Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  accent
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ACCENT m.: cast. acento.
|| 1. fon. La major intensitat, altura o duració amb què es pronuncia una vocal determinada d'un mot i síl·laba corresponent. E cascun verb haja son accent e d'aquell sia decorat, Cons. Prov. 11. Accent d'intensitat: augment de força en la pronunciació d'un so. Accent tònic o d'altura: augment d'elevació del to en la pronúncia. Accent quantitatiu o de duració: augment de la durada d'un so.
|| 2. ortogr. Signe que posen damunt una vocal per indicar que hi han de carregar l'esforç de la veu en la pronúncia. Accent agut o tancat: retxeta inclinada que puja d'esquerra a dreta i s'aplica a les vocals tancades (per ex., néixer, quartí, raó, cúbic). Accent greu o obert: retxeta inclinada que puja de dreta a esquerra i s'aplica a les vocals obertes (p. ex., nàixer, nècsia, còfia). Accent circumflex: angle col·locat amb el vèrtex cap amunt, que alguns empren en la nostra escriptura, imitant la francesa, per indicar que darrera la vocal que l'accent afecta pertocaria escriure un so etimològic que s'és perdut (per ex., anâ per anar).
|| 3. mús. La major intensitat amb què sonen certes notes, per donar color i expressió a una frase musical. Accent rítmic: el que s'aplica a certes notes, segons llur posició en el compàs. Accent melòdic: el que senyala els punts culminants d'una melodia.
|| 4. Modulació especial de la veu amb efectes expressius. Paraules de dolor, ab accents d'ira, Febrer, Inf. iii. Sembla dir ab l'accent de la victòria: Vèu-se-la aqui la Reyna de la Glòria, Verdaguer Idilis. [L'arpa] vibrà ab accents d'immensa magestat, Ruiz Poes. 48.
|| 5. La pronúncia pròpia d'un poble o regió lingüística més o menys extensa, i que és determinada per la combinació especial del to, timbre, quantitat i intensitat relativa dels sons en la frase. Em saludava amb marcat accent blanenc, Ruyra Pinya, ii, 18.
    Fon.:
əgzén (Barc.); aksént (Val.); əʣént (Mall., Men.). Molts pronuncien əsént o asént, əséntu o asénto, per influx castellà.
    Etim.:
pres del llatí accentus, mat. sign.