INTRODUCCIÓ
I. RESUM HISTÒRIC DE L'OBRA DEL DICCIONARI
Antecedents.
Segons el llarg subtítol que duu aquest Diccionari, és una
obra comprensiva de la llengua que es parla "al Principat de Catalunya, al Regne de
València, a les illes Balears, al departament francès dels Pirineus Orientals, a les
Valls d'Andorra, al marge oriental d'Aragó i a la ciutat d'Alguer de Sardenya".
El nom que designa més pròpiament aquesta llengua és
l'adjectiu català: en dir llengua catalana queda denominat el conjunt
de formes de parlar pròpies de totes les comarques indicades en el subtítol. La raó
d'aquesta denominació és el fet, històricament demostrat, que Catalunya va esser el
punt de partida des d'on, en l'edat mitjana, aquesta llengua es va estendre, per la
repoblació, a les altres regions esmentades. En virtut de la Reconquista contra els
musulmans, en els segles XI a XIII, es va propagar la llengua a les terres orientals
d'Aragó, a les illes Balears i al País Valencià; i en les guerres de la corona d'Aragó
per terres d'Itàlia, a mitjan segle XIV, la ciutat de l'Alguer va esser evacuada pels
sards i repoblada de gent catalana.
Aquesta llengua va tenir una gran florida literària mentre
la corona d'Aragó va estar vinculada a monarques de la dinastia catalana. S'inicia la
decadència després que, per la unió de les corones aragonesa i castellana (1474) i pel
descobriment d'Amèrica, Castella adquireix la preponderància política, cultural i
econòmica damunt tota la Península Ibérica. Per augmentar la depressió del català, el
primer rei borbònic, Felip V, vencedor de la guerra de successió, es venja dels països
catalans partidaris de l'arxiduc Carles d'Austria, promulgant el Decret de Nova Planta
(1714), pel qual s'anul·len els Furs de Catalunya, i en posteriors ordenacions del mateix
rei i del seu successor Carles III es procura ofegar la vitalitat del català en
l'ensenyança i en tota mena de manifestacions públiques. La nostra llengua quedava així
reduïda quasi exclusivament a l'ús parlat i casolà; però es conservà amb una
vivacitat admirable, sobretot a les regions més allunyades de les grans ciutats, com un
foc colgat que en el moment històric oportú havia de revifar-se en una nova flamarada.
Al primer terç del segle XIX, el Romanticisme, reaccionant
contra el neoclassicisme i contra el dogmatisme centralista de la Revolució Francesa,
determina una tendència de retorn a les antigues nacionalitats i a l'estudi de l'element
popular i particular de cada contrada, i per tant, a la preferència pel vernacle en
aquelles regions que havien perdut l'autonomia política i estaven en camí d'esser
absorbides també culturalment per entitats polítiques més poderoses.
En el nostre país, sotmès a la influència cada vegada
més intensa de Castella, la reacció romàntica determina un retorn a l'estudi i l'ús
del català, i desplegant-se aquesta tendència d'una manera creixent i cada cop més
vasta, constitueix un moviment cultural, anomenat Renaixença perquè per ell
sembla que la llengua catalana torna a néixer per a la literatura després d'una
dormició que era molt semblant a la mort.
La Renaixença es produeix simultàniament a les tres grans
regions de llengua catalana: el Principat, les illes Balears i el País Valencià. Als
Jocs Florals de Barcelona, des de la seva restauració (1859), concorren cada any
escriptors de tot el territori lingüístic, de manera que persisteix la consciència
d'unitat; però aquesta consciència es troba en una minoria culturalment selecta, mentre
que la gran massa, deformada per la desmembració general en "províncies" i per
la gravitació cap als centres estatals de Madrid, havia perdut tota cohesió amb les
regions germanes de raça i d'idioma. La gent del País Valencià diu que parla
"valencià", i la de les Illes diu que parla "mallorquí", o
"menorquí", o "eivissenc", però no català. El confusionisme
s'augmenta pel fet d'haver-se estès el nom de "llemosí", absurdament aplicat a
aquesta llengua nostra com a conseqüència del prestigi assolit pels grans trobadors
medievals de la regió de Limoges. Els valencians i baleàrics, per no dir-se catalans,
acceptaven amb gust la denominació de llemosí, mentre que els catalans "de
Catalunya" que iniciaven la Renaixença, en emprar llur llengua literàriament,
també li donaven el nom de llemosina:
En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia
i càntics llemosins somiava cada nit,
diu Bonaventura Carles Aribau, el poeta barceloní que
llança el primer crit de renaixença amb la seva oda La Pàtria (1833).
La preponderància del castellà havia arribat a un punt en
què, per la gent inculta -que és la gran majoria-, el nostre vernacle era considerat com
un dialecte en el sentit d'un llenguatge inferior, dependent o satèl·lit del
que era presentat com a únic idioma hispànic: el castellà. Aquest estat de
coses havia d'influir, naturalment, damunt els estudiosos que es dedicaven a redactar
vocabularis o diccionaris del nostre vernacle. Com que generalment aquestes obres
s'escrivien perquè el gran públic pogués traduir del castellà al seu dialecte
o del seu dialecte al castellà, les obres lexicogràfiques realitzades en els segles
XVIII i XIX es caracteritzen per llur fragmentació regional: els diccionaris fets en el
Principat es titulaven diccionari català; els que apareixien a l'antic Regne de
València es deien diccionari valencià; els que sortien a Mallorca es deien diccionari
mallorquí, i fins i tot hi havia diccionaris menorquins, editats a la
petita illa de Menorca. Ja feia segles que a València i a les illes no quedava res
d'aquella consciència d'unitat per la qual els diputats mallorquins del segle XIV deien
al rei En Pere el Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblats en aquella illa sien
catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...."
No és que sigui absurd de titular valencià o mallorquí
un diccionari, si el seu contingut és el d'una regió i no de tot el territori de
l'idioma; l'absurd era de creure que cada regió i cada illa fos un territori idiomàtic
especial, independent de les altres illes o comarques veïnes. Als darrers temps de la
decadència, els mallorquins i valencians ignoraven o no volien creure que llur llengua
era una simple modalitat del català, i els erudits locals que feien diccionaris posaven
en els seus aplecs lexicogràfics els mots que consideraven pertanyents a llur contrada,
sense adonar-se -salvant honroses excepcions- que el 80 per cent d'aquells mots, i
precisament els fonamentals, eren sempre els mateixos a Catalunya, al País Valencià i a
les Balears.
Aquesta desorientació s'anava mitigant per obra dels
literats comarcals i de les minories que seguien les directrius assenyalades pels
iniciadors de la Renaixença. Els estudis de Milà i Fontanals havien contribuït a fixar
un criteri unitari, i doctes gramàtics i humanistes insulars, com Marià Aguiló i Tomàs
Forteza, començaven a prendre el bon camí per a l'estudi científic del català com a
branca important de la Romània.
Inicis del Diccionari.
Vers aquells darrers anys del segle XIX aparegué i es
formà la forta personalitat de Mossèn Antoni Maria Alcover, iniciador del present
Diccionari. Era un clergue camperol, de tremp entusiasta i bel·licós, que, enduit per
una intensa afecció a la literatura popular, es va dedicar a recollir de la boca dels
pagesos les cançons i rondalles populars, que en aquell temps encara conservavon una gran
vitalitat. El resultat més important d'aquell treball de joventut de Mn. Alcover ha estat
la gran col·lecció de contes populars titulada Aplec de Rondaies Mallorquines,
d'una extensió considerable (24 volums) i d'un estil tan graciós que ha fet, des del seu
primer volum, les delícies de les successives generacions de gent mallorquina.
Ara bé, la replega de cançons i rondalles implicava la
notació d'un gran nombre de mots arcaics i dialectals, que, segons les constatacions de
Mn. Alcover, no es trobaven registrats dins cap diccionari. Això li donà la idea de
fer-ne un que no fos una simple còpia amplificada dels diccionaris anteriors, sinó el
fruit d'una replega de materials de primera mà, feta interrogant la gent a base de
qüestionaris sistemàtics. Com que Mn. Alcover tenia un concepte clar de la unitat
idiomàtica dels països compresos dins la zona que va de Perpinyà fins a Alacant i de
Fraga fins a Maó, va decidir que el seu diccionari no havia d'esser local ni regional,
sinó nacional, comprensiu del llenguatge de totes aquelles regions. I no sols això,
sinó que volgué que el seu diccionari no fos únicament dialectològic, sinó també
històric i fornit de documentació literària: volia que fos ensems sincrònic i
diacrònic, amb dimensió horitzontal en l'espai i amb dimensió vertical dins el temps.
En l'any 1900, després de consultar el seu projecte amb els
principals literats i gramàtics de Mallorca i de Barcelona, li donà expressió pública
en una Lletra de Convit a tots els amics de la llengua catalana, amb la qual
invitava tothom a col·laborar a la replega de vocabulari, fos de la llengua parlada
("llenguatge vivent"), fos de la llengua escrita; donava instruccions als
col·laboradors per a la redacció de "cèdules" o fitxes lexicogràfiques;
organitzava un cos de corresponsals a les diverses comarques i un de secretaris per a
rebre i ordenar els materials que anessin arribant al centre de l'organització, radicat
en el domicili del mateix Mossèn Alcover.
Aquesta crida o invitació obtingué un èxit extraordinari
a totes les regions de parla catalana, i de totes arribaren a Mn. Alcover paraules d'elogi
i oferiments de col·laboració. Per a mantenir el contacte i fomentar l'entusiasme de la
gent, pel desembre de 1901 començà a publicar el Bolletí del Diccionari de la
Llengua Catalana, periòdic mensual que era una barreja de revista filològica, de
crònica de l'obra del Diccionari i de palestra on es polemitzava i es refutaven
objeccions i atacs d'enemics interiors i exteriors.
L'obra del Diccionari de Mossèn Alcover era una empresa
d'amor i d'entusiasme, fruit d'una devoció fervorosa a la llengua vernacla i de la
decisió enèrgica de salvar-la dels perills que l'amenaçaven i que han fet desaparèixer
tantes cultures minoritàries de situació semblant a la nostra. Aquests propòsits eren,
exactament, l'antítesi dels que animaven aquella inefable Sociedad Económica de
Amigos del País de Palma de Mallorca, que l'any 1835 havia dirigit una crida al
públic per a fer un Diccionario mallorquín-castellano per "contribuir a la
generalización del habla nacional entre nosotros y a la desaparición, en lo posible, del
dialecto mallorquín a lo menos en el trato de las personas cultas, lo cual mira como un
paso para la mayor civilización de la provincia". Els Amigos del País
creien fer obra patriòtica i civilitzadora procurant la desaparició del vernacle de
Mallorca. Mossèn Alcover, en nom del patriotisme i de la civilització, procurava amb
totes les seves forces de salvar aquest vernacle i tornar-li l'esplendor que segles enrere
havia tingut.
Des del primer moment, alliçonat pel seu mestre Tomàs
Forteza que li havia imbuït el concepte de la unitat idiomàtica, va titular la seva obra
Diccionari de la llengua catalana, donant al mot català el sentit
amplíssim de "procedent o derivat de Catalunya". Així s'anomenà l'obra en
projecte, fins a l'any 1918, en què, per raons extracientífiques -de les quals parlarem
més envant-, va canviar el títol originari convertint-lo en Diccionari
Català-Valencià-Balear.
Els primers treballs.
La replega es va organitzar en els dos aspectes que ja he
indicats: a) Llengua viva; b) Llengua escrita.
La llengua parlada a les diverses comarques era recollida,
d'una banda, per gent que hi vivia, i d'altra banda, pel mateix Alcover, que recorria en
freqüents viatges el territori lingüístic català. La seva presència, pertot allà on
passava, despertava l'entusiasme i el desig de cooperar a la seva empresa, i això li
servia per a formar el seu cos de col·laboradors. Per un altre costat, la investigació
que ell personalment realitzava li anava donant una formació dialectològica molt
completa, com es va demostrar al cap d'alguns anys amb la publicació del seu treball
titulat Una mica de dialectologia catalana, que era un comentari minuciós del
capítol Das Catalanische de Morel-Fatio i Saroïhandy en el Grundriss der
romanischen Philologie de Gröber. Amb aquell extens article d'Alcover, segons
Meyer-Lübke, "queda fundada la Dialectologia catalana, i cal que tots els qui
s'ocupen de qualsevol aspecte dels dialectes catalans s'adrecin en primer lloc a aquest
treball".
El llenguatge escrit, o sigui, el lèxic d'obres
literàries, de documents d'arxiu i de diccionaris anteriors, també era anotat en
cèdules -una per a cada mot- a les quals es transcrivia, a més del mot corresponent, un
fragment de frase on aquell figurava, a fi de donar als futurs redactors del Diccionari
una idea més o menys aproximada del significat i ús gramatical de la paraula. Les
cèdules de llengua escrita eren redactades per col·laboradors especials (clergues,
seminaristes, mestres d'escola, arxivers, advocats etc.) que treballaven amb un gran
entusiasme però sovint amb poca regularitat, amb inconstància i amb una tècnica
defectuosa; alguns n'hi havia, però, de molt bons i que actuaven de manera molt eficient
i profitosa.
Tant els qui treballaven sobre la llengua escrita com els
qui aportaven materials de la llengua parlada, complien aquesta tasca d'una manera
completament desinteressada, per entusiasme, per patriotisme i per afecte a la persona de
Mossèn Alcover, que esdevenia el símbol vivent del renaixementlingüístic dels països
catalans. Molts s'apuntaven com a col·laboradors per un engrescament momentani o per
complaure Mossèn Alcover -que ja era conegut pertot amb el nom de l'apòstol de la
llengua catalana-, però després no feien res, o feien molt poc, per a col·laborar.
La llista dels col·laboradors reclutats en els primers cinc anys de propaganda conté
1.643 noms, entre els quals hi havia figures molt altes de la intel·lectualitat, de la
clerecia i de la classe mitjana del país; però només una desena part d'aquell nombre
eren d'aquells que Mossèn Alcover anomenava "col·laboradors que tenen poca
son", dels quals publicava els noms en el Bolletí per a fer-los servir
d'exemple que estimulés els qui "tenien molta son".
Sigui com sigui, aquells primers col·laboradors arribaren a
aportar més de 700.000 cèdules lexicogràfiques, que van esser ordenades alfabèticament
dins una calaixera de 33 calaixos. Aquesta calaixera -de la qual tornaré parlar-
es va fer famosa i es convertí, per als catalans entusiastes, en una mena d'urna sagrada,
d'arca d'aliança de la catalanitat.
El valor de símbol que Mn. Alcover i la seva obra tenien,
va adquirir una gloriosa aurèola d'apoteosi en ocasió del Primer Congrés Internacional
de la Llengua Catalana, organitzat per Mn. Alcover i celebrat a Barcelona els dies 13 a 18
d'octubre de 1906. En el projecte d'aquest Congrés havia tingut una participació molt
important el catalanòfil alemany professor Bernhard Schädel, però l'organitzador i el
cap visible en va ser Mn. Alcover. Tres mil congressistes es reuniren en aquella
assemblea; això prova que no es tractava d'un simple congrés d'especialistes, sinó d'un
gran aplec sentimental que interessava i agitava tot un poble.
Propulsió de l'estudi científic del català.
Entorn de l'obra del Diccionari s'inicia en els primers anys
d'aquest segle -i es consolida després- l'estudi científic de la llengua catalana.
Mossèn Alcover, ja prop de la quarantena, comença la seva formació filològica,
estudiant les obres de Milà i Fontanals, Friedrich Diez, Meyer-Lübke i altres autors.
Els primers anys és un simple autodidacte que es va formant tot sol; després contreu
amistat amb el professor B. Schädel, de Halle, que estudia a fons el català i es
converteix en el mestre de Mn. Alcover quant a fonètica i dialectologia. L'estiu de 1906,
Schädel i Alcover fan plegats un viatge de quaranta dies pels Pirineus catalans, durant
el qual tots dos treballen fort, repartint-se sistemàticament la feina: Schädel
investiga la fonètica, i Alcover el lèxic i la flexió verbal.
El Congrés Internacional de la Llengua Catalana, a la
tardor d'aquell mateix any, obre perspectives noves a la investigació i a la
normalització del català.
L'estiu de 1907, Mossèn Alcover fa un viatge de quatre
mesos per França, Alemanya, Austria, Suïssa i Itàlia, amb una doble finalitat: a)
practicar els idiomes d'aquells països per a poder llegir obres fonamentals de filologia
que no existien en espanyol; b) conèixer personalment els grans mestres de la
romanística, assistir a les seves lliçons i demanar-los orientació per a fer el
diccionari i la gramàtica en consonància amb l'estat avançat de la ciència
lingüística d'aquell temps. Els anys 1912 i 1913 repetiria els viatges a l'estranger,
estenent-los fins a Bèlgica i Gran Bretanya.
Per iniciativa de Schädel, secundada resoltament per
Alcover i pels dirigents de la política cultural catalana, es va convocar un concurs per
enviar tres joves catalans a les universitats d'Europa central, on obtinguessin una
formació sòlida en filologia romànica que els permetés de col·laborar a la
realització del Diccionari. Aquests tres estipendiats foren Pere Barnils, Antoni Griera i
Manuel de Montoliu.
L'any 1911, l'Institut d'Estudis Catalans, que es componia
d'una secció de Ciències i una d'Història i Arqueologia, va ser ampliat amb la
fundació d'una Secció Filològica, la missió primordial de la qual era de fer el
diccionari i la gramàtica del català literari, però estenent les seves activitats a la
investigació dialectal, a la de la llengua antiga i a l'expansió del català.
Mossèn Alcover va ser elegit president de la Secció
Filològica de l'Institut, i al cap d'alguns anys de treballar conjuntament amb els
filòlegs i literats catalans va portar a Barcelona la seva cèlebre calaixera,
dins la qual havia arribat a reunir 900.000 cèdules lexicogràfiques. Tot semblava ben
encaminat, tant per al treball d'investigació com per al de codificació de la llengua.
Etapa de lluita.
Però ben prest aparegueren divergències: unes, d'ordre
tècnic, degudes a una diversitat de criteri científic; altres, d'ordre administratiu; i
totes, agreujades pel caràcter rústic i agressiu de Mossèn Alcover.
Les úniques divergències que ací interessa de tractar
són les referents a la tècnica filològica. Eren prou greus i profundes. La més
important afectava la manera d'enfocar la feina lexicogràfica: Alcover defensava de
sempre la idea de fer un sol diccionari que contingués la totalitat de la llengua
catalana en el temps i en l'espai; és a dir, que fos ensems dialectal, històric i
literari. Els altres membres de la Secció Filològica opinaven que calia fer tres
diccionaris: el dels dialectes, el de la llengua literària moderna i el de la llengua
antiga. Les discussions es feien interminables, i Mossèn Alcover en treia la impressió
que hom volia boicotejar el seu gran projecte de diccionari integral substituint-lo per
empreses parcials i difícils de delimitar.
Hi havia també discrepàncies sobre el mètode a seguir per
a preparar l'Atlas Lingüístic de Catalunya, en el qual treballaven Alcover i Griera. El
resultat va ser que Alcover es retirà de l'empresa de l'Atlas, la qual romangué
totalment a les mans de Mn. Griera.
En un altre domini menys científic -però també de
caràcter tècnic, i potser més perillós per les seves repercussions entre el gran
públic-, hi havia divergències referents a l'ortografia, que l'Institut havia
normalitzat contra el gust de molts d'escriptors, entre els quals es trobava el mateix
Alcover, president de la Secció Filològica de l'Institut.
Les discrepàncies es feren cada vegada més fondes i la
tensió cada cop més forta. Mossèn Alcover era un home mancat de tota diplomàcia i les
seves reaccions esdevenien massa sovint violentes. Arribà un moment que la coexistència
resultà impossible, i el canonge mallorquí se separà dels seus col·legues i se'n
tornà la calaixera a Mallorca per fer el diccionari amb independència total de
l'Institut. Però no quedà en silenci: publicà un llarg manifest en el qual denunciava
tot allò que creia dolent o defectuós en l'organització de l'Institut i en la conducta
dels dirigents del catalanisme. Aquests mostraren llur reacció contra el rebel
mallorquí, qui, insistint en les seves acusacions i atacs personals en altres manifests
encara més durs, produí una defecció massiva d'amistats, i aquell home que havia estat
l'ídol popular va acabar essent considerat l'enemic número u de Catalunya.
Per guanyar-se les simpaties de les regions valenciana i
balear davant l'aversió dels catalans, va canviar el nom de Diccionari de la llengua
catalana substituint-lo pel de Diccionari català-valencià-balear: un nom
certament confusionari, perquè fa inevitable de comparar-lo amb títols com diccionari
català-llatí o francès-alemany; però mai no s'haurà pogut dir amb més
raó que el nom no fa a la cosa: aquest diccionari, amb un nom tan expressiu d'una idea de
fragmentació, ha esdevingut l'obra més eficaç per a posar de relleu la unitat essencial
de la llengua catalana dins tot aquest domini lingüístic, políticament tan incoherent.
Mancat de recursos econòmics, Alcover demanà ajut al
Govern espanyol. El rei Alfons XIII s'hi va interessar personalment, i les Corts acordaren
una subvenció de 25.000 pessetes anuals per a contribuir a les despeses del diccionari.
Lluna plena i quart minvant.
La preparació del Diccionari prengué aleshores (1920) un
ritme de gran rapidesa: es reorganitzà el cos de col·laboradors amb elements nous,
actius, pagats decorosament; jo n'era un, que enviava cèdules de llengua viva i escrita
des de Menorca. Veient la meva inclinació a la filologia, Mossèn Alcover em va cridar a
Mallorca i m'encarregà del secretariat de l'organització, amb la missió principal de
revisar les cèdules aportades pels col·laboradors i de preparar-me científicament per a
la redacció del Diccionari. Vaig tenir per mestres el mateix Alcover i els professors
alemanys B. Schädel i W. Meyer-Lübke; vaig estudiar metòdicament les obres bàsiques i
les millors revistes de romanística; vaig fer amb el mateix Alcover un viatge de cinc
mesos per tot el territori català continental i diversos viatges per les tres illes
Balears, sempre recollint informació sobre la llengua viva i dibuixant gran quantitat
d'objectes típics. Amb la feinada col·lectiva d'aquells anys, el cúmul de materials
lexicogràfics va augmentar fins a més de tres milions de cèdules, i en lloc de l'única
històrica calaixera primitiva, de 33 calaixos, van quedar plenes quatre
calaixeres amb un total de 120 calaixos. Un equip de quatre senyoretes dirigit per Joan
Riutort, el criat i administrador de Mn. Alcover, va treballar cinc anys en l'ordenació
alfabètica d'aquest gran cedulari.
El 31 de gener de 1924 començàrem la redacció definitiva.
Hi treballàvem Mn. Alcover, fra Miquel Colom, franciscà, i jo. Més envant ens ajudà,
fent l'aprenentatge de redactor, fra Rafel Ginard Bauçà, també franciscà; però tant
aquest com fra Colom, al cap de poc temps, van esser destinats pels superiors a altres
ministeris de llur estat sacerdotal, i quedàrem d'únics redactors Mossèn Alcover i jo.
La part que ell hi prenia era relativament escassa, perquè tenia altres obligacions i
estava sempre ficat en lluites que li absorbien algunes hores diàries, mentre que jo
tenia a la meva disposició totes les hores del dia per a la feina lexicogràfica.
Cap a la fi de 1925 publicàrem un prospecte i vuit pàgines
de mostra-facsímil del Diccionari, que contenien els articles compresos alfabèticament
entre els mots alena i aletejar. Aquesta mostra sorprengué molta gent,
perquè la propaganda dels enemics havia insistit a escampar la idea que el Diccionari
seria una obra mancada de serietat, plena de les notes grotesques pròpies de l'estil
alcoverí; i hagueren de confessar que les pàgines de mostra eren serioses, ponderades,
objectives i concises, com esqueia a una publicació científica.
La subvenció de l'Estat per al Diccionari va continuar
donant-se durant sis anys consecutius. Gràcies a ella, es pogué fer tot el que es va fer
de viatges, replega de materials, ordenació de cèdules i redacció dels primers
fascicles. Però en el juny de 1926 cessà de rajar aquella font d'ingressos. El Govern
havia emprès una política de restriccions, i una de les partides que se suprimiren en el
pressupost 1926-27 va ser la subvenció del Diccionari.
Es segur que, a part de la posició d'austeritat econòmica
del Govern, hi hagué influències especials contra el manteniment de la subvenció.
L'ofensiva general contra Mossèn Alcover arribava fins a les esferes ministerials i havia
de produir un efecte relativament fàcil si es té en compte que l'objectiu principal de
la concessió del subsidi -posar en evidència la fragilitat espiritual del catalanisme
polític- ja estava aconseguit amb aquells sis anys d'ajudar esplèndidament a una obra
cultural catalana que el catalanisme havia repudiat.
Suprimida la subvenció, Mn. Alcover quedava en una
situació molt delicada. Anava a començar la publicació del Diccionari i havia de
plantar cara a les grans despeses que això implicava, sense tenir un nombre de
subscriptors que fos suficient, ni de molt, per a cobrir-les. Els subscriptors que tenia
en aquell moment eren, en gran part, mallorquins; de valencians en tenia pocs, i de
catalans del Principat gairebé cap.
El tenaç Alcover va veure el perill, però no perdé el
coratge ni s'aturà. A les acaballes de 1926 aparegué el primer fascicle d'aquest
Diccionari, i amb lentitud però sense interrupcions es va continuar en els anys següents
la publicació fins a acabar-se, en vida de Mossèn Alcover, el primer volum (1930).
L'obra iniciada al començament del segle prenia, a la fi, forma visible en aquells
fascicles elaborats segons el pla vastíssim que el canonge mallorquí havia concebut des
del primer moment: diccionari de la llengua antiga i moderna, literària i dialectal, tot
en una peça.
Quina diferència, però, de la disposició del públic de
1901 a la dels anys 30! L'obra que s'havia anunciat com un evangeli entre explosions
d'entusiasme i d'adhesió fervorosa, arribava a la seva plenitud enmig de la indiferència
dels uns i de l'odi dels altres, com a resultat de les campanyes de Mn. Alcover i de la
contrapropaganda dels seus adversaris. Hi havia, també, l'inconvenient de la gran
extensió que l'obra hauria de tenir: exigiria dotzenes d'anys per a arribar a terme, i
naturalment molta gent estava poc disposta a subscriure's a una obra de la qual era ben
problemàtica la continuïtat i molt més insegur l'acabament.
I encara hi havia gent que s'hi hauria subscrit, vista la
forma seriosa en què l'obra apareixia; però fins i tot per als de millor disposició
existia un inconvenient greu: l'ortografia. El Diccionari no sortia d'acord amb les normes
ortogràfiques de l'Institut, i sortia amb una sèrie de contranormes (la y
grega, la ch final, etc.) que feien pràcticament inadmissible el Diccionari per
al gran públic. Conseqüència de tot això: subscripció nul·la a Catalunya, i
notòriament insuficient a les Balears i a València.
Darrers anys de Mn. Alcover.
En aquell any 1926, les úniques ajudes oficials que tenia
l'obra del Diccionari eren una subvenció de 3.000 pessetes de la Diputació de Barcelona,
una de 500 de la Diputació de les Balears i una altra també de 500 de l'Ajuntament de la
Ciutat de Mallorca: total 4.000 pessetes, que no bastaven per a res davant l'escassesa de
subscriptors. Mossèn Alcover estava, doncs, reduït a les seves pròpies forces, que en
l'aspecte econòmic eren ben escasses. Es resignà, esperant temps millors, i anà
publicant el Diccionari aplicant-hi els seus escassos estalvis i la paga de canonge i de
degà; més envant arribà a endeutar-se amb la seva família i amb els col·laboradors
més immediats, i quan morí (gener de 1932) estava completament arruïnat.
La seva salut començà a decaure visiblement l'any 1927, i
pel març de 1928 sofrí el primer atac apoplèctic, que l'obligà a reduir el treball i a
abstenirse de la feina intel·lectual intensa; hagué de cessar, per tant, en la redacció
del Diccionari, per la dificultat que tenia per a concentrar-se i coordinar les idees; i
com que era incapaç d'observar un règim de repòs absolut, es dedicà a fer cèdules
lexicals de llibres, a escriure rondalles i a compondre obres ascètiques.
Cap a l'any 1928 s'alçà com a gran defensor de Mn. Alcover
el canonge Joan Rotger, que escriví un llibre biogràfic titulat Don Antonio María,
promogué una activa propaganda per obtenir un augment de subscriptors mallorquins i
organitzà un homenatge en dos volums: una Miscelánea Balear, bastant fluixa de
contingut, i una Miscelánea Filológica on col·laboraren trenta professors,
entre els quals hi havia figures tan il·lustres com Paul Aebischer, Louis Gauchat,
Maurice Grammont, Wilhelm Meyer-Lübke, Fritz Krüger, Gerhard Rohlfs, Leo Spitzer, etc.
Mentrestant anaven apareixent algunes recensions ben favorables sobre el Diccionari, i
això contribuïa a esvair entre els intel·lectuals catalans el prejudici amb què de
primer miraven aquesta obra.
La precària situació física, social i econòmica de
Mossèn Alcover feia témer que, morint ell, els seus materials científics (cedularis,
biblioteca, manuscrits, etc.) anassin a parar a gent que s'hi volgués lucrar i quedassin
perduts per a l'obra de tants d'anys projectada. Per evitar aquesta eventualitat
catastròfica, formàrem una societat editorial Alcover-Moll-Riutort, i de mort de Mossèn
Alcover les seves accions passaren a formar part del capital social sense interferències
de ningú.
El problema ortogràfic continuava perjudicant l'acceptació
del Diccionari. Jo proposava a Mn. Alcover de renunciar al seu sistema ortogràfic
personal; ell no s'hi decidia, però em digué que, de mort d'ell, jo fes el canvi
d'ortografia així com volgués. Per tenir garantia pública d'aquesta bona disposició
seva, li vaig demanar d'editar, com a publicació anexa al Diccionari, un tractadet
d'ortografia, que jo redactaria, segons les normes de l'Institut. Ell hi vingué a bé, i
a la seva mateixa impremta i per compte de la societat editorial que ell presidia,
s'imprimí en 1931 la meva Ortografia Mallorquina, que obtingué molt bona
acollida i s'hagué de reeditar el mateix any.
Dia 8 de gener de 1932, morí Mn. Alcover, del tercer atac
de feridura. Al cap de poc temps vaig comprar al soci Riutort les seves participacions en
la societat editorial; aquesta va quedar dissolta, i jo vaig prendre damunt mi tota la
responsabilitat de continuar el Diccionari.
Guerra i postguerra.
Les dificultats que se'm presentaven eren molt grans.
Primerament, les d'ordre econòmic: jo estava mancat de capital i havia de mantenir una
família amb el meu treball personal; l'única sortida que tenia a l'abast era d'explotar
industrialment la petita impremta que Mossèn Alcover havia muntat per a fer el
Diccionari; em vaig fer, doncs, impressor. La impremta "Mossèn Alcover" es va
prestigiar ràpidament, va adquirir una clientela selecta, vaig poder augmentar el
personal i la maquinària, i del producte de la impremta vaig anar vivint, però invertint
en aquella feina industrial les millors hores, que pel meu gust hauria dedicat al
Diccionari i a la investigació filològica. Era allò del primum vivere, que no
escolta raons ni admet excuses.
Les altres dificultats venien de la mateixa obra del
Diccionari. Calia vèncer l'hostilitat o la indiferència de la major part del públic
català, que encara es recordava de les agressions de Mn. Alcover contra el catalanisme.
Vaig creure que la tàctica millor per a vèncer l'oposició seria de seguir publicant el
Diccionari sense fer soroll, confiant que l'obra mateixa faria comprendre a la gent que,
lluny d'esser un empresa anticatalanista, era un gran monument a la cultura catalana.
Efectivament cada fascicle que amb penes i treballs anava publicant era una nova peça de
convicció en favor del Diccionari, i la part més selecta del públic català començava
a reaccionar favorablement. Vaig reemprendre la publicació del Bolletí
(interrompuda des de 1926), que va servir per a intensificar les relacions entre Mallorca
i Catalunya; vaig concórrer amb èxit als certàmens de l'Institut d'Estudis Catalans,
cosa que m'incorporà a les tasques d'aquella institució, i vaig establir contactes
personals amb Pompeu Fabra i amb Lluís Nicolau d'Olwer per a tornar a situar el
Diccionari sota el patronatge de l'Institut. Les gestions anaven per bon camí, però la
rebel·lió del 6 d'octubre de 1934 provocà l'enfonsament de la Generalitat i la ruptura
de la vida cultural catalana. Mentrestant jo havia acabat la impressió del volum II i
començava la del tercer, fent-hi l'adaptació a l'ortografia moderna.
Els anys 1934 i 1935 van tenir singular importància dins la
meva vida, perquè, després de seguir un curset intensiu de fonètica i dialectologia
espanyoles donat pel professor Tomás Navarro en el "Centro de Estudios
Históricos" de Madrid, vaig iniciar la meva col·laboració a la replega de
materials per a l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica i vaig fer, altra
vegada, llargs viatges d'enquesta pels territoris de llengua catalana en companyia del
filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner. Aquells viatges reforçaren la meva base
dialectològica i em permeteren de conèixer aspectes nous de la llengua viva, que,
naturalment, eren utilíssims per a la part del Diccionari que em quedava per redactar.
El primer semestre de 1936, les relacions culturals entre
Mallorca i Catalunya s'intensificaren amb un "Missatge als mallorquins" firmat
pels més il·lustres intel·lectuals catalans, al qual correspongueren més de 150
professors, escriptors i artistes insulars en una "Resposta als catalans", entre
els firmants de la qual vaig figurar, com a director de l'Obra del Diccionari. La
publicació d'aquesta "Resposta" va precedir de pocs dies l'alçament del 18 de
juliol, amb el qual començà la guerra civil. Catalunya i Mallorca romangueren
incomunicades, l'una a la zona republicana i l'altra a la zona franquista. Aquesta
incomunicació va impedir que es consolidàs la col·laboració projectada entre les dues
regions germanes.
L'any 1943 vingué Sanchis Guarner a residir a Mallorca i
s'incorporà al treball del Diccionari en concepte de redactor auxiliar. La seva missió
era de revisar les cèdules lexicogràfiques, completar-les, seleccionar-les i fer
l'ordenació provisional dels significats. Amb aquesta labor preparatòria em feia guanyar
molt de temps; la meva feina de redacció definitiva dels articles resultava abreujada i
simplificada. Sanchis Guarner va treballar al meu costat fins a l'any 1959, en què se
n'anà a viure a la seva València natal, quan ja mancava poc més d'un volum per a tenir
enllestida la redacció de l'obra. Per als dos darrers toms m'ajudà en aquesta feina
tècnica la meva filla Anna Moll Marquès.
La intervenció de Sanchis Guarner, que representava una
despesa per retribució ben justificada, va ser possible gràcies a la generositat de
l'industrial barceloní senyor Enric Pérez i Capdevila, que bestreia diners en proporció
a l'avançament de la feina de redacció amb el pacte de recuperar-los sense interessos i
sense data fixa quan l'obra ja donés benefici, si n'arribava a donar. Més envant, el
mateix senyor Pérez va bestreure, en les mateixes condicions, una suma considerable
perquè poguéssim adquirir d'una vegada tot el paper necessari per als cinc darrers toms.
Amb aquestes i altres aportacions el senyor Pérez i Capdevila es va convertir en el
mecenes més important del Diccionari en els anys més difícils de la nostra obra.
En la mateixa etapa, dels anys 1948 a 1960, va participar
molt activament en les nostres tasques el jove professor Antoni Amorós i Borràs, actuant
amb gran dinamisme com a secretari de redacció i com a organitzador de relacions.
La redacció continuava sense interrompre's, però
lentament. Sempre em trobava entrebancat per la necessitat i l'obligació d'atendre la
impremta: la feina industrial m'absorbia el temps que hauria volgut dedicar a la tasca
científica. L'any 1947 vaig tenir ocasió -i la vaig aprofitar- de vendre la impremta, i
amb això vaig tenir lliures totes les hores, fora les que esmerçava com a professor
d'ensenyança mitjana. Aquesta llibertat em permeté no sols d'activar la redacció del
Diccionari, sinó també reprendre els viatges d'estudi per a l'Atlas Lingüístic,
escriure llibres i donar impuls a l'editorial.
L'embranzida final.
La publicació del Diccionari, amb tot i això, encara
estava aturada. No he tingut mai gaire esperit comercial, i davant les grans dimensions de
l'empresa no em sentia amb coratge per a llançar-m'hi. Va ser necessari que el gran amic
Miquel Marquès Coll, que reuneix les millors qualitats d'idealista i d'home de negocis,
m'animàs amb la seva paraula persuasiva i m'asseguràs que el moment era propici i que
l'empresa reeixiria. Era l'any 1949 quan, contagiat del seu optimisme, vaig decidir
continuar la impressió de fascicles del Diccionari. Ho vaig anunciar en un manifest
publicat a la premsa diària, i al cap de pocs dies ja es va veure una reacció favorable
del públic. Entre els qui més d'hora respongueren a la meva crida i es convertiren en
protectors insignes de l'obra, he de citar el professor Joan Mascaró, mallorquí resident
a Cambridge, i l'industrial Rafel Griera i Plans, de Barcelona. Els he d'anomenar amb
especial gratitud perquè, a més d'esser els primers, d'ells dos prové indirectament
tota l'organització de la propaganda intel·ligent i entusiasta que es formà a
Barcelona, repercutí a totes les regions i determinà l'afluència de subscriptors que
havia de fer possible la continuació i l'acabament de l'obra.
Aquesta propulsió, iniciada a Mallorca per una Comissió
Patrocinadora presidida per la poetessa Maria Antònia Salvà, prengué una força
extraordinària quan els senyors Manuel Blasi i Mora, Joan Ballester i Canals i Joan Mateu
i Ballester, constituïts en secretariat de propaganda, s'encarregaren d'organitzar a
Barcelona, amb vertadera tècnica publicitària, la difusió del Diccionari. Es formà en
aquella capital una Comissió Patrocinadora nodridíssima, presidida per Joan Antoni
Maragall, i amb una activa campanya de premsa, ràdio, conferències, exposicions, fires
del llibre, etc., arribà a tots els racons de Catalunya la notícia de la represa de
l'obra i la invitació a ajudar-la. Una altra Comissió Patrocinadora, constituïda a
València i presidida per Nicolau Primitiu Gómez, desplegà també una notable i
fructuosa activitat a les terres meridionals.
El resultat de tot aquest moviment va ser una important
afluència de subscriptors que permeté d'activar la publicació amb un ritme inusitat,
com es reflecteix en aquestes dates d'acabament dels volums: III, 1950; IV, 1951; V, 1953;
VI, 1954; VII, 1955; VIII, 1957; IX, 1959; X, 1962. La impressió dels dos primers havia
durat nou anys (1926-1935); la dels altres vuit es va fer en tretze anys (1949-1962).
A més dels protectors insignes que he anomenat abans, n'hi
hagué d'altres que, en un grau major o menor de protecció, ajudaren l'obra amb
aportacions superiors a les dels subscriptors normals. Els noms d'aquestes benemèrites
persones i corporacions han estat consignats, en testimoni d'honor i gratitud, a les
contraportades dels volums d'aquesta obra, des del volum tercer fins al desè i últim. No
en puc repetir ací la llarga llista, però crec que és de justícia -per l'esplendidesa
del subsidi- fer una menció especial del mecenatge extraordinari que han exercit la
Fundació Joan March per als volums VIII, IX i X, i l'Ajuntament de Barcelona per a la
reedició dels volums primer i segon.
L'aparició del darrer volum va coincidir amb la data del
primer centenari del naixement de Mossèn Alcover. Això donà ocasió a diversos actes de
recordança i honor dedicats al gran apòstol de la llengua catalana, iniciador de la
nostra obra: publicació de la seva biografia; declaració de fill adoptiu de la Ciutat de
Mallorca; col·locació d'una làpida a l'enfront de la casa on va morir; curset de
conferències sobre la seva personalitat; certàmens literaris i escolars amb Premis
"Mossèn Alcover"; exposició de les seves obres i d'objectes referents a ell i
a les activitats que va exercir.
Ara bé, l'èxit obtingut en la propaganda del Diccionari no
sols va fer possible l'acabament de la publicació, sinó que determinà l'exhauriment
d'alguns volums, perquè el tiratge inicial, fet amb escassesa de mitjans, havia estat
més tost reduït. La manca d'existències començà pel volum primer, continuà amb el
tercer, el segon i el quart, i seguirà amb tots els altres. Del tercer endavant, el
problema de reeditar-los és insignificant, perquè són volums de publicació recent i
bastarà reproduir-los sense modificacions, per procediment fotogràfic; però el primer i
el segon, impresos entre els anys 1926 i 1935 i redactats amb ortografia
"cismàtica", no es podien reimprimir sense sotmetre'ls a una revisió i reforma
profunda perquè poguessin estar al mateix nivell de modernitat ortogràfica i científica
que els posteriors. En aquests trenta anys darrers la filologia catalana havia progressat,
s'havien publicat obres importants, s'havien rectificat teories etimològiques, havia
aparegut documentació nova, i tots aquests factors havien d'esser tinguts en compte si
volíem evitar una desproporció notable entre els primers volums, antiquats, i els altres
vuit, adaptats a l'estat actual de la ciència.
Per això ha estat molt laboriosa la reimpressió del tom II
(1965) i sobretot la d'aquest volum primer: s'han hagut de tornar a compondre totalment en
composició manual, de lletra en lletra, i amb una multitud de correccions ortogràfiques
i d'afegits i modificacions del text, que feien molt difícil la feina de la impremta.
Sense comptar les correccions d'ortografia, en reeditar-se aquest volum s'hi han fet més
de vint mil modificacions del text.
Això no vol dir que s'hi hagi augmentat sensiblement el
nombre d'articles; més que introduir articles nous, ha convingut ampliar la informació
dels que ja hi havia a la 1.a
SIZE="2"> edició, afegint-hi cites documentals, millorar el
redactat de certes definicions i rectificar les etimologies que els estudis recents ens
han obligat a revisar. Es en aquest sentit que podem afirmar que aquesta segona edició ha
estat posada al dia i que representa una superació molt remarcable del contingut d'aquell
primer volum dels anys 1926-1930.
II. DESCRIPCIO DEL DICCIONARI
Posat que es tracta d'un diccionari integral, que reuneix
els materials de la llengua literària, dialectal, antiga i moderna, la seva elaboració
ha estat molt complexa i molt exposada a defectes de proporció i de metodologia. Per la
mateixa amplitud de contingut, també resulta complex el maneig de l'obra. Caldrà, doncs,
deixar ben aclarits els criteris i mètode adoptats i les orientacions per a la
utilització d'aquest Diccionari.
La llengua parlada.
Primerament, ¿en quin grau ha estat feta la replega del
llenguatge viu, col·loquial, no literari?
Per a fer-la, els redactors hem recorregut diverses vegades
tot el territori lingüístic català, aturant-nos a les localitats més interessants del
punt de vista dialectològic. En la xarxa dels llocs visitats figuren, per una banda, les
capitals de comarca, i per una altra, els pobles més allunyats dels grans centres i més
conservadors d'arcaismes. Aquesta xarxa comprèn devers 300 localitats, a les quals s'ha
fet l'enquesta segons un qüestionari que no sols ens donava el lèxic fonamental de les
diverses branques de l'activitat humana i del món animal i vegetal, sinó també els
trets principals de la fonètica i de la morfologia dialectals. El qüestionari no ha
estat únic: el que Mossèn Alcover utilitzava els primers anys era més succint i
rudimentari que no els que va preparar més tard, quan l'experiència pròpia i les
ensenyances d'altres dialectòlegs li hagueren fet adquirir criteris més metòdics.
Naturalment també hem recollit, fora de qüestionari, totes les particularitats de lèxic
i de gramàtica que sortien espontàniament en la conversa dels individus interrogats o de
qualssevol altres habitants de la localitat on ens trobàvem. Quant a l'espessor de la
xarxa de localitats estudiades a l'illa de Mallorca, cal fer avinent que foren visitades
totes, però només a una tercera part es va fer enquesta sistemàtica amb qüestionari
normal; a les altres dues terceres parts l'enquesta va ser més sumaria.
A part d'aquest treball de recerca directa, hem tingut
l'aportació d'alguns excel·lents col·laboradors que ens enviaren molts de milers de
cèdules de llengua parlada, en les quals donaven preferència, com és natural, als mots
que consideraven típics de llur vila o comarca. Aquesta col·laboració d'estudiosos
locals, més o menys improvisats com a lingüistes però intel·ligents i verídics, ens
ha donat un contingent d'informació molt important, sobretot per a les comarques del
Conflent, Cerdanya, Empordà, Garrotxa, Plana de Vic, Solsonès, Costa de Llevant,
Vallès, Penedès i el Camp de Tarragona, en el domini del català oriental; de l'Urgell,
Segarra, la Terra Alta i la Ribera d'Ebre, en l'occidental; del Maestrat, Plana de
Castelló i Horta de València, en el valencià; i de les tres illes Balears. Aquest equip
d'elements informatius ens ha permès de localitzar, en el Diccionari, els mots i llurs
accepcions, no d'una manera total -car per això hauria calgut fer enquesta a quasi tots
els pobles, cosa impossible-, però sí amb una notable aproximació, de manera que quan
indicam per a un mot -o per a un significat especial d'un mot- els llocs on ha estat
recollit, oferim almenys una orientació molt útil per a aclarir el problema de les
àrees lèxiques.
En el mapa lingüístic adjunt figuren indicades amb signes
especials les localitats on Mossèn Alcover o jo, o tots dos, férem enquesta
dialectològica, i de les quals, per tant, teníem informació directa i ambiental.
Interessa de fer constar les localitats on hem tingut també col·laboradors especialment
actius que ens han enviat informació abundant i fidedigna sobre el llenguatge local. Els
llocs i els informadors respectius són aquests (amb possibles omissions):
Català oriental: Cornellà de Conflent: Mn. Joan
Blazy. Agullana: Joan Climent. Puigcerdà: Mn. Jaume Martí. Girona:
Dr. Josep Pou i Batlle. Banyoles: Joaquim Hostench. Olot: Josep Saderra.
Lledó: Pere Vayreda i Olives. Rabós d'Empordà: Narcís Busquets. Llofriu:
Irene Rocas. St. Feliu de Guíxols: Rafel Patxot i Jubert. Prats de
Lluçanès: Mn. Josep Valls. Torelló: Joan Subirachs. Vic: Mn.
Jaume Collell. Pineda: Emili Genís i Horta. Cardona i Solsona: Mn.
Josep Vendrell. Manresa: Oleguer Miró i Borràs. Barcelona: Melcior
Cases, Francesc de P. Curet, Bonaventura Riera, Emili Vallès. Igualada: Gabriel
Castellà i Raïch. St. Vicenç dels Horts: Llorenç Sallent. Avinyonet del
Penedès: Ramon Puig i Bosch. Tarragona: Agustí M. Gibert. Valls:
Fidel de Moragas. Montblanc: Joan Poblet. Barberà: Mn. Jaume Bofarull. Reus:
Miquel Ventura i Balanyà.
Català occidental: Artesa de Segre: Mn. Ramon
Macarulla. Massalcoreig: Mn. Ferran Esteve. Borges Blanques: Ramon
Arquès i Arrufat. Gandesa: Mn. Joan B. Manyà. Tortosa i Freginals: Mn.
Tomàs Bellpuig.
Valencià: Morella: P. Pere Sadurní. Benassal:
Mn. Joaquim Garcia Girona i Carles Salvador. Castelló de la Plana: Josep Pascual
i Tirado. València: Faustí Barberà. Ontinyent: P. Lluís Fullana
Mira. Sanet: Josep M.a
SIZE="2"> Macià i Llompart. Alcoi: Rafel Cantó i
Llopis.
Balears: Alaró: Antoni Amorós i Borràs. Binissalem:
Mn. Joan Pascual. Felanitx: Miquel Bordoy Oliver. Inca: Mn. Andreu
Caimari Noguera. Mancor: Mn. Bernadí Mateu. Orient: Mn. Bernat Batle. Puigpunyent:
Mn. Sebastià Oliver. Santanyí: Mn. Miquel Clar. Ciutadella: Mn. Joan
Benejam i Josep Moll Casasnovas. Maó: Francesc Pons Sintes.
Cal fer una menció especial d'alguns col·laboradors que
s'han distingit per l'abundància i exactitud de la informació que han aportat sobre una
tècnica o assumpte concret. Els que tinc en el record (i em sap greu ometre'n algun)
són: Joan Sabater i Rafel Monjo Segura, per al ram de nàutica; Angel Sallent i Gotés,
per al de botànica; Mn. Antoni J. Pont i Llodrà, per al de música i coreografia
populars. Melcior Cases en els primers anys i el Dr. Àngel Rivas Miró en els darrers,
han contribuït a completar el Diccionari amb especial esment a les dades contingudes en
diccionaris anteriors.
La llengua escrita.
Per a la replega de la llengua escrita s'han aplicat dos
sistemes principals: primer, despullar i buidar en cèdules tot el vocabulari de certes
obres (feina comanada a col·laboradors no especialitzats); segon, lectura, pels redactors
i col·laboradors especialment preparats, de certes obres o textos, subratllant-ne els
mots que interessava de registrar (i que després eren transcrits en cèdules, sia pels
mateixos especialistes, sia per copistes no especialitzats).
El primer sistema -el buidament integral en cèdules- ha
estat aplicat als diccionaris anteriors, a una multitud d'obres antigues d'importància
excepcional -com el Blanquerna, el Fèlix i el Gentil de Ramon
Llull, les quatre grans cròniques medievals, el Spill de Jaume Roig, el Somni
de Bernat Metge, ets.- i a moltes obres de grans escriptors de la Renaixença, com
Verdaguer, Oller, Llorente, Costa i Llobera, Maragall, Ruyra, etc.
El sistema del subratllat segons el bon criteri dels
redactors s'ha aplicat a un nombre encara més gran d'obres antigues i modernes, entre les
quals hi ha les d'Eiximenis, de Sant Vicenç Ferrer, d'Ausias March, de Roiç de Corella,
de Víctor Català, Vayreda, Sagarra, Carles Riba, Carner, etc. No hem desatès tampoc el
ceduleig de textos antics no literaris, sobretot de nombrosos inventaris, ordenacions,
documents jurídics, etc.
Al costat de textos impresos, figuren en el Diccionari
materials de documentació molt escollits, extrets directament de manuscrits de diversos
arxius per col·laboradors experts en paleografia. Cal citar entre els principals
d'aquests col·laboradors els noms de fra Pere Riera (La Bisbal), Josep Rodrigo Pertegàs
(València), Ignacio Rubio Cambronero (Barcelona), Manuel de Montoliu (Barcelona), Alfons
Damians (Barcelona), Joan Segura (Santa Coloma de Queralt).
Estructura dels articles.
Els articles del Diccionari són d'estructura molt diversa
segons el nombre de significats del mot estudiat, segons la quantitat d'informació que
n'hàgim tingut, segons que es tracti d'un mot vivent o d'un mot arcaic, documentat o no
documentat, amb variants de forma o sense variants, etc. Naturalment, d'un mot documentat
només en un text o d'un mot dialectal d'àrea molt reduïda, no pot resultar cap article
llarg ni cap subdivisió complicada: es dóna la poca informació que en tenim, i prou.
Per a explicar la tècnica total que hem seguit en la
redacció dels articles, prendrem com a mostra un article relativament llarg i abundant de
significats i de sinònims: l'article CABRA.
El mot cap d'article es posa en majúscules
negres, en la seva forma ortogràfica normal (i si té variants importants que hagin de
sortir dins l'article, s'afegeixen a la principal abans de començar les definicions). Ve
després la indicació, en abreviatura, de la categoria gramatical del mot (adj., v.,
adv., etc.) i del gènere (m. o f.) si es tracta d'un substantiu.
El cos fonamental de l'article va dividit segons els
significats del mot, numerats i situats en un ordre lògic (no sempre indiscutible,
naturalment). La definició de cada accepció s'ha fet tenint a la vista les que es donen
en altres diccionaris importants (com el de Hatzfeld-Darmesteter, el de Fabra, etc.),
però sempre amb un esperit crític disposat a introduir tota millora o rectificació
possible. La numeració dels diversos significats es posa en xifres aràbigues de tipus
negret i precedides del signe ||. Quan la sèrie dels significats és molt copiosa, la
dividim en dues o més subsèries (paràgrafs) numerades amb numeració romana, cadascuna
de les quals és determinada per una idea principal que regeix tots els significats que hi
van compresos. Així, l'article cabra va dividit en cinc paràgrafs: I, el
referent a l'animal remugant del gènere Capra; II, els significats d'altres animals
(crustacis, insectes, mol·lusc) que per semblança tenen el nom de cabra; III, els
indicadors d'objectes artificials que duen aquell nom; IV, els que indiquen un bolet, una
erupció cutània, etc.; V, els pertanyents a persones o qualitats humanes.
Darrere cada definició o significat ve la part documental,
a la qual pertanyen: a) l'enunciat, fet entre parèntesis, de les regions o pobles on hem
recollit aquella accepció, si no és d'ús general a tot el territori; b) una o més
frases de la llengua viva, per fer ben patent l'ús del vocable o alguna aplicació
especial d'aquest; c) una o més frases tretes de la llengua escrita, on figura el mot en
qüestió; van impreses en tipus de lletra molt estret, per distingir-les bé del text
expositiu. Sistemàticament transcrivim sempre el text més antic que en coneixem, per tal
de datar l'aparició del mot dins la història de la llengua, i després tots els textos
que puguin ajudar a explicar el valor semàntic o gramatical del mot o aportar detalls
interessants per al coneixement de la història de l'objecte que aquell mot designa.
Naturalment, en cada accepció es fan constar i es
defineixen les diverses adjectivacions indicadores de les classes d'objecte; així, en
l'article cabra, accepció I || 1, donam les definicions de cabra sora, cabra
estelada, cabra maltesa, etc.
També després de cada definició va l'equivalència
castellana (si l'hem poguda saber) corresponent a aquell significat, fora quan és la
mateixa per a totes les accepcions del mot (en el qual cas es posa l'equivalència
castellana immediatament darrere el mot cap d'article i abans d'iniciar-se l'enunciat dels
significats).
Si la paraula estudiada s'usa com a topònim o com a nom
propi personal (antropònim), ho fem constar, sigui en el mateix paràgraf dels
significats, sigui en un paràgraf especial.
Acabat el paràgraf o paràgrafs de les definicions, vénen
les de les locucions i modismes (abreviadament Loc.) i dels refranys (Refr.). Fem aquesta
separació perquè, si les locucions i els refranys s'incloïen dins la secció de
definicions, entrebancarien els lectors que s'interessen només pels significats.
Un altre paràgraf, a certs articles, conté les notes de
cultura popular (Cult. pop.), o sigui, els aspectes folklòrics i etnogràfics de
l'objecte a què l'article es refereix: creences, supersticions, feines tradicionals,
llegendes, endevinalles, danses, etc.
El paràgraf de fonètica (Fon.) duu la transcripció (en
tipus fonètics) del mot, segons les diferents maneres com és pronunciat a les diverses
regions. Hem procedit amb gran esment en la transcripció de les paraules d'ús popular o
dialectal, marcant totes les diferències que hem pogut observar en la pronúncia viva,
fins i tot les que són incorrectes, perquè totes tenen importància per al dialectòleg
i per a l'historiador de l'idioma. Les paraules cultes (neologismes, llatinismes,
hel·lenismes) les transcrivim només segons la pronúncia pròpia de les tres capitals
Barcelona, València i Palma de Mallorca.
A certs articles hi ha un paràgraf de variants
ortogràfiques (Var. ort.), on es registren les grafies arcaiques que convé fer constar
per a documentació dels estudiosos de la història de la llengua.
Un altre paràgraf, el de variants de formació (Var.
form.), presenta les diverses formes, antigues o dialectals, del mot cap d'article: o
sigui, aquelles variants que no són de simple grafia, sinó que presenten alteracions
formals del mot. A l'article balda, per exemple, es troba indicada la forma baula
(que després va com a cap d'article en el seu lloc alfabètic corresponent, perquè, a
més d'esser una forma diferent de balda, presenta diferències de significat que
demanen un article especial per evitar confusions).
A molts d'articles de substantius i adjectius, apareix un
paràgraf d'intensius (Intens.), en el qual s'indiquen els principals augmentatius o
diminutius derivats del mot cap d'article (per exemple: de cabra, augmentatius cabrassa,
cabrarra, etc.; diminutius cabreta, cabretxa, etc.). Als derivats
col·lectius i als intensius de formació especial o irregular, o de particularitats
semàntiques, es dediquen articles especials (cabrum, cabrella, etc.).
Ve després, a certs articles, el paràgraf dels sinònims
(Sinòn.), especialment important quan es tracta de noms d'animals, de plantes, de parts
del cos, etc. Així, al mot cabra com a nom d'animals marins trobam els sinònims
cranca i serrà, i com a nom d'insectes hi ha lladella, cavall de
serp, pregadéu i aranyó. Quan convé, posam també un paràgraf
d'antònims (Antòn.), però aquest aspecte es va començar a atendre tard i no està
representat sistemàticament.
Com a final de l'article hi ha el paràgraf de l'etimologia
(Etim.). Quan és segura, la indicam simplement, sense fer-hi comentaris. Quan és
desconeguda o incerta i ha donat motiu a diverses hipòtesis, les indicam, i, si cal, les
discutim. Vegeu, per exemple, el paràgraf Etim. de l'article roda, que diu:
"del llatí rota, mat. sign. || 1, 2. El Roda toponímic potser tingui un
altre origen (pre-romà?); l'ètim àrab rotba, que li atribueix Asín Topon.
130, no és admissible, per raons fonètiques i per la distribució geogràfica del
topònim...".
Una darrera observació se'ns ocorre, derivada precisament
de l'etimologia. És la referent als mots homògrafs, quan apareixen com a cap d'article
de dos, tres o més articles successius que van numerats correlativament; per exemple,
"1. CADIRETA", article diferent de "2. CADIRETA". La raó d'aquesta
separació d'una mateixa forma d'un mot en dos articles diferents, és que el mot del
primer article i el del segon article són mots iguals, però no són el mateix mot:
provenen de dos mots llatins (o d'una altra llengua) originàriament diversos i que han
evolucionat de manera que en català han arribat a tenir una mateixa forma. El cadireta
del primer article és un diminutiu de cadira, mentre que el cadireta
del segon article ve del llatí cataracta.
En algun cas especialíssim hem separat en dos o tres
articles una forma de mot que té el mateix origen però que, per la gran diferència
d'ús gramatical, ha semblat que justificava aquella separació. Per exemple, els tres
articles de cap representen un mateix mot originari: el llatí caput; però és
tan important i tan típic del català el triple ús de cap com a substantiu
(=cast. cabeza, cabo), com a preposició (=cast. hacia) i com a pronom
indefinit i adverbi (=cast. alguno, ninguno, no), que vaig creure preferible de
posar-los ben separats en tres articles diferents, trencant, per aquesta vegada, el rigor
del criteri normal de separar els homògrafs atenent l'origen i no segons la funció
gramatical.
Aquestes observacions s'han de tenir ben presents en manejar
el Diccionari. Ens hem trobat sovint amb usuaris d'aquesta obra que ens asseguraven que a
tal o tal article hi mancava tal o tal accepció, i era perquè no s'havien adonat que
aquell article anava numerat, i per tant, darrere ell n'hi havia un altre o altres, d'un
mot idèntic en la forma però d'origen diferent, en els quals es trobava l'accepció que
el lector no havia trobada en l'únic article consultat.
Això no vol dir que en aquest Diccionari hi sigui tot. Sé
prou bé que el tresor d'una llengua no es pot replegar mai íntegrament, i que cada dia
descobrim mots, formes i significats que ens eren desconeguts o ens havien passat per
malla; sé que el llenguatge viu té una tendència natural a la renovació i al canvi, i
per tant, demà es diran i s'escriuran paraules que avui encara han de néixer; i també
sé que som errables, i que en aquesta obra hi ha deficiències de mètode, errors
d'interpretació i badades de tota mena. Sempre he cregut que la gran obra iniciada per
Mossèn Alcover i que avui em toca a mi de presentar acabada, era superior a les meves
forces. Si me'n vaig encarregar, va ser perquè no veia que ningú estigués en
disposició d'encarregar-se'n, i això em fa creure que, si jo no l'hagués realitzada,
hauria quedat incompleta i perduda. Hi he dedicat quaranta-set anys de feina, lluitant amb
dificultats que no es resolgueren fins gairebé a darrera hora; hi he sacrificat el millor
temps de la meva vida, hi he posat tot l'amor i he procurat de fer-ho tan bé com he
sabut. Confio que la gent ho comprendrà i m'atorgarà la seva indulgència; i si el meu
treball, amb encerts i amb defectes, serveix d'estímul a persones que el superin fent-lo
més gran i millor, em creuré amb dret a repetir la vella frase: Feci quod potui,
faciant meliora potentes.
Francesc de B. Moll
|