Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  alba
veure  2. alba
veure  3. alba
veure  1. albà
veure  2. albà
veure  3. albà
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ALBA o AUBA f.
I. || 1. La primera claredat del sol ixent, o el moment en què la llum del sol comença a aclarir l'horitzó; cast. alba. Quant vench sus al matí, com l'alba aclaria e el sol devia aparer sobre terra, Desclot Cròn., c. 159. Per qual natura fa major fret en la alba que en la mitja nit, Llull Felix, i, 126. E ab tot aço no's leuaren tro en l'alba, Jaume I, Cròn. 61. E partiren del port de Troya alba demati, Tirant, c. 403. En la hora de l'alba ell ixqué del castell, Tirant, c. 325. Ans de gran stona serà alba, Curial, i, 24. Habia la seguent alba apartades del cel les relvints esteles, Alegre Transf. 56. Alba: vetla de la matinada, Nebrija Dict.—Són abundoses les locucions que designen l'acte i el moment d'aparèixer l'alba: a) Trencar l'alba. Molt abans de trencar l'auba | vetlava l'amo'n Climent, Penya Poes. p. 189.—b) Trenc d'alba. A trench d'alba dins la cova | tornava a deixar la pila, Ruiz Poes. 18.—c) Rompre s'auba. Com a figues bordissots en rompre s'auba, Ignor. 3.—d) Apuntar l'alba. Desde que l'auba apuntava fins que'ls derrers desmais de llum s'havien aclucat, Rosselló Many. 95. Dematí es gall comença a cantar..., s'auba encare no punta, Alcover Cont. 262.—e) A punta d'alba. Moriré a la mitja nit | antes de punteta d'alba, Milà Rom. 173.—f) Riure s'auba. Ell s'auba ja riu, Alcover Rond. iv, 165.—g) Alba prima. Mes no volien los nauxers del port partir car era nit oscura e no convinent a navegar empero lo rey constrenyent e estant alba prima, donaren las velas, Marsili Cròn. 134.—h) Alba roja. «Ja era auba roja quan sortia» (Eiv.).
|| 2. Estel o estrella de l'alba: nom vulgar de la planeta Venus. La stela del alba ne del vespre no son així marauelloses, Eximenis, II Reg. 65. Lo estel del alba qui és appellat Lucifer, Genebreda Consol. 108. Les bellíssimes estrofes dedicades a l'estrella del alba, Verdaguer Exc. 7.
|| 3. Toc d'alba: el toc de la campana a la sortida del sol (València, Alzira).
|| 4. Mare de Déu de l'Alba: Verge que es venera a Tàrrega per haver concedit a Carlemany una victòria contra els moros en una batalla que tingué lloc a primera hora del matí.
II. Túnica blanca, llarga fins als peus, amb mànegues llargues i estretes, que els sacerdots catòlics es posen davall la casulla per celebrar els oficis divins; cast. alba.
    Loc.
a) Estar d'auba: estar de bon humor (Mallorca).—b) Alba de gavatx, sol a mitja cama: dita que apliquen als qui es lleven tard (Llofriu).
    Fon.:
I, áɫβa (València, Alacant, Àger, Alguer); áɫβə (Blanes, Elna, Prada, Sallagosa, Perpinyà, Noedes, Martinet); áɫbe (Prats de Molló, Alcarràs); áwβə (Barcelona, Manresa, Balears, Capcir); áwβa (Solsona); áwβɛ (Alcoi, Urgell, Tremp, Maó).—II, áɫβə (or., bal.); áɫβɛ (Lleida); áɫβa (València).
    Sinòn.:
I || 1, aurora; || 2, estel dels Bovers, estel del Pastor.—II, camis.
    Etim.:
del llatí alba, ‘blanca’.

2. ALBA
I. topon.
|| 1. Puig de les Muntanyes Maleïdes.
|| 2. Coll situat en el terme municipal de Tortosa.
|| 3. Vall situada a la plana de Castelló.
|| 4. Torrent que passa per Martorelles i desemboca al riu Besòs.
II. Llinatge de Catalunya, València i les Balears.
    Etim.:
de Alba, nom geogràfic llatí, d'origen potser ligúric (Bosch Prehist. 194).

3. ALBA f.:
V. àlber.

1. ALBÀ
1. Nom propi d'home; cast. Albano.
|| 2. Llinatge que existeix a Catalunya i altre temps existia a Mallorca.
|| 3. Poble situat en terme d'Aiguamúrcia.—V. aubà.
    Fon.:
əɫβá, əwβá (or., bal.); aɫβá, awβá (occ., val.).
    Cult. pop.
Aigua per Sant Albà, lleva vi i dóna pa: la festa de St. Albà és dia 22 de Juny.
    Etim.:
de Albanus, nom propi llatí.

2. ALBÀ f. (Val.).:
V. albada.

3. ALBÀ m.:
V. albar, art. 2.