INTRODUCCIÓ

I. RESUM HISTÒRIC DE L'OBRA DEL DICCIONARI

Antecedents.

Segons el llarg subtítol que duu aquest Diccionari, és una obra comprensiva de la llengua que es parla "al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les illes Balears, al departament francès dels Pirineus Orientals, a les Valls d'Andorra, al marge oriental d'Aragó i a la ciutat d'Alguer de Sardenya".

El nom que designa més pròpiament aquesta llengua és l'adjectiu català: en dir llengua catalana queda denominat el conjunt de formes de parlar pròpies de totes les comarques indicades en el subtítol. La raó d'aquesta denominació és el fet, històricament demostrat, que Catalunya va esser el punt de partida des d'on, en l'edat mitjana, aquesta llengua es va estendre, per la repoblació, a les altres regions esmentades. En virtut de la Reconquista contra els musulmans, en els segles XI a XIII, es va propagar la llengua a les terres orientals d'Aragó, a les illes Balears i al País Valencià; i en les guerres de la corona d'Aragó per terres d'Itàlia, a mitjan segle XIV, la ciutat de l'Alguer va esser evacuada pels sards i repoblada de gent catalana.

Aquesta llengua va tenir una gran florida literària mentre la corona d'Aragó va estar vinculada a monarques de la dinastia catalana. S'inicia la decadència després que, per la unió de les corones aragonesa i castellana (1474) i pel descobriment d'Amèrica, Castella adquireix la preponderància política, cultural i econòmica damunt tota la Península Ibérica. Per augmentar la depressió del català, el primer rei borbònic, Felip V, vencedor de la guerra de successió, es venja dels països catalans partidaris de l'arxiduc Carles d'Austria, promulgant el Decret de Nova Planta (1714), pel qual s'anul·len els Furs de Catalunya, i en posteriors ordenacions del mateix rei i del seu successor Carles III es procura ofegar la vitalitat del català en l'ensenyança i en tota mena de manifestacions públiques. La nostra llengua quedava així reduïda quasi exclusivament a l'ús parlat i casolà; però es conservà amb una vivacitat admirable, sobretot a les regions més allunyades de les grans ciutats, com un foc colgat que en el moment històric oportú havia de revifar-se en una nova flamarada.

Al primer terç del segle XIX, el Romanticisme, reaccionant contra el neoclassicisme i contra el dogmatisme centralista de la Revolució Francesa, determina una tendència de retorn a les antigues nacionalitats i a l'estudi de l'element popular i particular de cada contrada, i per tant, a la preferència pel vernacle en aquelles regions que havien perdut l'autonomia política i estaven en camí d'esser absorbides també culturalment per entitats polítiques més poderoses.

En el nostre país, sotmès a la influència cada vegada més intensa de Castella, la reacció romàntica determina un retorn a l'estudi i l'ús del català, i desplegant-se aquesta tendència d'una manera creixent i cada cop més vasta, constitueix un moviment cultural, anomenat Renaixença perquè per ell sembla que la llengua catalana torna a néixer per a la literatura després d'una dormició que era molt semblant a la mort.

La Renaixença es produeix simultàniament a les tres grans regions de llengua catalana: el Principat, les illes Balears i el País Valencià. Als Jocs Florals de Barcelona, des de la seva restauració (1859), concorren cada any escriptors de tot el territori lingüístic, de manera que persisteix la consciència d'unitat; però aquesta consciència es troba en una minoria culturalment selecta, mentre que la gran massa, deformada per la desmembració general en "províncies" i per la gravitació cap als centres estatals de Madrid, havia perdut tota cohesió amb les regions germanes de raça i d'idioma. La gent del País Valencià diu que parla "valencià", i la de les Illes diu que parla "mallorquí", o "menorquí", o "eivissenc", però no català. El confusionisme s'augmenta pel fet d'haver-se estès el nom de "llemosí", absurdament aplicat a aquesta llengua nostra com a conseqüència del prestigi assolit pels grans trobadors medievals de la regió de Limoges. Els valencians i baleàrics, per no dir-se catalans, acceptaven amb gust la denominació de llemosí, mentre que els catalans "de Catalunya" que iniciaven la Renaixença, en emprar llur llengua literàriament, també li donaven el nom de llemosina:

                En llemosí sonà lo meu primer vagit
                quan del mugró matern la dolça llet bevia;
                en llemosí al Senyor pregava cada dia
                i càntics llemosins somiava cada nit,

diu Bonaventura Carles Aribau, el poeta barceloní que llança el primer crit de renaixença amb la seva oda La Pàtria (1833).

La preponderància del castellà havia arribat a un punt en què, per la gent inculta -que és la gran majoria-, el nostre vernacle era considerat com un dialecte en el sentit d'un llenguatge inferior, dependent o satèl·lit del que era presentat com a únic idioma hispànic: el castellà. Aquest estat de coses havia d'influir, naturalment, damunt els estudiosos que es dedicaven a redactar vocabularis o diccionaris del nostre vernacle. Com que generalment aquestes obres s'escrivien perquè el gran públic pogués traduir del castellà al seu dialecte o del seu dialecte al castellà, les obres lexicogràfiques realitzades en els segles XVIII i XIX es caracteritzen per llur fragmentació regional: els diccionaris fets en el Principat es titulaven diccionari català; els que apareixien a l'antic Regne de València es deien diccionari valencià; els que sortien a Mallorca es deien diccionari mallorquí, i fins i tot hi havia diccionaris menorquins, editats a la petita illa de Menorca. Ja feia segles que a València i a les illes no quedava res d'aquella consciència d'unitat per la qual els diputats mallorquins del segle XIV deien al rei En Pere el Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblats en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...."

No és que sigui absurd de titular valencià o mallorquí un diccionari, si el seu contingut és el d'una regió i no de tot el territori de l'idioma; l'absurd era de creure que cada regió i cada illa fos un territori idiomàtic especial, independent de les altres illes o comarques veïnes. Als darrers temps de la decadència, els mallorquins i valencians ignoraven o no volien creure que llur llengua era una simple modalitat del català, i els erudits locals que feien diccionaris posaven en els seus aplecs lexicogràfics els mots que consideraven pertanyents a llur contrada, sense adonar-se -salvant honroses excepcions- que el 80 per cent d'aquells mots, i precisament els fonamentals, eren sempre els mateixos a Catalunya, al País Valencià i a les Balears.

Aquesta desorientació s'anava mitigant per obra dels literats comarcals i de les minories que seguien les directrius assenyalades pels iniciadors de la Renaixença. Els estudis de Milà i Fontanals havien contribuït a fixar un criteri unitari, i doctes gramàtics i humanistes insulars, com Marià Aguiló i Tomàs Forteza, començaven a prendre el bon camí per a l'estudi científic del català com a branca important de la Romània.

Inicis del Diccionari.

Vers aquells darrers anys del segle XIX aparegué i es formà la forta personalitat de Mossèn Antoni Maria Alcover, iniciador del present Diccionari. Era un clergue camperol, de tremp entusiasta i bel·licós, que, enduit per una intensa afecció a la literatura popular, es va dedicar a recollir de la boca dels pagesos les cançons i rondalles populars, que en aquell temps encara conservavon una gran vitalitat. El resultat més important d'aquell treball de joventut de Mn. Alcover ha estat la gran col·lecció de contes populars titulada Aplec de Rondaies Mallorquines, d'una extensió considerable (24 volums) i d'un estil tan graciós que ha fet, des del seu primer volum, les delícies de les successives generacions de gent mallorquina.

Ara bé, la replega de cançons i rondalles implicava la notació d'un gran nombre de mots arcaics i dialectals, que, segons les constatacions de Mn. Alcover, no es trobaven registrats dins cap diccionari. Això li donà la idea de fer-ne un que no fos una simple còpia amplificada dels diccionaris anteriors, sinó el fruit d'una replega de materials de primera mà, feta interrogant la gent a base de qüestionaris sistemàtics. Com que Mn. Alcover tenia un concepte clar de la unitat idiomàtica dels països compresos dins la zona que va de Perpinyà fins a Alacant i de Fraga fins a Maó, va decidir que el seu diccionari no havia d'esser local ni regional, sinó nacional, comprensiu del llenguatge de totes aquelles regions. I no sols això, sinó que volgué que el seu diccionari no fos únicament dialectològic, sinó també històric i fornit de documentació literària: volia que fos ensems sincrònic i diacrònic, amb dimensió horitzontal en l'espai i amb dimensió vertical dins el temps.

En l'any 1900, després de consultar el seu projecte amb els principals literats i gramàtics de Mallorca i de Barcelona, li donà expressió pública en una Lletra de Convit a tots els amics de la llengua catalana, amb la qual invitava tothom a col·laborar a la replega de vocabulari, fos de la llengua parlada ("llenguatge vivent"), fos de la llengua escrita; donava instruccions als col·laboradors per a la redacció de "cèdules" o fitxes lexicogràfiques; organitzava un cos de corresponsals a les diverses comarques i un de secretaris per a rebre i ordenar els materials que anessin arribant al centre de l'organització, radicat en el domicili del mateix Mossèn Alcover.

Aquesta crida o invitació obtingué un èxit extraordinari a totes les regions de parla catalana, i de totes arribaren a Mn. Alcover paraules d'elogi i oferiments de col·laboració. Per a mantenir el contacte i fomentar l'entusiasme de la gent, pel desembre de 1901 començà a publicar el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, periòdic mensual que era una barreja de revista filològica, de crònica de l'obra del Diccionari i de palestra on es polemitzava i es refutaven objeccions i atacs d'enemics interiors i exteriors.

L'obra del Diccionari de Mossèn Alcover era una empresa d'amor i d'entusiasme, fruit d'una devoció fervorosa a la llengua vernacla i de la decisió enèrgica de salvar-la dels perills que l'amenaçaven i que han fet desaparèixer tantes cultures minoritàries de situació semblant a la nostra. Aquests propòsits eren, exactament, l'antítesi dels que animaven aquella inefable Sociedad Económica de Amigos del País de Palma de Mallorca, que l'any 1835 havia dirigit una crida al públic per a fer un Diccionario mallorquín-castellano per "contribuir a la generalización del habla nacional entre nosotros y a la desaparición, en lo posible, del dialecto mallorquín a lo menos en el trato de las personas cultas, lo cual mira como un paso para la mayor civilización de la provincia". Els Amigos del País creien fer obra patriòtica i civilitzadora procurant la desaparició del vernacle de Mallorca. Mossèn Alcover, en nom del patriotisme i de la civilització, procurava amb totes les seves forces de salvar aquest vernacle i tornar-li l'esplendor que segles enrere havia tingut.

Des del primer moment, alliçonat pel seu mestre Tomàs Forteza que li havia imbuït el concepte de la unitat idiomàtica, va titular la seva obra Diccionari de la llengua catalana, donant al mot català el sentit amplíssim de "procedent o derivat de Catalunya". Així s'anomenà l'obra en projecte, fins a l'any 1918, en què, per raons extracientífiques -de les quals parlarem més envant-, va canviar el títol originari convertint-lo en Diccionari Català-Valencià-Balear.

Els primers treballs.

La replega es va organitzar en els dos aspectes que ja he indicats: a) Llengua viva; b) Llengua escrita.

La llengua parlada a les diverses comarques era recollida, d'una banda, per gent que hi vivia, i d'altra banda, pel mateix Alcover, que recorria en freqüents viatges el territori lingüístic català. La seva presència, pertot allà on passava, despertava l'entusiasme i el desig de cooperar a la seva empresa, i això li servia per a formar el seu cos de col·laboradors. Per un altre costat, la investigació que ell personalment realitzava li anava donant una formació dialectològica molt completa, com es va demostrar al cap d'alguns anys amb la publicació del seu treball titulat Una mica de dialectologia catalana, que era un comentari minuciós del capítol Das Catalanische de Morel-Fatio i Saroïhandy en el Grundriss der romanischen Philologie de Gröber. Amb aquell extens article d'Alcover, segons Meyer-Lübke, "queda fundada la Dialectologia catalana, i cal que tots els qui s'ocupen de qualsevol aspecte dels dialectes catalans s'adrecin en primer lloc a aquest treball".

El llenguatge escrit, o sigui, el lèxic d'obres literàries, de documents d'arxiu i de diccionaris anteriors, també era anotat en cèdules -una per a cada mot- a les quals es transcrivia, a més del mot corresponent, un fragment de frase on aquell figurava, a fi de donar als futurs redactors del Diccionari una idea més o menys aproximada del significat i ús gramatical de la paraula. Les cèdules de llengua escrita eren redactades per col·laboradors especials (clergues, seminaristes, mestres d'escola, arxivers, advocats etc.) que treballaven amb un gran entusiasme però sovint amb poca regularitat, amb inconstància i amb una tècnica defectuosa; alguns n'hi havia, però, de molt bons i que actuaven de manera molt eficient i profitosa.

Tant els qui treballaven sobre la llengua escrita com els qui aportaven materials de la llengua parlada, complien aquesta tasca d'una manera completament desinteressada, per entusiasme, per patriotisme i per afecte a la persona de Mossèn Alcover, que esdevenia el símbol vivent del renaixementlingüístic dels països catalans. Molts s'apuntaven com a col·laboradors per un engrescament momentani o per complaure Mossèn Alcover -que ja era conegut pertot amb el nom de l'apòstol de la llengua catalana-, però després no feien res, o feien molt poc, per a col·laborar. La llista dels col·laboradors reclutats en els primers cinc anys de propaganda conté 1.643 noms, entre els quals hi havia figures molt altes de la intel·lectualitat, de la clerecia i de la classe mitjana del país; però només una desena part d'aquell nombre eren d'aquells que Mossèn Alcover anomenava "col·laboradors que tenen poca son", dels quals publicava els noms en el Bolletí per a fer-los servir d'exemple que estimulés els qui "tenien molta son".

Sigui com sigui, aquells primers col·laboradors arribaren a aportar més de 700.000 cèdules lexicogràfiques, que van esser ordenades alfabèticament dins una calaixera de 33 calaixos. Aquesta calaixera -de la qual tornaré parlar- es va fer famosa i es convertí, per als catalans entusiastes, en una mena d'urna sagrada, d'arca d'aliança de la catalanitat.

El valor de símbol que Mn. Alcover i la seva obra tenien, va adquirir una gloriosa aurèola d'apoteosi en ocasió del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, organitzat per Mn. Alcover i celebrat a Barcelona els dies 13 a 18 d'octubre de 1906. En el projecte d'aquest Congrés havia tingut una participació molt important el catalanòfil alemany professor Bernhard Schädel, però l'organitzador i el cap visible en va ser Mn. Alcover. Tres mil congressistes es reuniren en aquella assemblea; això prova que no es tractava d'un simple congrés d'especialistes, sinó d'un gran aplec sentimental que interessava i agitava tot un poble.

Propulsió de l'estudi científic del català.

Entorn de l'obra del Diccionari s'inicia en els primers anys d'aquest segle -i es consolida després- l'estudi científic de la llengua catalana. Mossèn Alcover, ja prop de la quarantena, comença la seva formació filològica, estudiant les obres de Milà i Fontanals, Friedrich Diez, Meyer-Lübke i altres autors. Els primers anys és un simple autodidacte que es va formant tot sol; després contreu amistat amb el professor B. Schädel, de Halle, que estudia a fons el català i es converteix en el mestre de Mn. Alcover quant a fonètica i dialectologia. L'estiu de 1906, Schädel i Alcover fan plegats un viatge de quaranta dies pels Pirineus catalans, durant el qual tots dos treballen fort, repartint-se sistemàticament la feina: Schädel investiga la fonètica, i Alcover el lèxic i la flexió verbal.

El Congrés Internacional de la Llengua Catalana, a la tardor d'aquell mateix any, obre perspectives noves a la investigació i a la normalització del català.

L'estiu de 1907, Mossèn Alcover fa un viatge de quatre mesos per França, Alemanya, Austria, Suïssa i Itàlia, amb una doble finalitat: a) practicar els idiomes d'aquells països per a poder llegir obres fonamentals de filologia que no existien en espanyol; b) conèixer personalment els grans mestres de la romanística, assistir a les seves lliçons i demanar-los orientació per a fer el diccionari i la gramàtica en consonància amb l'estat avançat de la ciència lingüística d'aquell temps. Els anys 1912 i 1913 repetiria els viatges a l'estranger, estenent-los fins a Bèlgica i Gran Bretanya.

Per iniciativa de Schädel, secundada resoltament per Alcover i pels dirigents de la política cultural catalana, es va convocar un concurs per enviar tres joves catalans a les universitats d'Europa central, on obtinguessin una formació sòlida en filologia romànica que els permetés de col·laborar a la realització del Diccionari. Aquests tres estipendiats foren Pere Barnils, Antoni Griera i Manuel de Montoliu.

L'any 1911, l'Institut d'Estudis Catalans, que es componia d'una secció de Ciències i una d'Història i Arqueologia, va ser ampliat amb la fundació d'una Secció Filològica, la missió primordial de la qual era de fer el diccionari i la gramàtica del català literari, però estenent les seves activitats a la investigació dialectal, a la de la llengua antiga i a l'expansió del català.

Mossèn Alcover va ser elegit president de la Secció Filològica de l'Institut, i al cap d'alguns anys de treballar conjuntament amb els filòlegs i literats catalans va portar a Barcelona la seva cèlebre calaixera, dins la qual havia arribat a reunir 900.000 cèdules lexicogràfiques. Tot semblava ben encaminat, tant per al treball d'investigació com per al de codificació de la llengua.

Etapa de lluita.

Però ben prest aparegueren divergències: unes, d'ordre tècnic, degudes a una diversitat de criteri científic; altres, d'ordre administratiu; i totes, agreujades pel caràcter rústic i agressiu de Mossèn Alcover.

Les úniques divergències que ací interessa de tractar són les referents a la tècnica filològica. Eren prou greus i profundes. La més important afectava la manera d'enfocar la feina lexicogràfica: Alcover defensava de sempre la idea de fer un sol diccionari que contingués la totalitat de la llengua catalana en el temps i en l'espai; és a dir, que fos ensems dialectal, històric i literari. Els altres membres de la Secció Filològica opinaven que calia fer tres diccionaris: el dels dialectes, el de la llengua literària moderna i el de la llengua antiga. Les discussions es feien interminables, i Mossèn Alcover en treia la impressió que hom volia boicotejar el seu gran projecte de diccionari integral substituint-lo per empreses parcials i difícils de delimitar.

Hi havia també discrepàncies sobre el mètode a seguir per a preparar l'Atlas Lingüístic de Catalunya, en el qual treballaven Alcover i Griera. El resultat va ser que Alcover es retirà de l'empresa de l'Atlas, la qual romangué totalment a les mans de Mn. Griera.

En un altre domini menys científic -però també de caràcter tècnic, i potser més perillós per les seves repercussions entre el gran públic-, hi havia divergències referents a l'ortografia, que l'Institut havia normalitzat contra el gust de molts d'escriptors, entre els quals es trobava el mateix Alcover, president de la Secció Filològica de l'Institut.

Les discrepàncies es feren cada vegada més fondes i la tensió cada cop més forta. Mossèn Alcover era un home mancat de tota diplomàcia i les seves reaccions esdevenien massa sovint violentes. Arribà un moment que la coexistència resultà impossible, i el canonge mallorquí se separà dels seus col·legues i se'n tornà la calaixera a Mallorca per fer el diccionari amb independència total de l'Institut. Però no quedà en silenci: publicà un llarg manifest en el qual denunciava tot allò que creia dolent o defectuós en l'organització de l'Institut i en la conducta dels dirigents del catalanisme. Aquests mostraren llur reacció contra el rebel mallorquí, qui, insistint en les seves acusacions i atacs personals en altres manifests encara més durs, produí una defecció massiva d'amistats, i aquell home que havia estat l'ídol popular va acabar essent considerat l'enemic número u de Catalunya.

Per guanyar-se les simpaties de les regions valenciana i balear davant l'aversió dels catalans, va canviar el nom de Diccionari de la llengua catalana substituint-lo pel de Diccionari català-valencià-balear: un nom certament confusionari, perquè fa inevitable de comparar-lo amb títols com diccionari català-llatí o francès-alemany; però mai no s'haurà pogut dir amb més raó que el nom no fa a la cosa: aquest diccionari, amb un nom tan expressiu d'una idea de fragmentació, ha esdevingut l'obra més eficaç per a posar de relleu la unitat essencial de la llengua catalana dins tot aquest domini lingüístic, políticament tan incoherent.

Mancat de recursos econòmics, Alcover demanà ajut al Govern espanyol. El rei Alfons XIII s'hi va interessar personalment, i les Corts acordaren una subvenció de 25.000 pessetes anuals per a contribuir a les despeses del diccionari.

Lluna plena i quart minvant.

La preparació del Diccionari prengué aleshores (1920) un ritme de gran rapidesa: es reorganitzà el cos de col·laboradors amb elements nous, actius, pagats decorosament; jo n'era un, que enviava cèdules de llengua viva i escrita des de Menorca. Veient la meva inclinació a la filologia, Mossèn Alcover em va cridar a Mallorca i m'encarregà del secretariat de l'organització, amb la missió principal de revisar les cèdules aportades pels col·laboradors i de preparar-me científicament per a la redacció del Diccionari. Vaig tenir per mestres el mateix Alcover i els professors alemanys B. Schädel i W. Meyer-Lübke; vaig estudiar metòdicament les obres bàsiques i les millors revistes de romanística; vaig fer amb el mateix Alcover un viatge de cinc mesos per tot el territori català continental i diversos viatges per les tres illes Balears, sempre recollint informació sobre la llengua viva i dibuixant gran quantitat d'objectes típics. Amb la feinada col·lectiva d'aquells anys, el cúmul de materials lexicogràfics va augmentar fins a més de tres milions de cèdules, i en lloc de l'única històrica calaixera primitiva, de 33 calaixos, van quedar plenes quatre calaixeres amb un total de 120 calaixos. Un equip de quatre senyoretes dirigit per Joan Riutort, el criat i administrador de Mn. Alcover, va treballar cinc anys en l'ordenació alfabètica d'aquest gran cedulari.

El 31 de gener de 1924 començàrem la redacció definitiva. Hi treballàvem Mn. Alcover, fra Miquel Colom, franciscà, i jo. Més envant ens ajudà, fent l'aprenentatge de redactor, fra Rafel Ginard Bauçà, també franciscà; però tant aquest com fra Colom, al cap de poc temps, van esser destinats pels superiors a altres ministeris de llur estat sacerdotal, i quedàrem d'únics redactors Mossèn Alcover i jo. La part que ell hi prenia era relativament escassa, perquè tenia altres obligacions i estava sempre ficat en lluites que li absorbien algunes hores diàries, mentre que jo tenia a la meva disposició totes les hores del dia per a la feina lexicogràfica.

Cap a la fi de 1925 publicàrem un prospecte i vuit pàgines de mostra-facsímil del Diccionari, que contenien els articles compresos alfabèticament entre els mots alena i aletejar. Aquesta mostra sorprengué molta gent, perquè la propaganda dels enemics havia insistit a escampar la idea que el Diccionari seria una obra mancada de serietat, plena de les notes grotesques pròpies de l'estil alcoverí; i hagueren de confessar que les pàgines de mostra eren serioses, ponderades, objectives i concises, com esqueia a una publicació científica.

La subvenció de l'Estat per al Diccionari va continuar donant-se durant sis anys consecutius. Gràcies a ella, es pogué fer tot el que es va fer de viatges, replega de materials, ordenació de cèdules i redacció dels primers fascicles. Però en el juny de 1926 cessà de rajar aquella font d'ingressos. El Govern havia emprès una política de restriccions, i una de les partides que se suprimiren en el pressupost 1926-27 va ser la subvenció del Diccionari.

Es segur que, a part de la posició d'austeritat econòmica del Govern, hi hagué influències especials contra el manteniment de la subvenció. L'ofensiva general contra Mossèn Alcover arribava fins a les esferes ministerials i havia de produir un efecte relativament fàcil si es té en compte que l'objectiu principal de la concessió del subsidi -posar en evidència la fragilitat espiritual del catalanisme polític- ja estava aconseguit amb aquells sis anys d'ajudar esplèndidament a una obra cultural catalana que el catalanisme havia repudiat.

Suprimida la subvenció, Mn. Alcover quedava en una situació molt delicada. Anava a començar la publicació del Diccionari i havia de plantar cara a les grans despeses que això implicava, sense tenir un nombre de subscriptors que fos suficient, ni de molt, per a cobrir-les. Els subscriptors que tenia en aquell moment eren, en gran part, mallorquins; de valencians en tenia pocs, i de catalans del Principat gairebé cap.

El tenaç Alcover va veure el perill, però no perdé el coratge ni s'aturà. A les acaballes de 1926 aparegué el primer fascicle d'aquest Diccionari, i amb lentitud però sense interrupcions es va continuar en els anys següents la publicació fins a acabar-se, en vida de Mossèn Alcover, el primer volum (1930). L'obra iniciada al començament del segle prenia, a la fi, forma visible en aquells fascicles elaborats segons el pla vastíssim que el canonge mallorquí havia concebut des del primer moment: diccionari de la llengua antiga i moderna, literària i dialectal, tot en una peça.

Quina diferència, però, de la disposició del públic de 1901 a la dels anys 30! L'obra que s'havia anunciat com un evangeli entre explosions d'entusiasme i d'adhesió fervorosa, arribava a la seva plenitud enmig de la indiferència dels uns i de l'odi dels altres, com a resultat de les campanyes de Mn. Alcover i de la contrapropaganda dels seus adversaris. Hi havia, també, l'inconvenient de la gran extensió que l'obra hauria de tenir: exigiria dotzenes d'anys per a arribar a terme, i naturalment molta gent estava poc disposta a subscriure's a una obra de la qual era ben problemàtica la continuïtat i molt més insegur l'acabament.

I encara hi havia gent que s'hi hauria subscrit, vista la forma seriosa en què l'obra apareixia; però fins i tot per als de millor disposició existia un inconvenient greu: l'ortografia. El Diccionari no sortia d'acord amb les normes ortogràfiques de l'Institut, i sortia amb una sèrie de contranormes (la y grega, la ch final, etc.) que feien pràcticament inadmissible el Diccionari per al gran públic. Conseqüència de tot això: subscripció nul·la a Catalunya, i notòriament insuficient a les Balears i a València.

Darrers anys de Mn. Alcover.

En aquell any 1926, les úniques ajudes oficials que tenia l'obra del Diccionari eren una subvenció de 3.000 pessetes de la Diputació de Barcelona, una de 500 de la Diputació de les Balears i una altra també de 500 de l'Ajuntament de la Ciutat de Mallorca: total 4.000 pessetes, que no bastaven per a res davant l'escassesa de subscriptors. Mossèn Alcover estava, doncs, reduït a les seves pròpies forces, que en l'aspecte econòmic eren ben escasses. Es resignà, esperant temps millors, i anà publicant el Diccionari aplicant-hi els seus escassos estalvis i la paga de canonge i de degà; més envant arribà a endeutar-se amb la seva família i amb els col·laboradors més immediats, i quan morí (gener de 1932) estava completament arruïnat.

La seva salut començà a decaure visiblement l'any 1927, i pel març de 1928 sofrí el primer atac apoplèctic, que l'obligà a reduir el treball i a abstenirse de la feina intel·lectual intensa; hagué de cessar, per tant, en la redacció del Diccionari, per la dificultat que tenia per a concentrar-se i coordinar les idees; i com que era incapaç d'observar un règim de repòs absolut, es dedicà a fer cèdules lexicals de llibres, a escriure rondalles i a compondre obres ascètiques.

Cap a l'any 1928 s'alçà com a gran defensor de Mn. Alcover el canonge Joan Rotger, que escriví un llibre biogràfic titulat Don Antonio María, promogué una activa propaganda per obtenir un augment de subscriptors mallorquins i organitzà un homenatge en dos volums: una Miscelánea Balear, bastant fluixa de contingut, i una Miscelánea Filológica on col·laboraren trenta professors, entre els quals hi havia figures tan il·lustres com Paul Aebischer, Louis Gauchat, Maurice Grammont, Wilhelm Meyer-Lübke, Fritz Krüger, Gerhard Rohlfs, Leo Spitzer, etc. Mentrestant anaven apareixent algunes recensions ben favorables sobre el Diccionari, i això contribuïa a esvair entre els intel·lectuals catalans el prejudici amb què de primer miraven aquesta obra.

La precària situació física, social i econòmica de Mossèn Alcover feia témer que, morint ell, els seus materials científics (cedularis, biblioteca, manuscrits, etc.) anassin a parar a gent que s'hi volgués lucrar i quedassin perduts per a l'obra de tants d'anys projectada. Per evitar aquesta eventualitat catastròfica, formàrem una societat editorial Alcover-Moll-Riutort, i de mort de Mossèn Alcover les seves accions passaren a formar part del capital social sense interferències de ningú.

El problema ortogràfic continuava perjudicant l'acceptació del Diccionari. Jo proposava a Mn. Alcover de renunciar al seu sistema ortogràfic personal; ell no s'hi decidia, però em digué que, de mort d'ell, jo fes el canvi d'ortografia així com volgués. Per tenir garantia pública d'aquesta bona disposició seva, li vaig demanar d'editar, com a publicació anexa al Diccionari, un tractadet d'ortografia, que jo redactaria, segons les normes de l'Institut. Ell hi vingué a bé, i a la seva mateixa impremta i per compte de la societat editorial que ell presidia, s'imprimí en 1931 la meva Ortografia Mallorquina, que obtingué molt bona acollida i s'hagué de reeditar el mateix any.

Dia 8 de gener de 1932, morí Mn. Alcover, del tercer atac de feridura. Al cap de poc temps vaig comprar al soci Riutort les seves participacions en la societat editorial; aquesta va quedar dissolta, i jo vaig prendre damunt mi tota la responsabilitat de continuar el Diccionari.

Guerra i postguerra.

Les dificultats que se'm presentaven eren molt grans. Primerament, les d'ordre econòmic: jo estava mancat de capital i havia de mantenir una família amb el meu treball personal; l'única sortida que tenia a l'abast era d'explotar industrialment la petita impremta que Mossèn Alcover havia muntat per a fer el Diccionari; em vaig fer, doncs, impressor. La impremta "Mossèn Alcover" es va prestigiar ràpidament, va adquirir una clientela selecta, vaig poder augmentar el personal i la maquinària, i del producte de la impremta vaig anar vivint, però invertint en aquella feina industrial les millors hores, que pel meu gust hauria dedicat al Diccionari i a la investigació filològica. Era allò del primum vivere, que no escolta raons ni admet excuses.

Les altres dificultats venien de la mateixa obra del Diccionari. Calia vèncer l'hostilitat o la indiferència de la major part del públic català, que encara es recordava de les agressions de Mn. Alcover contra el catalanisme. Vaig creure que la tàctica millor per a vèncer l'oposició seria de seguir publicant el Diccionari sense fer soroll, confiant que l'obra mateixa faria comprendre a la gent que, lluny d'esser un empresa anticatalanista, era un gran monument a la cultura catalana. Efectivament cada fascicle que amb penes i treballs anava publicant era una nova peça de convicció en favor del Diccionari, i la part més selecta del públic català començava a reaccionar favorablement. Vaig reemprendre la publicació del Bolletí (interrompuda des de 1926), que va servir per a intensificar les relacions entre Mallorca i Catalunya; vaig concórrer amb èxit als certàmens de l'Institut d'Estudis Catalans, cosa que m'incorporà a les tasques d'aquella institució, i vaig establir contactes personals amb Pompeu Fabra i amb Lluís Nicolau d'Olwer per a tornar a situar el Diccionari sota el patronatge de l'Institut. Les gestions anaven per bon camí, però la rebel·lió del 6 d'octubre de 1934 provocà l'enfonsament de la Generalitat i la ruptura de la vida cultural catalana. Mentrestant jo havia acabat la impressió del volum II i començava la del tercer, fent-hi l'adaptació a l'ortografia moderna.

Els anys 1934 i 1935 van tenir singular importància dins la meva vida, perquè, després de seguir un curset intensiu de fonètica i dialectologia espanyoles donat pel professor Tomás Navarro en el "Centro de Estudios Históricos" de Madrid, vaig iniciar la meva col·laboració a la replega de materials per a l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica i vaig fer, altra vegada, llargs viatges d'enquesta pels territoris de llengua catalana en companyia del filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner. Aquells viatges reforçaren la meva base dialectològica i em permeteren de conèixer aspectes nous de la llengua viva, que, naturalment, eren utilíssims per a la part del Diccionari que em quedava per redactar.

El primer semestre de 1936, les relacions culturals entre Mallorca i Catalunya s'intensificaren amb un "Missatge als mallorquins" firmat pels més il·lustres intel·lectuals catalans, al qual correspongueren més de 150 professors, escriptors i artistes insulars en una "Resposta als catalans", entre els firmants de la qual vaig figurar, com a director de l'Obra del Diccionari. La publicació d'aquesta "Resposta" va precedir de pocs dies l'alçament del 18 de juliol, amb el qual començà la guerra civil. Catalunya i Mallorca romangueren incomunicades, l'una a la zona republicana i l'altra a la zona franquista. Aquesta incomunicació va impedir que es consolidàs la col·laboració projectada entre les dues regions germanes.

L'any 1943 vingué Sanchis Guarner a residir a Mallorca i s'incorporà al treball del Diccionari en concepte de redactor auxiliar. La seva missió era de revisar les cèdules lexicogràfiques, completar-les, seleccionar-les i fer l'ordenació provisional dels significats. Amb aquesta labor preparatòria em feia guanyar molt de temps; la meva feina de redacció definitiva dels articles resultava abreujada i simplificada. Sanchis Guarner va treballar al meu costat fins a l'any 1959, en què se n'anà a viure a la seva València natal, quan ja mancava poc més d'un volum per a tenir enllestida la redacció de l'obra. Per als dos darrers toms m'ajudà en aquesta feina tècnica la meva filla Anna Moll Marquès.

La intervenció de Sanchis Guarner, que representava una despesa per retribució ben justificada, va ser possible gràcies a la generositat de l'industrial barceloní senyor Enric Pérez i Capdevila, que bestreia diners en proporció a l'avançament de la feina de redacció amb el pacte de recuperar-los sense interessos i sense data fixa quan l'obra ja donés benefici, si n'arribava a donar. Més envant, el mateix senyor Pérez va bestreure, en les mateixes condicions, una suma considerable perquè poguéssim adquirir d'una vegada tot el paper necessari per als cinc darrers toms. Amb aquestes i altres aportacions el senyor Pérez i Capdevila es va convertir en el mecenes més important del Diccionari en els anys més difícils de la nostra obra.

En la mateixa etapa, dels anys 1948 a 1960, va participar molt activament en les nostres tasques el jove professor Antoni Amorós i Borràs, actuant amb gran dinamisme com a secretari de redacció i com a organitzador de relacions.

La redacció continuava sense interrompre's, però lentament. Sempre em trobava entrebancat per la necessitat i l'obligació d'atendre la impremta: la feina industrial m'absorbia el temps que hauria volgut dedicar a la tasca científica. L'any 1947 vaig tenir ocasió -i la vaig aprofitar- de vendre la impremta, i amb això vaig tenir lliures totes les hores, fora les que esmerçava com a professor d'ensenyança mitjana. Aquesta llibertat em permeté no sols d'activar la redacció del Diccionari, sinó també reprendre els viatges d'estudi per a l'Atlas Lingüístic, escriure llibres i donar impuls a l'editorial.

L'embranzida final.

La publicació del Diccionari, amb tot i això, encara estava aturada. No he tingut mai gaire esperit comercial, i davant les grans dimensions de l'empresa no em sentia amb coratge per a llançar-m'hi. Va ser necessari que el gran amic Miquel Marquès Coll, que reuneix les millors qualitats d'idealista i d'home de negocis, m'animàs amb la seva paraula persuasiva i m'asseguràs que el moment era propici i que l'empresa reeixiria. Era l'any 1949 quan, contagiat del seu optimisme, vaig decidir continuar la impressió de fascicles del Diccionari. Ho vaig anunciar en un manifest publicat a la premsa diària, i al cap de pocs dies ja es va veure una reacció favorable del públic. Entre els qui més d'hora respongueren a la meva crida i es convertiren en protectors insignes de l'obra, he de citar el professor Joan Mascaró, mallorquí resident a Cambridge, i l'industrial Rafel Griera i Plans, de Barcelona. Els he d'anomenar amb especial gratitud perquè, a més d'esser els primers, d'ells dos prové indirectament tota l'organització de la propaganda intel·ligent i entusiasta que es formà a Barcelona, repercutí a totes les regions i determinà l'afluència de subscriptors que havia de fer possible la continuació i l'acabament de l'obra.

Aquesta propulsió, iniciada a Mallorca per una Comissió Patrocinadora presidida per la poetessa Maria Antònia Salvà, prengué una força extraordinària quan els senyors Manuel Blasi i Mora, Joan Ballester i Canals i Joan Mateu i Ballester, constituïts en secretariat de propaganda, s'encarregaren d'organitzar a Barcelona, amb vertadera tècnica publicitària, la difusió del Diccionari. Es formà en aquella capital una Comissió Patrocinadora nodridíssima, presidida per Joan Antoni Maragall, i amb una activa campanya de premsa, ràdio, conferències, exposicions, fires del llibre, etc., arribà a tots els racons de Catalunya la notícia de la represa de l'obra i la invitació a ajudar-la. Una altra Comissió Patrocinadora, constituïda a València i presidida per Nicolau Primitiu Gómez, desplegà també una notable i fructuosa activitat a les terres meridionals.

El resultat de tot aquest moviment va ser una important afluència de subscriptors que permeté d'activar la publicació amb un ritme inusitat, com es reflecteix en aquestes dates d'acabament dels volums: III, 1950; IV, 1951; V, 1953; VI, 1954; VII, 1955; VIII, 1957; IX, 1959; X, 1962. La impressió dels dos primers havia durat nou anys (1926-1935); la dels altres vuit es va fer en tretze anys (1949-1962).

A més dels protectors insignes que he anomenat abans, n'hi hagué d'altres que, en un grau major o menor de protecció, ajudaren l'obra amb aportacions superiors a les dels subscriptors normals. Els noms d'aquestes benemèrites persones i corporacions han estat consignats, en testimoni d'honor i gratitud, a les contraportades dels volums d'aquesta obra, des del volum tercer fins al desè i últim. No en puc repetir ací la llarga llista, però crec que és de justícia -per l'esplendidesa del subsidi- fer una menció especial del mecenatge extraordinari que han exercit la Fundació Joan March per als volums VIII, IX i X, i l'Ajuntament de Barcelona per a la reedició dels volums primer i segon.

L'aparició del darrer volum va coincidir amb la data del primer centenari del naixement de Mossèn Alcover. Això donà ocasió a diversos actes de recordança i honor dedicats al gran apòstol de la llengua catalana, iniciador de la nostra obra: publicació de la seva biografia; declaració de fill adoptiu de la Ciutat de Mallorca; col·locació d'una làpida a l'enfront de la casa on va morir; curset de conferències sobre la seva personalitat; certàmens literaris i escolars amb Premis "Mossèn Alcover"; exposició de les seves obres i d'objectes referents a ell i a les activitats que va exercir.

Ara bé, l'èxit obtingut en la propaganda del Diccionari no sols va fer possible l'acabament de la publicació, sinó que determinà l'exhauriment d'alguns volums, perquè el tiratge inicial, fet amb escassesa de mitjans, havia estat més tost reduït. La manca d'existències començà pel volum primer, continuà amb el tercer, el segon i el quart, i seguirà amb tots els altres. Del tercer endavant, el problema de reeditar-los és insignificant, perquè són volums de publicació recent i bastarà reproduir-los sense modificacions, per procediment fotogràfic; però el primer i el segon, impresos entre els anys 1926 i 1935 i redactats amb ortografia "cismàtica", no es podien reimprimir sense sotmetre'ls a una revisió i reforma profunda perquè poguessin estar al mateix nivell de modernitat ortogràfica i científica que els posteriors. En aquests trenta anys darrers la filologia catalana havia progressat, s'havien publicat obres importants, s'havien rectificat teories etimològiques, havia aparegut documentació nova, i tots aquests factors havien d'esser tinguts en compte si volíem evitar una desproporció notable entre els primers volums, antiquats, i els altres vuit, adaptats a l'estat actual de la ciència.

Per això ha estat molt laboriosa la reimpressió del tom II (1965) i sobretot la d'aquest volum primer: s'han hagut de tornar a compondre totalment en composició manual, de lletra en lletra, i amb una multitud de correccions ortogràfiques i d'afegits i modificacions del text, que feien molt difícil la feina de la impremta. Sense comptar les correccions d'ortografia, en reeditar-se aquest volum s'hi han fet més de vint mil modificacions del text.

Això no vol dir que s'hi hagi augmentat sensiblement el nombre d'articles; més que introduir articles nous, ha convingut ampliar la informació dels que ja hi havia a la 1.^a SIZE="2"> edició, afegint-hi cites documentals, millorar el redactat de certes definicions i rectificar les etimologies que els estudis recents ens han obligat a revisar. Es en aquest sentit que podem afirmar que aquesta segona edició ha estat posada al dia i que representa una superació molt remarcable del contingut d'aquell primer volum dels anys 1926-1930.

Valencià: Morella: P. Pere Sadurní. Benassal: Mn. Joaquim Garcia Girona i Carles Salvador. Castelló de la Plana: Josep Pascual i Tirado. València: Faustí Barberà. Ontinyent: P. Lluís Fullana Mira. Sanet: Josep M.^a SIZE="2"> Macià i Llompart. Alcoi: Rafel Cantó i Llopis.