Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  acollir
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

ACOLLIR (ant. escrit també sovint acullir). v.
I. tr.: cast. acoger.
|| 1. Rebre algú que es presenta. Lo cauayler lo acullí hon pus bellament poch, Llull Cauall. 5 vo. E lo emperador acollí'l molt gint, per tal com li semblava hom honrat, Desclot Cròn. 7. Ell los acollí ab molt gran alegria, Curial, i, 47. a) Rebre algú favorablement i agradosa, fent li favor o protegint-lo. E acollir-vos-he a tots ab gran plaer dauall lo meu misericordios manto, Villena Vita Chr., c. 43. Y aquí fineix ma vida, si tu al pit no m'aculls, Atlàntida vi. Sens que ton cor m'acullesqui ab un gemec dolorit, Ruiz Poes. 77.—b) Rebre favorablement o de bon grat qualque cosa. Foron-ne iudicis donads et aculids et mir arnall fer no'ls me uolg, doc. a. 1080-95 (Miret Doc. 11). Per so dits beneficiats... acullam ia fundació de dit benefici, doc. a. 1605 (Hist. Sóller, ii, 328). Sols que de sa labor la casta ofrena | acollís el prohom de tard en tard, Alcover Poem. Bíbl. 24.—c) Usat com a substantiu: No ha Rey en lo mon, que no aceptàs los bons acollirs e les festes de tal senyora, Curial, 196.
|| 2. Admetre i rebre algú com a hoste o com a company. Si jugaven, no volien nul hom acullir al tauler, sino tingués moneda d'or, Muntaner Cròn. 117. Fora anada fugitiua per lo mon, no trobant qui la acullís, si lo Fill meu no la hagues emparada, Villena Vita Chr., c. 218. Com lo rey de Cicilia preguà a Tirant que l'acollís en la sua nau per passar al Sant Sepulcre, Tirant, c. 87. a) Admetre i rebre qualque cosa. No puscha acullir en son hostal o casa voleteria o caça d'alcun, doc. a. 1372-78 (arx. mun. Barc.).
|| 3. Associar, fer entrar en companyia. Que a la dita germandat y confraria sien agregats acullits y associats barreters sombrerers abaxadors y parayres, doc. a. 1618 (Col. Bof. viii, 534).a) Admetre un clergue a una comunitat parroquial, donant-li cadira en el cor i torn en tots el servicis parroquials, propis dels simples clergues o sacerdots, de manera que l'admès queda membre de tal comunitat. Això és just cosa de dret consuetudinari mallorquí.—b) Acollir en part: fer algú participant d'una cosa, fer-n'hi part. E en les oracions en los altres bens que farem vos acullim en part, Llull Blanq. 5.
II. refl.: cast. acogerse.
|| 1. a) Recollir-se, anar-se'n a son alberg. E com hach parlat ab lo senyor rey e ab l'almirall, acullí's e feu la via de Sicilia, Muntaner Cròn., c. 147.—b) Anar a refugiar-se a qualque banda. Mas tantost com veu lo cabrit al Llop, començà de fugir y acollí-s pera sa casa, Faules Isòp. 97.
|| 2. En el llenguatge modern: a) Anar a cercar abric o ajuda a qualque banda, posar-se a recés. A les mans del bon Jesús | dos colomins s'acullien, Verdaguer Flors 30.—b) Estar a redòs, a l'abric de qualque protecció. Una comarca nova, de tantes com s'acullen en els replecs del Pirineu català, Massó Croq. 200.
|| 3. Acudir a qualque cosa com a remei. «Acollir-se a un pretext». S'ho estudià privadament, acullintse a las disposicions de la època, Pons, Auca 321. Senyor Pare!... Jo m'acullc a eixe perdó, Seidia 179.
|| 4. Associar-se, adherir-se. a) espec. Adscriure's un prevere a una parròquia (Mall.).
III. tr.: cast. coger.
|| 1. Collir una flor o un fruit, pendre'l de la planta que el fa (Alg.). A Pasqua d'abril | s'aculli la rosa, cançó pop. alg.
|| 2. Agafar, assolir (Alg.). Gitan un clavell al carrer, y'l nom del qui l'acullirà serà lo nom del jove, Ciuffo Folkl. alg.
|| 3. Sobrevenir, pendre, invadir. E com lo senyor rey fo entro a XX miles en mar... una gran fortuna acullilo, axí que li partí tot l'estol, Muntaner Cròn., c. 172. Cell'humida vapor, qu'aygua devé | tentost com munta lla o'l fret l'acoll, Febrer Purg., v, 111.
    Fon.:
əkuʎí (or.); əkuí (Men.); əkoí (Manacor); akoʎí (occ.); akoʎíɾ (Val.).
    Var. ort.
ant.: acoylir, aculir, acuylir, accuylir.
    Conjug.:
la mateixa de collir, però amb preferència per les formes incoatives (sobre tot a les Balears) en les persones sing. i en la 3.a pl. del present i subjuntiu.
    Etim.:
del llatí vg. *accŏlligĕre, ‘reunir’, ‘recollir’ (REW 82).