Diccionari Català-Valencià-BalearB
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  bronze
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT  TERMCAT

BRONZE o BRONZO m.
|| 1. Cos metàl·lic vermellós, molt tenaç i sonor, que resulta de la combinació del coure amb l'estany; cast. bronce. Certes pessas de artilleria de bronso, doc. a. 1543 (Hist. Sóller, ii, 65). Tres pessas de artilleria, de bronso, doc. a. 1546 (Alós Inv. 62). La campana... no es de coure, ni bronzo, Canigó v. Ab sa lira de bronze s'adquiria | del vers l'independencia, Costa Horac. 34. Cor de bronze: cor insensible a la pietat. De bronzo era es cor des Conte, Aguiló Poes. 19.
|| 2. Campana (en llenguatge poètic); cast. bronce. l'l vent la veu s'emporta del bronze ressonant, Collell Flor. 72. l'l sò casi apagava del bronzo benehit, Costa Poes. 54.
|| 3. Figura feta del dit metall; cast. bronce. Una noia alta, esvelta, falsa-magra, dura com un bronze de Donatello, Pla Rus. 48.
    Fon.:
bɾónzə (pir-or.); bɾónze (Gir., occ., val.); bɾónzu (or., men.); bɾónzo (mall.).
    Etim.:
segons l'opinió de Diez, acceptada per Meyer-Lübke REW 1113 i per Wartburg FEW, bronze ve, per via de l'it. bronzo, del persa birinǧ ‘aram’; però aquesta etimologia no està mancada de dificultats en la part fonètica, car encara no s'ha pogut explicar satisfactòriament que la vocal tònica de les formes romàniques sia o i no sia i o e. La inseguretat d'aquesta etimologia indueix Spitzer a suposar (BDC, xi, 119) que bronze ve d'una rel *bronz-, onomatopeica. De totes maneres, sembla segur que bronze ens ha vingut per conducte de l'italià bronzo, i aquest podria venir del llatí aes Brŭndŭsi, ‘bronze de Bríndisi’, segons proposta de Berthelot acceptada com a probable per Corominas DECast, i, 525.