Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. arna
veure  2. arna
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ARNA f.
|| 1. Insecte que, en forma d'oruga, rosega i fa malbé la roba, el paper, la llana i altres coses de poca consistència; cast. polilla. Axí com la arna menja la vestidura... axí la tristor rou lo cor, Canals Carta, cap. 11. a) Insecte que pon dins les caeres d'abelles i que umpl la caera de filassa i es menja les bresques, i obliga les abelles a fugir si la caera no duu prou força per matar l'arna (Mall.).
|| 2. Foradets que aquells insectes fan a la roba (Mall.); cast. apolilladura.
|| 3. Peladina o partícules de la pell del cap que apareixen entre els cabells (Mall.); cast. caspa. Ella li treu s'arna des cap amb una pinta de banya, Maura Aygof. 52.
|| 4. met. Allò que destrueix insensiblement alguna cosa; cast. polilla.
|| 5. met. Persona molt astuta, que fa el seu fet sense donar-ho gaire a conèixer (Cat., Men.).
|| 6. Mala arna: persona dolenta i de mals sentiments. Se deya que'l pubill era una mala arna, Víct. Cat., Ombr. 96. Era sa dona més rampelluda i mala arna que hi haju hagut, Ruyra Parada 41.
    Loc.
—a) Treure les arnes: espolsar i estendre la roba, per llevar les arnes (Mall.); cast. desapolillar.—b) Traure les arnes: sortir a esplaiar-se (Cat.).
    Fon.:
áɾnə (Conflent, Empordà, Vic, Torelló, Barc., Vallès, Igualada, Valls, Reus, Mall., Ciutadella, Eiv.); áɾne (Gir., Bagà, Vilafranca del P.); áɾna (Andorra, Tortosa, Maestrat, Castelló, Llucena, Onda, Cullera, Val., Alacant, Elx); áɾnɛ (Lleida, Sueca, Maó).
    Intens.:
arneta, arnota, arnassa.
    Sinòn.:
|| 3, peladina.
    Etim.:
del llatí tarmĭte ‘corc de la fusta’ (cfr. REW 8586); però l'evolució fonètica és fosca.

2. ARNA f.
|| 1. Rusc d'abelles (Cat.); cast. colmena. No gos metre ne tenir abeyles dins lo vedat..., e qui contra farà, que pach per cascun dia per quada arna VI diners, doc. a. 1342 (BABL, xii, 43). Si alguna persona posarà, ora lo pou, arnes de abelles per cobrir alí ab palmes e ab terra, e si d'aquella terra e palmes gitarà en lo dit pou, sàpia que peguerà per cascuna veguada cinch sols, doc. a. 1385 (BABL, xii, 191). Qualsevulla que't furtarà la mel de la arna, Faules Isòp. 81. Vna arna noua de vidalbes sense fonell, doc. a. 1564 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).
|| 2. Estoig fet de canyes entreteixides o de fusta, que serveix per protegir la soca dels arbres tendres (Tortosa, Vinaròs, Xiva); cast. cajón.
    Refr.

—«Qui fica diners en arnes i en bestiar, perd son cabal sense plorar» (St. Esteve de Llitera, ap. Gomis Zool. 438).
    Fon.:
áɾnə (Camprodon, Vendrell, Valls, Reus, Oliana); áɾne (Organyà, Fraga, Pradell); áɾna (Andorra, Isavarri, Perles, Solsona, Tamarit, Calasseit, Tortosa, Bot); áɾno (Esterri, Pont de S.); áɾnɛ (Tremp, Ponts, Balaguer, Lleida, Artesa, Pradell, Massalcoreig, Sta. Col. de Q., Falset, Gandesa).
    Sinòn.:
|| 1: buc, caera, casa d'abelles, rusc, tou, vaso;— || 2: caera.
    Etim.:
segons L. Spitzer (Zschr. r. Phil. xlix, 87), del llatí urna ‘caixa’, ‘vas’, potser amb contaminació de arca. Però és un origen difícilment admissible, principalment del punt de vista semàntic, car no hi ha cap testimoni documental que urna ni arca signifiquin ‘rusc’. Es més probable que es tracti d'un mot pre-romà arna que devia significar ‘escorça d'alzina’, com ho significa encara avui el gallec arna (cf. Corominas DECast, i, 270). Probablement cal cercar l'origen en el celta (cf. J. Hubschmid en ELH, i, 62). En les Glosses de Reichenau, del segle VIII, ja es troba: «arna, vas apium».