Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. trencador
veure  2. trencador
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. TRENCADOR, -ORA m. i f.
|| 1. Que trenca; cast. rompedor, quebrador. Especialment: a) Treballador que talla el suro a peces de vuit pams quadrats (BDC, xiii, 154).—b) El qui talla i treu les pedres de la pedrera; cast. cantero. Eren deguts als mestres de la obre de la esgleya e als trencadors, doc. a. 1418 (BSAL, xii, 257). Qualsevol trencador de pedra, doc. a. 1674 (BSAL, xxi, 318).—c) Violador, transgressor; cast. quebrantador. Si neguns emperò trencadors seran de nostra prohibició, doc. a. 1254-61 (Miret Templers 341). Nós volents vós axí com a trencadors de paus e de treves esser punits, doc. a. 1379 (Capmany Mem. 391). Peccats notoris, ço és, fetillers, trenquadors de festes, Sermons SVF, i, 193.
|| 2. m. Instrument per a trencar alguna cosa. Especialment: a) Eina semblant a unes estenalles que serveix per a estellar la clovella de les nous, ametlles, pinyons, etc.; cast. cascanueces. Trencador de pinyons, Torra Dicc.—b) pl. Bregadores de cànem o de lli (Mall., Men.); cast. agramadera.c) Eina que s'empra per a trencar o ratllar el suro, en la indústria tapera.—d) Eina de torner, a manera de badaina de 12 mm. d'ample per 4 mm. de gruix (Torelló).—e) Bigalot per a trencar oliva (Mall.).—f) Punta de proa del llagut, que trenca el corrent del riu (Móra d'Ebre).
    Fon.:
tɾəŋkəðó (or., bal.); tɾeŋkaðó (occ.); tɾeŋkaóɾ (val.).
    Etim.:
derivat de trencar amb el sufix dor (< llatí -tōre).

2. TRENCADOR, -ORA adj.
Que es pot trencar o s'ha de trencar; cast. quebrantable. Encara observament no trencador manam fermament esser gordat, doc. segle XIII (Anuari IEC, i, 317).
    Etim.:
derivat de trencar amb el sufix -dor (< llatí -tōriu).