DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. PERA f.
Fruit de l'arbre Pirus communis o perera, de grossària semblant a la de la poma, però de forma generalment més llarguera, ampla de baix i més estreta de dalt; cast. pera. De una somada de préssechs e de peres, e de tota altra fruyta que no fassa a mesurar ab mesura, Leuda Puigc. 1288. Pus prop és en natura pera o codony ab poma, que no és poma ab oliva ni ab garrofa, Llull Cont. 171, 4. Cada llàgrima semblava una pera, Vilanova Obres, iv, 172. N'hi ha gran varietat de classes, que s'adjectiven de diverses maneres. Pera agostenca (Empordà, St. Feliu de C., Sta. Col. de Q., Cast.), o pera d'agost (Urgell): la que madura en el mes d'agost; a la Plana de Castelló se'n fan de molt bones, i són grosses, vermelles, rodonenques. Pera d'albergínia: és grossa, sucosa, dolça, i madura entre agost i setembre (Men., ap. Balearen, iv, 343). Pera bellíssima: és petita, bonica, semblant a la de la nau, però no tan bona (Men., ap. ibid.). Pera bergamota: és grossa, molt sucosa i saborosa, de pell verdenca; s'anomena bergamota per procedir de Bèrgamo (Itàlia), però aquest nom es deforma vulgarment a certs llocs pronunciant-se pera argamota (Torà) o pera gargamota (Valldemossa). Pera blanca: és regular de grossària, de pell groguenca o blanquinosa, de poc gust, i madura pel juny (Mall.). Pera blanqueta: és de color blanc, menuda, molt dolça, i madura per l'agost (Xàtiva). Pera bruta: és molt bona, de color rovellós, tardana que pot arribar fins a Pasqua; la cullen de lluna vella per Tots Sants, o més prest si estan tocades de calabruix (Valldemossa). Pera camosina: és de grossària regular, llarguera, de color groc vermellós, i molt bona; madura pel juliol o per l'agost; el nom de camosina és deformat a certes comarques, convertint-se en carmosina (Selva del Camp) o en carmesina (Falset). Pera candieta: la que madura per santa Càndia, a primers de setembre (Falset, ap. Griera Tr.). Pera carabassal: és molt grossa, verda, llarguera, dolça i molt blana quan és ben madura (Cast., Llucena). Pera carabassenca dolça: és la varietat Pira mustea cucurbitina, que té forma de carabassa (BDC, xvii, 38). Pera codonyenca: és molt tardana, de forma semblant al perot (Inca). Pera crestalina: és grossa, color de cera i vermella, molt fina i molt bona; madura per l'agost (Vinaròs, Cast.). Pera cuixeta: varietat de pera que es conra a l'Empordà. Pera d'aigua: n'hi ha de dues classes, una que madura al mes d'agost i és grossa, molt fluixa, bona (Priorat, Mall.); una altra que ve pel novembre, grossa i bona, però no madura fins a Nadal, i quan és madura és groga (Falset). Pera de batall de campana: és llarguera, estreta de dalt i ampla de baix, bastant bona, semblant a la de cuixa de dona però més verda, i madura pel novembre (Camp de Tarr., Priorat). Pera de bon cristià: és grosseta, un poc verdosa, molt bona, i madura per l'octubre (St. Feliu de C., Solsona). Pera de Cardós: menjada crua no és bona, sinó que cal menjar-la cuita (Pallars, Ribagorça). Pera de Clarà: és semblant a la pera molvedrina, del mateix color, però més menuda, i madura per l'agost (Cast.). Pera de cor de roure: és grossa i bona, i madura pel setembre i l'octubre (Pradell d'Urgell). Pera de fulla de roure: és verdosa, petita, forta, madura per l'octubre (Pont de S., Sort, Tremp, Solsona, Torà, Pinós). Pera del roure: és petita, planera, forta, de color groc, no sucosa, però dolça; ve en l'hivern (Urgell, Priorat). Pera de coure: la que és massa dura per a menjar-se crua, i es menja cuita al forn o bullida amb aigua i sucre (Pobla de L., Men.). Pera de cuixa: és verda grogosa, grosseta, bona; madura per l'agost (Cast.). Pera de cuixa de dona: sol esser molt grossa, llarguera, de color entre groc i verd, a vegades vermellós, i generalment es considera molt bona; madura a la tardor entre setembre i novembre (Pobla de L., Solsona, Urgell, Priorat, Camp de Tarr., Sueca, Xàtiva, Gandia, Pego, Alcoi); l'Arxiduc Lluís Salvador les menciona com a existents a Menorca i grosses, de forma irregular i no molt bones (Balearen, iv, 343).Pera de cuixa de monja: és més menuda i rodona que la tendral, madura per l'agost i és molt bona (Cullera). Pera de cul d'ou: és verdosa, de forma oval i de bon sabor (Valldemossa). Pera de desembre o d'En Cuc: era molt bona si la collien d'hora; començava a madurar pel desembre (Mercadal, ap. Balearen, iv, 343). Pera de ferro: es conrava a Menorca, però poc; era forta, poc saborosa (Balearen, iv, 343).Pera de fogasseta: és petita, poc saborosa quan és crua, però bona si es cou al forn (Men., ap. ibid.). Pera de juliol: és una de les més grosses (Pradell d'Urgell). Pera de la cama curta: és grossa, verdosa, dolça; madura pel juliol (Xàtiva). Pera de la guineu: és petita i verda, aspra que escanya (Bonansa). Pera de la nau: és petita, groga amb taques vermelles, molt dolça; n'hi ha que maduren pel juliol i altres pel setembre (Mall., Men.). Pera de la reina: és petitona, grogueta, molt dolça, i madura pel mes de juny (Cast., Val., Sueca, Cullera, Xàtiva, Gandia, Pego, Sanet). Pera del collet: té un aprimament a la part superior, a manera de coll, i és molt dolça (Xàtiva). Pera de l'olla: és de pell molt forta; no és bona quan és crua, però cuita és boníssima (Vall d'Àneu); és mitjancera o grosseta, groga verdosa, molt eixuta, no tan dolça com la tendral (Sueca, Cullera). Pera de Na Bruta: és lletja, mal formada i poc agradable (Maó, ap. Balearen, iv, 343). Pera de Na Polida: bastant bona, però poc productiva (ibid.). Pera d'En Mica: és bona classe, existent a Menorca, però en camí de desaparèixer (Ballester Cib. 47). Pera de pom d'espasa: és de grossària mitjancera, de color vermellós, molt dolça, i madura devers el mes d'agost (Cast.). Pera de sant Joan: la que madura aproximadament per la festa d'aquest sant, a la darreria de juny; es diu més o menys pertot i en alguna comarca se'n diu pera santjoanenca (Llucena). Pera de sant Jaume: la que madura cap a la darreria de juliol, per la festa de sant Jaume. Pera de sant Llorenç: es petiteta, groga, bona; madura pel mes d'agost (Pobla de L.). Pera de segó: varietat de pera petita, poc saborosa, que existia a Menorca (Balearen, iv, 343).Pera de torrat: és mitjancera, verda, bona i madura pel juny (Cast.). Pera d'hivern: és grossa i bona; la cullen abans de madurar i madura a casa (or., occ., val.). Pera escanya-cans: varietat de pera molt aspra (Plana de Vic). Pera espineta: varietat menorquina no gaire bona segons l'Arxiduc Lluís Salvador (Balearen, iv, 343).Pera formigal: pera petita i de baixa qualitat. Pera formiguera: varietat equivalent a la pera xinxosa (Val., ap. Martí G. Dicc.). Pera gavatxa: és la pera de sucre (Cassà de la Selva, segons Griera Tr.). Pera imperial: no és gaire grossa; és verda i molt bona; madura pel setembre (Cullera). Pera lloca: la que guardant-se es converteix tota en suc, i aleshores és molt bona (Pobla de L.); la que està passada, amb un color fosc i molt reblanida (Tortosa). Pera mantegosa: varietat que existia a Menorca (Ballester Cib. 47). Pera marquesa: és mitjancera, verda, bastant bona, madura pel juliol (Men.). Pera molvedrina: és rossa, grossa, bona, madura a l'agost (Cast.). Pera mosca o mosqueta: la més petita de totes, que sol esser bastant dolça (Tortosa). Pera moscatella o mosquerola: és vermella o moradenca, mitjancera, més aviat grosseta, aspra, i madura per l'agost o el setembre (Priorat, Llucena). Pera busquerola: és petita, verdosa groguenca, no gaire dolça, i madura pel juny (Cullera, Xàtiva). Pera perutxa: és un poc més grossa que la sarmenya (Urgell). Pera poma: és de forma planera i color verdós, molt fina, i madura a la darreria de juliol (Mall.). Pera rica: és bastant grossa però poc dolça (Tortosa). Pera rogica: té una part o galta vermella (Plana de Vic, ap. Aguiló Dicc.). Pera ronyosa: la que té escates a la pell (Cassà de la S.). Pera sarmenya: és la més primerenca, car madura en el mes de juny, molt petitona, blanca grogueta i bastant bona; cast. cermeña. Pera sucral o de sucre o sucrenya: és mitjancera o grosseta, vermella, sucosa i dolça; madura pel juliol (or., val.). Pera tendral: és grosseta, vermellosa, llarguera, molt sucosa i molt bona; madura pel juliol i agost (or., occ., val.). Pera torrona: és bastant sucosa, però poc dolça (Maó, ap. Balearen, iv, 343). Pera volema: pera grossa, que omple el palmell de la mà (Griera Tr.). Pera xinxosa o formiguera: la més primerenca i petita de totes (val.); segons l'Arxiduc Lluís Salvador, a Migjorn-Gran (Men.) hi havia peres xinxoses o moscatelles, que eren lletges, petites i de gust de raïm moscatell (Balearen, iv, 343).
II. Nom de diferents coses que tenen semblança, per algun concepte, amb el fruit de la perera.
|| 1. Ampolla o altre recipient que té forma de pera, o sia, més ample de baix que de dalt. Una pera de olor gornida de or..., It. un pomet de or, doc. a. 1570 (ap. Aguiló Dicc.). Especialment: a) Xeringa de goma que té forma esfèrica o ovalada amb una prolongació que s'estreny; cast. pera.
|| 2. Peça de vidre de forma de pera, buida i que per uns filaments interiors s'il·lumina elèctricament i fa claror (Val., Mall.); cast. bombilla.
|| 3. Interruptor elèctric piriforme (Mall.).
|| 4. Bloc massís de ferro que substitueix el mall quan es recalquen en la fornal arbres de gran diàmetre (Voc. mec. met.).
|| 5. Peça que va damunt el nus de la gamarra; és de cuiro i té un fi ornamental (Barc., ap. BDC, xxii, 179).
|| 6. Nou del coll (Pego, Calp, Crevillent, Guardamar, Porreres, Eiv.); cast. bocado de Adán.
|| 7. Porció de barba llarguera que creix sota el llavi inferior; cast. perilla.
|| 8. Coixinet piriforme per a clavar-hi agulles (Empordà).
|| 9. Cop fort, d'agressió (Mall., Men.); cast. trompazo.
|| 10. Membre viril (Empordà).
    Loc.—a) No anar de peres: no estar per a bromes pesades, per a intervenir en alguna cosa que es considera inconvenient o perillosa (Mall., Men.).—b) No voler peres amb algú: no voler-hi tractes o baralles per por de sortir-ne perjudicat (Mall., Men.). Amb es senyor, l'amo En Xec no hi volia peres, Ruiz Nov. 76.—c) Partir peres: desavenir-se, separar-se els que anaven units i concordes (or., occ., val.).—d) Posar les peres a quatre (val., men.) o a quarto (or., mall.), a algú: fer-lo entrar per les vies de la legalitat o de l'obediència, castigant-lo o amenaçant-lo.—e) Donar a algú per a peres: castigar-lo, fer-lo entrar en raó d'una manera violenta. La gica..., son pare se la posa entre les cames, comença a donar-li zis zas pera peres, Rond. de R. Val. 30.—f) Com la pera en lo tabac: en forma exquisita, de la millor manera (val.).—g) Voler-ho tot, el sac i les peres: esser massa exigent, pretendre obtenir-ho tot.
    Refr.—a) «Pera, préssec i meló, volen el vi felló»: significa que aquestes fruites demanen que es begui vi.—b) «Any de peres, mal per les eres»: significa que quan és bona anyada de fruita, és mala anyada de cereals.—c) «Quan la pera és madura, d'ella mateixa cau»: vol dir que les coses han de venir al temps oportú, sense precipitacions ni violències (Ross.).—d) «No demanis peres an es pi»: recomana que no es pretengui obtenir coses de les persones que no les posseeixen (Men.).—e) «La pera i la dona, la que calla és bona»: significa que la pera millor és la que és sucosa i blana.—f) «Qui diu mal de la pera, aquell se la menja»: vol dir que moltes vegades el qui desjecta una cosa ho fa perquè un altre no se l'endugui.—g) «Ni de burles ni de veres, amb ton senyor no vulguis partir peres» (or., occ., val.); «Ni de burles ni de veres, amb ton senyor no vulguis peres» (mall., men.); «Amb ton senyor, no hi vulguis partir peres; ell se menjarà les madures, i tu les verdes» (Vallès): significa que en les baralles o disputes amb el superior o amb el poderós, aquest surt sempre guanyador.—h) «Mon senyor, mengeu les peres, que les tinc de llançar al porc»: es diu al·ludint al qui cedeix als altres les coses que no pot aprofitar (Griera Tr.).
    Fon.: pέɾə (pir-or., or., Maó); péɾa (Andorra, Esterri, Calasseit, Tortosa, Cast., Val., Al.); péɾɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Urgell, Gandesa, Sueca, Alcoi); pə́ɾə (Mall., Ciutadella, Eiv.).
    Intens.:—a) Augm.: perassa, perota, perot.—b) Dim.: pereta, peretxa, pereua, periua, perona, peró.
    Etim.: del llatí vg. pĭra, var. del clàssic pĭrum, mat. sign. I.

2. PERA f. ant.
Pedra. L'ome qui atroba la pera preciosa s'alegra molt, Llull Cont. 1, 1. Són pus aparents que si fossen empremtes en pera arena, Llull Arbre Sc. ii, 3. Tiren-nos fortment ab sagetes e ab peres, Jaume I, Cròn. 435. Ha-y una bella pera marbre, Muntaner Cròn., c. 206.
|| topon. a) La Pera: vila cap de municipi situada en el Baix Empordà.—b) Coll de la Pera: muntanya de 1.300 metres d'altària, situada vora la Vall de Ribes.—c) Estany de la Pera: nom d'un estany situat a les valls d'Andorra.—d) Sant Miquel de la Pera: llogaret agregat al municipi d'Oix (comarca de la Garrotxa).—e) Cap de la Pera (avui Capdepera): cap situat a la part oriental de l'illa de Mallorca, enfront de la de Menorca. Capdepera és també el nom d'una vila situada prop del dit cap.—f) Valldeperes (=vall de peres): vila situada en la comarca de Bages.—També apareix el mot pera en composició d'altres noms de lloc, com Peralada, Riudeperes, Matadepera, Peramea, Peramola, etc.
    Etim.: del llatí pĕtra, amb el canvi normal -tr- > -r- (cf. pare, frare, etc.).