Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  brau
DIEC2  DDLC  CTILC  BDLEX  Sinònims  CIT  TERMCAT

BRAU, BRAVA
I. adj.
|| 1. Irritadís i valent per a la lluita; cast. bravo. Si haureu a fer aldre, no sou tant brau, Jaume I, Cròn. 37. Ans li estava molt brau e felló, Muntaner Cròn., c. 38. Dos leons molt braus e forts, Curial, i, 80. En los ocells qui viuen de rapina, més braves son les femelles que los mascles, Egidi Romà ll. 3, pt. 1.a, c. 7. Domda cors braus, domèstich fa'l campestre, Ausiàs March lxxxvii. La vida preciosa dels més braus, Alcover Poem. Bíbl. 63. Del Xúquer brau, la enamorada ninfa, Badenes Cants 9.
|| 2. Que expressa irritació i bel·licositat; cast. bravo, sañudo. E que en ses braves paraules hagués paciencia, Llull Blanq. 81, 9.
|| 3. Violent, que té una rudesa desagradable; cast. bravo, áspero, rudo. Per molt que sentís cruel pena y braua, Proc. Olives 728. Espantats de tants crits y de tan brava pluja de pedres, Alegre Transf. 67. Mar brava: la mar alçurada. La remor de les braues ones, Corella Obres 113. Mar brava, mar verda, mar escumejanta, Maragall Enllà 8. Costa brava: costa abrupta, de penyalars sense platja. Per esser esta nostra costa brava, doc. a. 1543 (Hist. Sóller, ii, 65).
|| 4. Notable per la quantitat o intensitat o per alguna condició que surt damunt l'ordinari (pir-or., or.); cast. gran. En aquest sentit, probablement pres del francès, s'usa sempre precedint al substantiu: «Es una brava ciutat, Barcelona!»Y d'aqui els va venir la desgràcia: una braua desgràcie, Eíner Capcigr. 13 Un brau bocí de coca groxuda y toba, A. Busquets (Catalana, vii, 184). a) iròn. «Brava cosa!»: ho diuen d'una cosa insignificant (Vallès, Barc., Penedès). «Braues ganes en tinc!»: ho diuen d'una cosa de la qual no tenen cap desig (Empordà).
II. Brau, m.
|| 1. Mascle de l'espècie bovina no castrat i d'edat de més d'un any; cast. toro. Com un parell de braus que'l bover desjunyesca, Atlàntida iv.
|| 2. Home o noi molt robust; cast. toro. Prest conegueren sa forsa d'aquell brau, Ignor. 49.
III. Brava o braua, f.
|| 1. Femella de l'espècie bovina des que deixa d'esser vedella fins que cria; cast. novilla. L'amo vol venre la brava i tot, Massó Croquis 31.
|| 2. Dona alta i robusta (Mall.).
IV. Llin. existent a Barc., Castelladral, Castellvell, Elx, Martorell, Vinaròs, Santa Pola, etc.
    Loc.

Pensar-se esser es brau de l'obra: tenir pretensions d'esser l'amo o el més notable (Inca).
    Refr.

—«De més braus n'han tornejats»; ho diuen de qualcú que braveja molt (Inca).
    Fon.:
bɾáw (pir-or., or., occ., val., bal.); f. bɾáwə (Lledó, Camprodon, Llofriu); f. bɾáβɛ (Puigcerdà, Bagà, Ll.); f. bɾáβə (Barc., Tarr.); f. bɾáβa (Val.); f. bɾávə (bal.).
    Intens.:
—a) Augm.: brauàs, brauarro, brauot;—b) Dim.: brauet, brauetó, brauetell.
    Etim.:
del llatí barbăru, ‘salvatge’, segons Meyer-Lübke REW 945. L'etimologia llat. pravus, proposada de Diez EWb 65, és sostinguda per Menéndez Pidal Orig. 331. Aebischer ha revaloritzat l'etimologia barbărus citant un text portuguès de l'any 870 en què surt el mot barbaras amb el significat de ‘incultes’: «Terras ruptas uel barbaras» (Rev. Port. de Filol. vi, 37-50): cf. ZRPh, lxxiv, 587.