Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  abocar
veure  aboçar
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

ABOCAR v. tr.
I. || 1. Fer caure de boca a terra; cast. echar de bruces.
|| 2. Trabucar o girar boca per avall una caixa o vas. La mar, a vegades es tan plana, que una escudella de fust passaria d'açi en Cerdenya, que no's abocaria, St. Vicenç Ferrer (Bol. Ac. Hist., lxxxix, 426).
|| 3. Girar o inclinar un vas, caixa o altre recipient, i fer-ne caure per la boca el seu contingut total o parcial; cast. abocar, verter. El terme directe d'acció d'abocar, tant pot esser el recipient com el contingut. De sa aygua sanitosa les urnes abocaren, Canigó vi. L'àmfora vermella | li aboca suaument al seu davant, Alcover Poem. Bíbl. 33. «Aboca aquesta panera de pomes en terra» (Men.). «Has d'abocar l'oli a la pica» (Valls). «El cabàs de blat, aboca'l i torna'l omplir» (Lleida). Abocant-li cada un sa faldada de joiells, Verdaguer Flors 12. Abocaren el cafè y's buydaren les copes, Pons Auca 148. Ara que tenim ses sopes fetes, abocarem es cuynat, Alcover Rond. ii, 15. a) met. Ens empaità, abocant-nos als ulls la resplandor enlluernadora del seu fanal, Ruyra Parada 27. Allà aboca ses ires, on més arreu pot batre, Atlàntida iii.
|| 4. met. Gastar molts de diners. «Hi vaig abocar tots els meus interessos per treure'l de l'embolic» (Valls). «Hi ha qui aboca, davall-davall» (Mall., Men.).
|| 5. met. Dir alguna cosa que a algú convenia tenir secreta. «Ell li va abocar tot el que sabia d'ell, i el va posar com un pedaç brut» (Men.). «Li va abocar tots els fàstics»: el va insultar sense cap mirament (Llofriu). «És un homo que tot ho aboca»: és molt xerraire, no sap guardar secrets (Men.). Em compareix la sogra, i, després de molts «t'aviso pel teu bé»,... m'aboca que si el tenir una criada jove i soltera se li aparentava inconvenient, Pons Com an. 186.
|| 6. Abocar un cep: amurgonar-lo, tòrcer-lo i colgar en terra una sarment sense tallar-la, perquè en surti un altre cep (Gandesa, Calasseit).
|| 7. «Acostar alguna cosa al paratge on ha d'obrar, i així es diu: abocar l'artilleria, la tropa, etc.» (Labèrnia-S. Dicc.).
II. Abocar-se. v. refl.
|| 1. Posar-se ajagut de boca a terra; cast. echarse de bruces.
|| 2. Inclinar cap envant la part superior del cos; cast. inclinarse. «No t'aboquis a la finestra, que pots caure al carrer» (Valls). Al abocarse per l'espona, l'escot de la camisa s'anà badant, Pons Auca 73. Tots s'acostaven aprop nostre, abocant-se demunt de la taula, per millor examinar els gargots, Massó Croq. 182. La cisterna... on David, abocant-s'hi, féu sonar | en l'eco, tantes voltes, la seva veu d'infant, Alcover Poem. Bíbl. 61.
|| 3. Acostar-se o tirar-se de pressa cap a un lloc o damunt una persona o cosa; cast. precipitarse. Tan bon punt a les ones lo Calpe s'esportella, | abócan-s'hi en cascada com feres udolant, Atlàntida, v. Tots ens abocàrem al marge per guaytarla, Ruyra Parada 44. No hu volgueu sebre sa gentada que s'hi aboca per sentirho be, Alcover Cont. 89.
|| 4. met. Entregar-se amb intensitat a un afecte. Quan reya de grat, quan s'abocava a la expansió, Pons Auca 29.
|| 5. Tombar-se la barca, estant en la mar (Costes de Llevant i de Ponent), segons Amades-Roig, Voc. Nav.
    Cult. pop.
—«Qui aigo aboca aviat, no umpl, i roman banyat» (Marroig Refr. Mall.).
    Fon.:
əβuká (Barc., Gir., Empordà, Valls, Men., Eiv.); aβoká (Lleida, Balaguer, Calasseit, Gandesa, Tortosa, Maestr.); aβokáɾ (Val., Cast., Al.); əβoká, əβoсá (Mall.); abuká (Alg.).
    Conjug.:
regular, com la de cantar.
    Etim.:
format damunt boca.

ABOÇAR v. tr.
|| 1. a) Aplicar la capa o altra peça d'abric a la cara i al coll, ben acostada perquè abrigui bé; cast. embozar. «Vina, t'aboçaré sa bufanda» (Men.). S'homo encén sa punta | d'un puro apagat, | s'abossa sa capa | y tanca be amb clau, Ignor. 41.—b) Abrigar el coll i la cara amb la capa, manta o altra peça d'abric; cast. embozar. «Ben aboça't, que fa fredor» (Men.). «M'aboçaré es coll, que fa fred» (ib.). Hi ha gelada. Els passatgers s'abossen. Galmés Flor 168.
|| 2. Posar el boç a un animal (Fulleda); cast. abozalar.
|| 3. Embussar, obstruir un conducte (Borges Bl.); cast. obstruir.
    Fon.:
aβosá (Pla d'Urgell); əβosá, əβosəɾsə́ (Mall.); əbusá, əβusaɾsə́ (Men.). V. emboçar.
    Var. form.
preferible: emboçar.