortir després dient que no les havien dexats declarar, Aurora 228. Sortir com un pinyol de cirera o com un picat d'aranya: reaccionar de paraula vivament, amb gran decisió o amb agressivitat. Sortir amb un ciri trencat: expressar una idea absurda o fora de lloc.
II. tr.
|| 1. ant. Sortejar, distribuir en sorts; classificar. Que alguna persona no sortesça ne faça sortir ne git per sort cuyrs ne boquines ne boldrons en la carrera dels mercaders, Mostassaf 55. Algun sortidor de lana no gos ne presumesca sortir lana alguna que sia falça o encamarada... ans là on semblant lana tròpien, mentre la sortiran, aquella... degen trossejar, Mostassaf 94 Sien tinguts firar cascun vespre les pells e sortir aquells per tots aquells qui'n pendran part, doc. a. 1499 (BSAL, vii, 158).
|| 2. Produir (efecte); cast. surtir. Que us plàcia... continuar la dita refformació sortescha son degut effecte, doc. any 1449 (RLR, xlix, 296). Volen que aquella sortesca a son effecte, doc. a. 1514 (Botet Mon. iii, 492).
    Loc.
—a) Ara surt l'ofici!: exclamació humorística amb què s'indica que acaba de dir-se o fer se improvisament una cosa més o menys inoportuna (Mall.).—b) Sortir del solc, o de polleguera, o de botador, o de cistella, o de fogó, o de test: exaltar-se massa, perdre la serenitat.—c) Sortir a rotlo: sortir al mig, presentar-se, deixar-se veure públicament.—d) Sortir de la parròquia: complir el precepte pasqual (Mall.).—e) Sortir (o Sortir-ne) amb la seva: aconseguir algú allò que es proposava. «Faig el que puc per esser regidor, però no sé si sortiré amb la meva». Mogueren plet... i a forsa d'untar ses corrioles en sortiren amb la seva, Alcover Cont. 49.—f) Surti d'allà on surti (o Surti del llevant, surti del ponent): sigui com sigui, passi el que passi.
    Fon.:
suɾtí (or., bal.); soɾtí (occ., mall.); soɾtíɾ (Vinaròs). En els dialectes pirenenc-oriental (Catalunya francesa), valencià i alguerès, és inusitat el verb sortir, en lloc del qual s'usa eixir. Aquest s'usa també a Eivissa, però en concurrència amb sortir. A Mallorca i Menorca, en el català oriental i a la major part del català occidental predomina sortir, encara que s'usa eixir en certes frases fetes i en la llengua literària. (V. eixir).
    Conjug.:
La flexió normal d'aquest verb en català literari és aquesta: Pres. d'indic.: surt o surto, surts, surt, sortim, sortiu, surten;—Pret. imperfet: sortia, sorties, sortía, sortíem, sortíeu, sortien;—Perfet simple: sortí, sortires, sortí, sortirem, sortíreu, sortiren;—Futur: sortiré, sortiràs, sortirà, sortirem, sortireu, sortiran;—Pres. de subj.: surti, surtis, surti, sortim, sortiu, surtin;—Optatiu: sortís, sortissis, sortís, sortíssim, sortíssiu, sortissin;—Imperatiu: surt, sortim, sortiu. En alguns textos antics apareix la conjugació incoativa (sorteixen, sorteix, etc.), però actualment no s'usen sinó quan el verb és transitiu i significa ‘produir efecte’ (II, || 2).
    Etim.:
insegura en conjunt, però evident en alguns detalls. L'accepció II || 1 ve del llatí sortire, derivat de sorte, ‘sort’. Les accepcions de l'apartat I, o sia, les que corresponen a l'ús intransitiu de sortir, tenen el seu paral·lel en el fr. sortir, per al qual alguns filòlegs han admès la mateixa etimologia llatina sortire i altres han recorregut a un *surctire derivat de *surctum, participi vulgar de surgere, ‘sorgir, aparèixer’. Semànticament té més versemblança aquesta darrera etimologia, i fonèticament és ben normal. Ara, que el més probable és que hi hagi hagut una concurrència entre els dos verbs llatins sortire i *surctire, i que s'hagin influït mútuament. També cal considerar emparentat amb el nostre sortir el cast. surtir, sobretot en el significat de ‘brollar, saltar’. En català antic apareixen textos en què sortir sembla tenir un sentit de ‘saltar’ mestost que de ‘anar de dintre a fora’, per exemple en aquests passatges: Sortí del lit | e mig guarit | yo me'n partí, Spill 965; Lo moltonet | e fill d'ovella, | si morta ella, | de cabra mama, | com cabró mama, | corre, surt, salta, Spill 9113. Aquest significat sembla afavorir l'etimologia *surctire ‘sorgir, brotar’.