Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  1. arpa
veure  2. arpa
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

1. ARPA f.
Instrument de música format d'un arbrer i caixa, de conjunt triangular, amb cordes col·locades verticalment, que el músic toca amb les dues mans; cast. arpa. Com ell s'entena fort be en fer arpes volem e us manam que digats a Ponç qui fa los lahuts, que... nos faça una arpa doble, doc. a. 1378 (Rubió Doc. Cult. ii, 196). Una arpa apte a sonar ab dotze marchs, ço es sis en la caxa e sis en lo abrer, ab sa clau de fust, ab cuberta de cuyr negre, Inv. Anfós V, 176. Curial... pres una arpa e sonà marauellosament, Curial, i, 37. L'harpa era antiga que en los jorns de gloria, | davant els reys, en el castell sonava, Costa Poes. 50.
    Fon.:
áɾpə (Barc., Mall.); áɾpa (Val.).
    Etim.:
del germ. harpa, mat. sign.

2. ARPA f.
|| 1. Mà o peu d'animal que té ungles llargues i torçudes per agafar; cast. garra. Una velocíssima Aguila, prenent ab les sues crudelissimes arpes un rich caragol, Isop Faules 29 vo. Que an el negret trega un uy ab l'arpa d'una moixeta, Penya Poes. 258.
|| 2. per extensió, Mà de persona (com instrument d'acció violenta o enèrgica). «Tens bones arpes per tocar piano» (Men.). «Es tocar violí vol arpes» (Men.). Gent de l'arpa: gent que roba (Empordà, Bal.).
|| 3. Peça corbada i aguda, de metall, per a subjectar o turmentar; cast. garfio. Los fé greument turmentar ab arpes de ferre, Sants ross. 197 v («ungulis toto corpore lacerati»).
|| 4. Rasora, espàtula per tallar la pasta de farina (Garrigues); cast. rapadera, rapona. Ipsa caldera... et ipsa arpa cum escudelles, doc. a. 1055 (Bol. Ac. B. L. vi, 357). Una arpa de ferre de pastera, doc. segle XIV (Catalana, ii, 142).
|| 5. pl. Espècie d'aixada que té la fulla dividida en dues, tres o quatre puntes, i serveix per arreplegar fems (Conflent, Cerdanya, Valls); cast. garabato.
|| 6. ant., pl. Cercapou. Unes arpes de traure poals del pou, inv. de Vic, any 1493 (Aguiló Dicc.).
    Loc. i refr.
—a) «Cara d'ovella i arpes de llop»: ho diuen dels hipòcrites (Mall., Men.).—b) Mostrar ses arpes: unglejar com per joc, però manifestant els instints de feresa (Mall., Men.). Com un moix fa afalagadures, però sempre mostra ses arpes, Pons Llar 105.—c) Anar o caure dins les arpes de qualcú: caure en poder seu. No s'en escaparà de venir dins ses meues arpes, Alcover Cont. 137.—d) Posar les arpes damunt (Bal.) o l'arpa sobre qualcú (Cat.): agafar-lo, apoderar-se'n.—e) Fer l'arpa (Bal.), o fer córrer l'arpa (Empordà), o tocar l'arpa (Barc.): robar.—f) Tenir bones arpes: tenir manya o llestesa (Men.).—g) Treure ses arpes: emprar tots els mitjans per obtenir qualque cosa (Men.). «Qui té arpes, que les tregui»: ho diuen per excitar a fer ús de tots els recursos per obtenir un fi (Men.).—h) «Es doctors tenen mala arpa»: ho diuen per significar que els metges solen fer mal en fer les cures (Men.).—j) Treure qualcú de les arpes d'un altre: alliberar-lo del poder violent d'aquest (Mall., Men.).
    Fon.:
áɾpə (Conflent, Cerdanya, Empordà, Valls, Bal.); áɾpa (Maestrat).
    Intens.:
arpeta, arpota, arpassa.
    Sinòn.:
|| 1, urpa, grapa;— || 2, grapa;— || 5, arpis, arpiots, gavilans.
    Etim.:
derivat de *harpare, ‘agafar fort’ REW 4056).