Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. comte
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. COMTE (ant. escrit també compte i conte). m.
Personatge de dignitat nobiliària intermèdia entre el marquès i el vescomte, i que en el règim feudal era senyor d'una comarca de la qual governava tots els castells, ciutats i viles; cast. conde. Rei d'Aragó e comte de Barcelona, Capit. Llorens, 1211. Per razon de vispe ni de comte, doc. a. 1237 (Rev. Biblgr. Cat. iv, 27). En Roger comte de foix e veczconte de castelbò, doc. a. 1244 (Pujol Docs. 26). Pus bell nomenar fa burguès que pagès, e cavaller que burguès, e comte que cavaller, e príncep que comte, Llull Cont. 359, 20. Rey d'Aragó... e compte de Barcelona e de Urgell, Consolat, c. 43. Per la gràcia de Déu conte de Pallars e senyor de Cervelló, doc. a. 1337 (Priv. Ordin. Valls Pir. 220). Comte vol dir frare d'armes, e per ço us vull donar títol de comte perque siau més conjunct ab mi, Tirant, c. 145.
Comte (escrit també Compte): llin. existent a Barc., Benicarló, Benissanet, Cast., Cornellà, Foixà, Olesa, Torreblanca, Xert, Eiv., etc.
|| topon. a) Raval de Figuerola d'Orcau, en la comarca de Tremp.—b) Comte de Pallars: poblet agregat al municipi de Peramea, comarca de Sort.
    Fon.:
kɔ́mtə (or.); kɔ́ntə (val.); kɔ̞́ntə (mall.); kɔ̞́ntər (Ciutadella, en la pronúncia vulgar). Per influència castellana es va introduint la pronúncia conde.
    Intens.
dim.: comtet, comtetxo (pejor.).
    Etim.:
del llatí cŏmĭte, ‘company’.